Tercera Frontera

Continuant amb el tema encetat en l’anterior post, hi ha un debat interessant a plantejar al voltant de la relació dels periodistes amb els polítics, amb les fonts directes de la informació. La mediació entre la informació i el públic a través dels periodistes està en crisi, això és un fet i cada vegada més veus del món de la comunicació estan escrivint al voltant d’aquest assumpte. A banda, també hi ha interrogants al voltant de quines han de ser les fonts de finançament de la informació.

Abans la figura del periodista era fonamental a l’hora de presenciar fets que no eren ni emesos per televisió, ni explicats per ràdio, ni penjats a Internet, mentre que ara un acte qualsevol ja pot penjar-se directament  amb tecnologia streaming a la xarxa i fer-lo simultániament accessible a una audiència més enllà d’un territori.

Ja no importen els territoris i les concessions d’emissió que hi tenen alguns mitjans perquè l’important és la connectivitat de comunitats a la xarxa, els membres de les quals estan ubicats a qualsevol punt del planeta. Navegar, saber trobar la informació disponible en línia és un nou valor en el món de la comunicació, per això des d’alguns sectors es volen impulsar mesures per evitar o reduir els enllaços, de la mateixa manera que hi ha qui vol fer pagar per auqesta informació globalitzada.

De  moment, però, la tendència és l’oferta d’informació oberta, pública i no privatitzada, si entem que Internet és un espai públic d’accés lliure. Una tendència que, d’altra banda, sintonitza amb la condició de la informació com a bé d’interès públic, un dret fonamental considerat en la carta fonamental dels Drets Humans. Arribats fins aquí, però, si no paguem per la informació, ¿com haurem de finançar a partir d’ara la producció d’informació?

Desde fa alguns mesos l’Administració Obama està rebent crítiques per totes bandes. Ahir, el programa de reportatges informatius de TV3, 30 Minuts, va emetre un document interessant, Vigilant Obama, un retrat de l’ambient que es respira entre els periodistes que viuen el dia a dia del president nordamericà desde primera línia presidencial a la Casa Blanca.

A molts sorprendrà, tot veient aquest reportatge que ha fet una periodista francesa de l’agència Capa, el grau de malestar que es respira en l’atmosfera de la premsa dita tradicional, és a dir, els canals de televisió, diaris i revistes en paper. Sembla que Obama no es prodiga entre aquests mitjans, ni tan sols permet preguntes en moltes de les seves intervencions públiques. Hi ha una frontera entre el president i els periodistes que s’ocupa de mantenir ben blindada el seu equip de relacions públiques.

El cas arriba a ser desesperant, i així ho comprovàvem veient com en els viatges del president els periodistes no tenen accés al seu entorn i molt sovint, per no dir sempre, acaben fent el seguiment dels discursos desde sales annexes on es projecta la imatge d’un auditori on Obama s’està dirigint a una audiència.

Una de les periodistes d’aquesta comitiva es queixava i amb tota la raó. Les empreses informatives paguen molts diners per afegir-se a aquestes caravanes: 15.000 dòlars. És normal doncs que la periodista es pregunti si no és millor quedar-se a Washington per informar dels viatges del president. I, d’altra banda, ¿què passarà quan els seus caps del diari pel qual treballa, s’adonin que paguen una quantitat de diners sense que això els reporti una informació amb valor afegit?

L’estratègia comunicativa d’Obama es basa en una aposta per les xarxes socials i l’accés al seu públic objectiu sense intermediaris. O més ben dit, la tecnologia és ara per ara l’únic intermediari. Ara bé, la pregunta que ens podem fer és si aquesta nova via d’accés a l’audiència és compaginable o s’ha de compaginar d’alguna manera amb el periodisme tradicional. Si cada vegada més les fonts opten per donar l’esquena a l’intermediari tradicional per anar directament a la seva audiència, el periodisme perdrà la seva matèria prima, que és l’accés a la informació de primera mà.

S’han de buscar noves fórmules perquè en el camp de la informació els periodistes continuem sent part important en la mediació amb el públic. Si la premsa s’entén com el control del poder en una societat democràtica, amb les xarxes socials aquest control segueix sent necessari. Difícil, però necessari. Tot plegat sense l’ànim messiànic i de superherois que alguns han volgut imbuir la nostra professió. Nosaltres hem de treballar per intervenir en el món de la informació, que avui va més enllà de la premsa tradicional, i procurar corregir allò que és o sembla erroni, a la vegada que difondre allò que mereix ser conegut per l’afectació que pot tenir en el món que vivim.

L’accés a un Internet lliure i sense restriccions és un dels nous reptes de la política nordamericana. Ho ha deixat ben clar clar la secretària d’estat nordamericana, Hillary Clinton. L’Administració Obama està disposada doncs a oferir suport financer als moviments que promouen un Internet lliure i reduir el percentatge que indica que el 30 per cent dels ciutadans del món viuen en països que apliquen la censura a la xarxa, com ara la Xina, Corea del Nord, Cuba o Irán.

Sobre els comentaris de Clinton, llegir Web Access Is New Clinton Doctrine a The Wall Street Journal.

Fragment de les paraules de Clinton:

Some countries have erected electronic barriers that prevent their people from accessing portions of the world’s networks. They’ve expunged words, names, and phrases from search engine results. They have violated the privacy of citizens who engage in non-violent political speech. These actions contravene the Universal Declaration on Human Rights, which tells us that all people have the right ‘to seek, receive and impart information and ideas through any media and regardless of frontiers.’ With the spread of these restrictive practices, a new information curtain is descending across much of the world. And beyond this partition, viral videos and blog posts are becoming the samizdat (1) of our day.

El vídeo d’aquesta intervenció al Newseum el podeu veure aquí.

(1) samizdat (en rus самиздат i en ucraïnès самвидав) va ser la còpia i la distribució clandestina de literatura prohibida pel règim soviètic i, per extensió, també pels governs comunistes d’Europa Oriental (bloc de l’Est) durant la Guerra Freda. D’aquesta manera, moltes vegades els dissidents aconseguien saltar-se la forta censura política. Més aquí.

Primer de tot, excuses per deixar el blog a mig gas. Sé que hi ha lectors habituals, atents i recurrents. Per a ells van les meves més sentides disculpes. Un blog -ho saben els bons bloggers- s’enfonsa si es deixa de remar. Vaig deixar el fil la setmana passada, tot just iniciada la tragèdia a Haití que és ja, sense cap mena de dubte, i de forma prematura, una de les notícies del 2010.

Les informacions sobre el desastre ens donen peu a molts debats i comentaris però un dels més mesquins és el plantejat per l’esquerra castrochavista que no ha perdut ni un segon a deixar-se dominar pel seu antiamericanisme congènit i ha començat a expandir el seu verí per Twitter, blogs, fins a arribar als titulars d’alguna premsa (dita) progre (i evitaré aquí citar capceleres en concret, busquin vostès, si volen perdre el temps).

Bé, com deia, acaben de posar de moda que els Estats Units no es mou en aquesta crisi d’Haití per qüestions humanitàries sinó que els seus interessos són el capital i fer diners. Els nordamericans, segons els oracles comunistes, són persones sense entranyes, no es commouen davant la desgràcia aliena i actuen amb premeditació: càlcul fred. Però, ¡ai que ens hem de controlar per no conduir els dits cap a les tecles que formarien l’adjectiu d-e-s-g-r-a-c-i-a-t-s!, no podem insultar, no podem caure en les males formes…

Els Estats Units han fet desembarcar marines a Haití perquè reestableixin d’alguna manera l’ordre i procurin la seguretat en un país enfonsat en la misèria i abocat a la violència. Chávez, Castro i tota la patuleia europea que els llepa les bótes s’apunten ràpid a la crítica. Aquest cap de setmana, des dels mitjans chavistes han començat a fer circular una notícia malèfica i absurda segons la qual informes russos apunten que el terratrèmol que ha devastat Haití l’ha causat Estats Units amb uns experiments marítims que estava fent a la zona. Qui es creu aquest conte de ciència ficció?

Mentre la propaganda comunista ho infesta tot, Chávez ha aprofitat per nacionalitzar la cadena de supermercats Éxito i, a banda, ha anunciat que fulminarà les joguines “capitalistes”, Barbie i la Playstation, perquè les considera “verinoses”. A canvi, ha proposat produir “muñequitos indígenas”. Que trist que és el comunisme, que trist és el socialisme del segle XXI… I que equivocada està tota la patuleia progre europea que els segueix el fil.

Des del moment en què es van saber les conseqüències devastadores del terratrèmol d’Haiti m’ha arribat informació de campanyes d’ajut d’arreu del món. L’American Red Cross informava ahir que havia recaptat 5 milions de dòlars gràcies a la col·laboració dels nordamericans que havien enviat donacions a través de missatges SMS a un número habilitat especialment.

Avui he sabut, després d’una trucada a la Creu Roja (telèfon 808 225), que des d’Andorra els comptes de la Plataforma d’ONG’s del Principat estan oberts a les diferents entitats bancàries per recollir fons en suport als damnificats d’Haití.

El Govern andorrà ha enviat el missatge de condol al país caribeny. No hagués estat de més que des de la seva pàgina web o la de la Taula del Voluntariat es pogués tenir informació sobre les opcions que des d’Andorra disposem per a ajudar.

((Actualització)): les ONG’s d’Andorra han fet avui una crida per a recaptar fons per a Haití. A banda dels comptes als bancs es pot trucar al 141 d’Andorra Telecom i fer un donatiu de 2 euros amb cada trucada.

Terratrèmol devastador a Haití. Una vegada més les xarxes socials es converteixen en la plataforma per a la circulació de dades i informació a una velocitat molt més gran de la que permeten els mitjans tradicionals. Twitter (#Haiti) acumula la matinada de dimarts, cap a la una (hora andorrana), milers i milers de tweets i retweets amb missatges d’índole diversa, oracions per a les víctimes, demandes d’ajuda urgent de diferents ONG (Unicef USA, Red Cross USA…), enllaços cap a aparents primeres fotos PicFog (real time image search) i a suposats primers vídeos penjats a Youtube i etiquetats amb les claus “haití” o “earthquake”.

Aprofito l’aparició d’aquests primers vídeos a Youtube per a fer un tweet que, immediatament, salta també a la meva xarxa de contactes a Facebook. Un d’aquests primers vídeos, sota el títol Major Earthquake hits Haiti! Tsunami Alert (First Impressions) 12 Jan 2010, mostra un fort temporal després del terratrèmol i un grup de persones sorpreses sota el mateix. El vídeo és el següent: http://www.youtube.com/watch?v=UellkypDvq4

Passats alguns minuts, el vídeo ha estat penjat també a algunes webs i apareixen més tweets enllaçant-lo. En aquest moment, un amic que viu als Estats Units, però que durant anys va viure a Itàlia, comenta el meu enllaç al primer vídeo i em suggereix que podria tractar-se d’un document fals, donat que ell recorda aquelles imatges, i aquell vídeo concret. Es tracta, en realitat, del tornado que va creuar el Heineken Festival de Venècia el 2007. Al cap d’una estona m’envia l’enllaç i exactament es reprodueix el mateix vídeo que 30 minuts abans algú havia penjat amb un títol fals a Youtube. Aquest és el vídeo del Heineken Festival: http://www.youtube.com/watch?v=uvbRjY6K-Yk

Aquí tenim un exemple del perilloses que són les xarxes socials a l’hora de difondre informació ràpidament. Sempre hi haurà qui intentarà enganyar, sigui per a divertir-se o per a causar perjudicis. De totes maneres el que està clar és que les xarxes socials són una plataforma d’ús per a difondre informació molt més ràpidament que qualsevol altre mitjà tradicional. Si ens centrem en aquesta funcionalitat i si tenim en compte que durant molt de temps la premsa ha lluitat per arribar la primera al lloc dels fets i informar abans que la seva competència sobre quelcom que ha succeït, arribarem a la conclusió de que les xarxes socials són fonamentals per a aquests objectius.

Anit, tot mirant les fotos que arribaven desde PicFog, em va assaltar el dubte que, com en el cas del vídeo, es tractés d’informació falsejada, d’imatges que en realitat corresponguessin a altres moments o a altres llocs. De totes formes vaig compartir les fotos a Facebook que avui integren la galeria fotogràfica sobre el terratrèmol que publiquen diaris com elpais.com. ¿Quines garanties tenim que aquelles fotos siguin d’ahir i que corresponguin a la desgràcia d’Haití? ¿Hem d’utilitzar aquesta informació? La meva proposta, en aquest sentit, seria la d’anomenar específicament l’origen del vídeo i les fotos i mantenir l’apel·latiu de “suposat” a no ser que tinguem garanties suficients de la procedència certa de tota aquesta informació. Mantenir l’etiqueta de “suposat”, “pressumpte” o “aparent” debilita la qualitat de la informació, però salvaguarda la credibilitat de l’emissor i del sistema de difusió.

Mirin, aquesta tarda jo no em penso perdre per a res la nova exposició al Centre d’Art d’Escaldes-Engordany (CAEE) dedicada a Virxilio Viéitez. Quan la Concepción Guitérrez em va venir a explicar la història de la seva àvia Dorotea a la redacció del Diari (la Dorotea és la dona que mostra la ràdio en una de les fotos més emblemàtiques de Viéitez) em va semblar estar escoltant la història de tots.

I és que la família Gutiérrez, una nissaga estesa per Andorra, és la protagonista d’una gran quantitat dels retrats que Viéitez va fer allà en aquella aldea gallega d’on són originaris. La seva història està marcada per l’èxode, per la immigració, com ho està la història d’aquest país, Andorra, on la majoria dels seus habitants som producte d’algun moviment humà.

Per això crec que a partir d’avui i fins que l’exposició del CAEE finalitzi haurem de passar per allà algún moment i, quan ens trobem davant dels retrats de Viéitez, intentem pensar en les nostres vides i en la dels nostres avantpassats. Llegir papers antics, veure fotos velles i escoltar les històries del passat (per poc remot que sigui) pot ser un dels exercicis més interessants als quals destinar un temps de les nostres vides submergida, en l’immediatesa constant.