El possible tancament del Teatre Comunal ens ofereix l’oportunitat de parlar sobre què entenem per “qualitat” quan parlem de teatre. De vegades, el concepte sembla que es mesura en criteris diversos, dispars. Parlant clar, no és el mateix concepte de teatre de qualitat per a “x” que per a “y”. Allò que en diuen les enciclopèdies personals de cadascú (els referents culturals) no són els mateixos per a tothom.
El que és important és que comencem a despertar l’interès per discernir entre els diferents estils i registres de teatre. Tots poden ser bons, però no tots ho són. I no tot el que sembla de qualitat, ho és en realitat. Ni és de qualitat el teatre que arrossega centenars d’espectadors a platea ni és de qualitat, a l’altre extrem, el teatre que si no atrau s’escuda darrera la barrera de les minories i l’Alta Cultura.
Si el Teatre Comunal desapareix, desapareixerà al mateix temps un espai de creació que té unes condicions concretes. Les persones que fan teatre saben perfectament que l’espai no és un element indestriable de l’obra d’art. En aquest sentit, el Centre de Congressos no podrà mai substituir un teatre petit i íntim com el Comunal. Un Centre de Congressos és una infraestructura dirigida a un altre tipus d’ús, l’arquitectura marca i distribueix comportaments.
De la mateixa manera, la política d’infraestructrues culturals dels nostres comuns (per parlar en concret de les nostres institucions) marca també un tipus concret de política cultural. Aquí l’arquitectura dirigeix també les programacions i, al final, és en certa manera responsable del nostre consum cultural.
És per això important pensar bé les qüestions d’infraestructura, d’escenaris, perquè al mateix temps estem parlant de cultura, de programació i del que consumirem invertint els diners de tots.
En un mes de funcionament, les entrades més llegides del blog han estat les següents:
- ‘Callejeros’ a Andorra
- “Un periodista cubà a Granma se sent un propagandista i un difusor d’idees úniques”
- El 2010 seguiran discriminant
- Xovinisme a Internet
Andorra, Espanya, Estats Units i França són els principals països d’origen de les visites.
Dades de Google Analytics.
Què se’n farà del gremi de venedors d’enciclopèdies després de Wikipèdia? Quan era petit es presentaven de sobte a casa i ens convencien primer a nosaltres, els petits, per després forçar als altres, els grans, a signar el contracte immediat. Un acord econòmic que garantia rebre la col·lecció de cop encara que també es podia fer una subscripció, de manera que els lliuraments s’anaven produïnt de forma escalonada.
Ara el temps que ens separa del nostre desig de coneixement i el coneixement mateix és únicament aquell que tardem en seure davant del nostre portàtil, en obrir el navegador, en connectar-nos a la pàgina de Google i en fer la recerca. Cada cop és més curt el període que ens separa del coneixement i tot això gràcies al llenguatge binari, al qual mai serem a temps d’agrair-li totes les benediccions que ens ha posat a l’abast.
Imagino que devia ser ben trista la vida en aquells temps medievals en què l’accés al coneixement es restringia al sexe masculí, i dins d’aquest, es restringia als monjos en els monestirs. I me’ls imagino lliurats a la parsimoniosa tasca d’anar escrivint i escrivint amb ploma i tinta muntanyes i muntanyes de coneixement sobre paper. Si aquesta gent aixequessin el cap i observessin el nostre frenesí n’estarien meravellats, segur.
Els canvis són tants en esferes múltiples que encara no acabem de saber on estan els límits del canvi i això, què volen que els digui, m’omple d’una emoció profunda, perquè vivim dins d’aquest canvi. Reflexió induïda per la lectura de How Social Media Has Changed Us.
Entre un dels assumptes en què s’esperava un canvi o un posicionament diferent del nou Govern respecte a l’anterior hi ha el de les proves mèdiques. Declaracions recents del ministeri de l’Interior deixen entreveure que els canvis no seran tant significatius com una part de l’electorat dels socialdemòcrates podria esperar. En realitat, no hi ha canvis.
Greus són les declaracions que hem pogut escoltar des del Govern actual en què es parla de la necessitat de no deixar viure en aquest país persones amb tuberculosi pel perill que contaminin la resta de ciutadans i de pas es carregui despesa a la CASS. No sé si tinc la pell massa fina, però llegir aquests declaracions em provoca un sentiment automàtic de solidaritat cap a les persones afectades per aquesta malaltia.
Barrar l’entrada per motius de malaltia a una persona en qualsevol país és, sota el meu punt de vista i estic convençut que sota el de molts, un fet perfectament discriminatori que entra en contradicció amb la carta fonamental dels drets humans (en particular amb els articles 1 i 2) .
Se’m fa difícil pensar que si s’aixequessin aquestes proves mèdiques hi hagués una allau de malalts de sida decidits a instal·lar-se al país, tant com per arribar a col·lapsar els serveis sanitaris. Amb tot, si es vol mantenir la població allunyada d’aquestes afectacions potser les proves ens les haurien de fer cada vegada que passessim la frontera i als turistes se’ls hauria d’exigir un visat amb certificat mèdic adjunt. Bé, es tracta de suggerències tan absurdes com la decisió de mantenir les proves mèdiques, font d’estigmatització per via institucional d’éssers humans amb els mateixos drets i deures que els perfectament sans i “aptes per a treballar”.
Es pot tenir la sida i ser un perfecte professional. Semblava que el Partit Socialdemòcrata això ho tenia clar.