Parlem de Cuba, no d’Haití
Cuba és avui més que mai tema d’acalorat debat. En els últims dies, qui més qui menys s’ha trobat enmig d’una discussió sobre l’Illa. No és per a menys: un dels sistemes de govern més desastrós de la història de la humanitat, el comunista, segueix segrestant el país a base d’un règim de censures i abusos múltiples i diversos sense que ningú tingui la possibilitat d’exigir justícia ni reclamar res de res als responsables.
Els casos d’Orlando Zapata Tamayo, Guillermo ‘Coco’ Fariñas, els successius informes internacionals sobre l’assetjament a la premsa i als bloggers independents, la negativa a acceptar la realitat de l’accelerat desproveïment de productes de primera necessitat per al seu consum a l’illa (una mica que tampoc és una novetat, és clar), la ineficiència governamental en tots els camps de la vida quotidiana dels cubans, i així seguiríem fins a tenir una llarga llista, són qüestions prou preocupants com per a que centrin l’atenció dels mitjans de comunicació, perquè generin inquietud i provoquin el despertar de la solidaritat internacional.
Tota aquesta falta d’acceptació de la realitat per part del règim s’apuntala amb la complicitat i ajuda, també a diversos nivells, de persones, organitzacions i governs que són part de sistemes totalment oposats al castrista, sistemes que són exemple de pau social i econòmica en general, tot i la infinitat de problemes que pateixen-és clar-, i encara més en l’actualitat per culpa de les lamentables conseqüències de la crisi econòmica. Crisi per la qual alguns ja han començat a pagar. Però són sistemes, al cap ia la fi, que disposen dels mecanismes suficients perquè els seus ciutadans denunciïn, es mobilitzin i promoguin canvis en els seus governs i aconsegueixin obrir altres camps d’exploració, alternatius, perquè es plantegi una altra manera de fer les coses, sempre amb l’ànim de millorar en conjunt i promovent el respecte mutu. Són sistemes que tenen la capacitat de reconèixer els seus problemes i buscar alternatives per atacar-los, acabar amb ells, si es pot, o disminuir com a mínim els seus efectes.
A Cuba, tot això, no és possible, el Govern no accepta els problemes i molt menys que aquests siguin la conseqüència d’una organització política i social ruïnosa, la mateixa que ha portat el país a la més crua, a la vegada que absurda, de les misèries, provocada sobretot per l’encaparrament d’un líder únic i indiscutible, Fidel Castro, culpable de la llefiscosa taca negra instal·lada avui al mig del mar Carib, culpable de la impossibilitat de creixement d’un dels països d’Amèrica que més ric i desenvolupat va ser en el passat, molt per sobre de països europeus com la mateixa Espanya.
Però així com els que sempre defensen el castrisme estan decidits a atacar directament als seus governs, a qui no ofereixen el mínim respir (i està bé que així sigui, el poder exercir pressió sobre els executius reclamant el principi d’eficiència em sembla fantàstic) veten qualsevol possibilitat d’exigir responsabilitats a Raúl Castro i al Consell d’Estat que regeix des de fa més de mig segle el destí de Cuba i el de milions de cubans. Quan es tracta de parlar de Cuba, però, s’apressen a desviar l’atenció per parlar de Mèxic o Colòmbia. Quan es tracta de parlar dels drets humans a l’illa que controlen els Castro, canvien de tema i ens comencen a parlar de la (per a ells) delicada situació dels drets humans a Espanya (¡sic!). Quan es tracta de denunciar la manca de llibertat d’expressió, de moviment, de lliure associació, de lliure pensament polític, de rebre un salari digne, de comptar amb una atenció mèdica correcta, és llavors que decideixen que es parli no d’això, sinó de Palestina o el Marroc. La qüestió és sobretot no tocar el castrisme, al qual adoren amb un ímpetu malaltís. I el més curiós és això que, quan parlen d’Espanya, si parlen d’Espanya, i ningú redirigeix la discussió cap a Portugal, Grècia o Romania. Quina cosa, no?!
Proposo, doncs, que quan estiguem parlant del malament que ho fa el Govern de José Luis Rodríguez Zapatero traslladem l’atenció cap als problemes de Portugal i el seu president, Cavaco Silva, o cap a Grècia, un país europeu també en dificultats, en una situació molt més desastrosa que la que té actualment Espanya. No critiquem a Zapatero perquè fixeu-vos la desorganització i el caos que hi ha a Grècia per culpa del desgovern de Karolos Papoulias. Els espanyols han de començar a valorar el que tenen, fer pinya amb el seu Govern perquè bé podria ser que fóssin una Romania o una Albània i el PSOE de Zapatero és el que els ha salvat de ser-ho. Cal beneir llavors a Zapatero i tots els governs anteriors que han fet possible que no fóssin un país de desenvolupament dubtós. No seria aquesta la mateixa proposta que els progres donen als cubans que exigeixen responsabilitats al seu Govern? No han escoltat mai aquesta Gran Tonteria del “però mira Haití, però mira la República Dominicana”?
La justificació geogràfica del desastre cubà és la més absurda i imbècil que he sentit mai, ja que no entenc quin raonament lògic, quin argument mínimament intel·ligent pot fer que aquesta idea se sustenti per a defensar el castrisme i els seus suposats èxits. Per això dic que si anem a comparar Cuba amb Haití, fem el mateix entre Espanya i Albània. De veritat, no entenc què té a veure Haití en el debat sobre les llibertats a Cuba, em resulta incomprensible aquest “argument” i massa tontet com per a seguir deixant que s’instal·li en qualsevol debat sobre la política cubana.
El problema és que amb aquesta gent un es troba com en el mite de Sísif. En arribar al cim, en presentar un argument definitiu pensant haver complert amb l’objectiu, ells troben un argument nou per enviar-os de retorn a la base. És per això que el tema cubà acaba esgotant, perquè en aquest cim sempre troben una excusa per anul·lar la raó. Per sort, cada vegada hi ha més gent disposada a liquidar aquest procés, cada vegada són més els que sí volen parlar de Cuba quan toca parlar de Cuba, sense més traves.
Imatge: Obra de Tiziano sobre el mite de Sísf