Israel s’ha posat novament al centre d’una polèmica d’abast imprevisible després d’una acció que ha implicat la mort d’unes 10 persones (primerament als mitjans de comunicació s’elevava la xifra fins als 19). Es parla d’una flota humanitària i solidària amb uns 750 activistes pacífics a bord. En realitat, aquest extrem es contradiu amb alguns vídeos del propi canal Al-Jazzera, en què un grup de persones que viatjaven en un dels vaixells criden consignes contra Israel i, fins i tot, hi apareix una noia que es declara disposada a pagar amb el seu martiri l’arribada a Gaza per trencar el bloqueig marítim.
El moviment brigadista internacional, del qual es nodreixen aquest tipus d’operacions propagandístiques, no té res a veure amb el pacifisme que ens venen ara els mitjans. Ho afirmo amb tota la tranquil·litat del món i després de l’experiència viscuda el febrer del 2003 en un viatge a l’Irak formant part de la primera brigada catalana que va arribar a aquell país encara dominat pel funest Sadam Hussein, i a vint dies de la guerra que marcaria l’inici del segle XXI.
Camuflats com a brigadistes, un altre amic periodista i jo ens vam embarcar de forma inconscient (teníem 23 anys) a aquesta aventura (moguts per impulsos periodístics, que no ideològics) que acabaria per a nosaltres bastant malament per un enfrontament amb l’organització, que ens havia deixat participar al viatge (amb un curs d’ensinsitrament previ a Rubí on recordo que una camarada ens va advertir que havíem d’estar disposats a veure morir a algun dels nostres i que hauríem de tenir preparats, abans de marxar, els papers per a la possible repatriació del nostre cadàver). Amb ells no teníem cap sintonia ideològica.
Jo havia arribat a un acord de col·laboració amb COM Ràdio per fer arribar cròniques diàriament (a 20 euros per peça i sense cap tipus d’assegurança). Les passava d’amagat perquè els caps d’aquella missió no m’enxampessin, ens havien dit que si viatjàvem com a periodistes havíem de pagar un preu molt més elevat. Si ho feiem com a brigadistes, havíem de seguir les seves ordres, de les quals vam intentar escapolir-nos tant com vam poder.
Recordo els passejos per Bagdad, on aquells brigadistes van rebre tota mena d’atenció per part dels agents de la dictadura. Ens duien d’un lloc a un altre i a tot arreu ens cantaven les excel·lències del sistema mentre ens preparaven visites a escoles on les mestres i els alumnes sortien al pati amb retrats del dictador tot cridant que estaven disposats a vessar la seva sang a canvi de preservar el domini de Hussein.
La realitat, però, és que aquell país era un desastre en tots els sentits, la misèria, el deteriorament visible, produït per l’embargament decretat per l’ONU el 1991, però també pel domini del Partit Àrab Socialista, Baaz, segurament. El culte a la personalitat del dictador per tot arreu, un escenari sinistre, com ho són totes les dictadures, països on tot l’espai públic el domina la ideologia i el discurs bel·licista de l’Estat totalitari.
Els caps de la brigada van acabar descobrint que passàvem cròniques, més o menys d’amagat des de l’hotel i van voler llegir-ne algunes. Fins aleshores havia estat utilitzant el mot pacifistes per a descriure el grup de catalans que viatjava en aquella missió, però els caps de l’operació es van indignar visiblement en llegir aquella atribució que jo estava utilitzant per a referir-m’hi i en la qual ells no s’hi sentien gens identificats. “¡Nosaltres no som pacifistes, això no té res a veure amb el peace and love, nosaltres som brigadistes!”, em va escridassar en una ocasió una de les espanyoles que manegava els detalls d’aquell viatge, professora d’estudis àrabs en no sé quina universitat madrilenya.
I fins aquí l’aventureta, que hauria de seguir en un altre moment, i potser en un altre lloc. La gran lliçó apresa en aquell viatge (que desde la maduresa actual no hagués fet mai) és que els moviments d’esquerra internacionalistes no són moviments pacífics. Són moviments que defensen sistemes autoritaris, els quals legitimen a partir d’un suposat caràcter socialista en la seva concepció. Si hi ha morts i repressió pel mig, no els importa. Per ells una ideologia val més que una vida.
Desconfio doncs d’aquests “pacifistes” que volien arribar a Gaza. Desconfio d’aquesta gent perquè els he conegut. En desconfio perquè defensen criminals. Reconec que hi pot haver gent que els segueixi probablement de bona fe. Ara, tot i això, no vull dir que estigui d’acord en massacres, de cap mena.
En aquest debat aposto per separar l’acció militar de la flotilla de Free Gaza i els motius del viatge. L’acció militar d’Israel no ha de motivar necessàriament solidaritat amb els objectius d’aquests brigadistes (que dubto que siguin humanitaris). Cal, més aviat, analitzar qui són, a qui presten ajuda, qui els finança i amb quines intencions reals feien el seu viatge i no les projectades interessadament pels mitjans de comunicació.
