Jorge Ignacio Pérez, periodista i escriptor cubà exiliat a Barcelona.
Jorge Ignacio Pérez viu desde fa vuit anys a Barcelona. Periodista i escriptor, autor de Pasajeros en tránsito, va abandonar Cuba deixant enrere els vuit anys que havia passat com a redactor de temes culturals i crítica teatral a Granma, òrgan del Partit Comunista de Cuba (PCC), i a la revista Bohemia. En aquesta entrevista, que amablement ha concedit per al blog, ens parla de la complicada experiència d’exercir l’ofici periodístic en un país comunista, sota un règim dictatorial, sobre la censura i el fil directe entre la direcció del diari i l’oficina del dictador. Agraeixo sincerament la disponibilitat de Jorge Ignacio per confiar-nos algunes interioritats del dia a dia a Granma i per parlar-nos de forma honesta i sincera de les tensions sota les quals han de treballar els periodistes oficials a Cuba.
Com neix la vocació periodística en un context com el cubà, una societat que limita l’acció dels seus ciutadans orientant-la cap a un mateix i únic sentit ideològic?
La vocació periodística en el context cubà neix de la mateixa manera que sorgeix la vocació per la medicina o el magisteri, simplement per vocació. Després arriba la frustració per l’autocensura, però, quan arriba aquest moment el periodista està ja dins d’una dinàmica en la qual se sent atrapat. O continua exercint la seva professió o l’abandona per sempre. S’ha de tenir en compte que en el periodisme cubà, com en altres aspectes de la vida en general, existeixen persones oportunistes que intenten escalar posicions sent més fiables per al règim. Jo mai vaig intentar sobresortir.
Desenmascarar interessos ocults dels poders polítics i econòmics potser és un dels objectius més perseguits per a molts periodistes en qualsevol part del món. Si entenem el periodisme com a crítica a la gestió pública, ¿com se sent un periodista cubà havent de renunciar a aquest impuls professional?
Se sent un propagandista, un difusor d’idees úniques i, en una fase superior de la seva gestió, un agitador de masses, com dicten les bases del periodisme bolxevic pel qual es regeix el pla d’estudis d’aquesta especialitat a Cuba.
Com s’arriba a la redacció de Granma? S’ha de pagar algún peatge ideològic?
És molt difícil arribar a la redacció de Granma. Per a no ser absolut, gairebé cap recent graduat arriba a aquesta redacció. És molt estrany. En el meu cas va ser així perquè em van oferir una plaça de fotorreporter en un pla pilot que van provar amb mi. El 1992 es volia que els fotògrafs fossin titulats d’alguna especialitat afí i van habilitar només una plaça. A aquestes altures continuo pensant que va ser casual. El peatge ideològic que suposa treballar a la redacció de Granma és el mateix que s’ha de pagar per viure a Cuba dins dels cànons de la legalitat. Vull dir: amb un treball oficial. Fins a on jo sé, ningú em va investigar abans d’entrar, però aquesta no és la qüestió. L’assumpte seriós és que et van conduïnt a redactar textos altament compromesos per anar-te provant i enviant a llocs de major confiança.
Quin és l’equip humà de Granma?
Fa molt de temps que no penso en el diari Granma ni el llegeixo per internet. Apelaré a la memòria, a la visió que tinc de les reunions generals en el teatre de l’edifici. Entre fotògrafs, periodistes i editors la redacció del diari compta amb al voltant d’un centenar de plantilla fixa.
A nivell organitzatiu, ¿com s’articulava la composició temàtica de cada secció del diari? ¿Com es decidien els temes i quin debat es produïa en la redacció al voltant de l’orientació de les informacions publicades?
Granma compta amb quatre redaccions. Nacionals, Internacionals, Esports i Cultura. Cada periodista porta un subtema o diversos dins de la temàtica general del departament. Té les seves fonts o cartera de contactes ja creada, durant anys, perquè les persones a Cuba, generalment, treballen al mateix lloc tota la seva vida. Els periodistes proposen temes d’acord amb el pla d’esdeveniments fixes que s’aproximen; o sigui, cobreixen el seu sector mecànicament i moltes vegades són les pròpies fonts les que es posen en contacte amb el periodista. S’ha de tenir en compte que a Cuba, més que en qualsevol altre país, la premsa exerceix molt poder -a favor del partit únic, per descomptat-, i a les institucions els esdeveniments de les quals no surten a Granma les renyen els seus ministeris, o el que és el mateix, el Govern. A Cuba el periodisme es practica al revés: la notícia és la que surt a buscar al periodista. I la notícia, no estaria malament recordar-ho, es basa la major part de les vegades en assoliments de la producció o la creació artística o el rendiment esportiu. El to triomfalista predominant ha arribat a construir una falsa premsa que enterbolirà la comprensió d’aquest país quan hagi passat un temps, quan els investigadors no tinguin més que el paper imprès per recompondre la història.
També hi ha els treballs especials encarregats pels caps de redacció. Aquests són els més dolorosos -per qui, com jo, no preteníem ascendir de posició- perquè ens obligaven a donar un enfocament positiu a temes realment delicats. En el meu cas, temes relacionats amb les arts escèniques on, com en tota la resta, existia i existeix censura, falta de llibertat d’expressió i marginació cap als artistes. Després de ser redactats aquests treballs especials, en els quals un servidor intentava ferir el menys possible la sensibilitat i dignitat del creador, es decidia a la taula del director del diari si es publicava o no. Moltes vegades no es publicaven per algún detall insignificant o perquè a última hora entrava un discurs de Fidel Castro que necessitava més pàgines. En la gran majoria d’ocasions el director o algun subdirector canviava textos relacionats amb alguna sospita ideològica, i el periodista s’assabentava al dia següent amb el diari a les mans. Llegia publicat, doncs, un text que ell no havia signat. És important recordar que els règims totalitaris obliguen a firmar als periodistes fins i tot un text de cinc línies per fer veure a la població que aquesta és l’opinió del redactor.
He de dir que vaig participar en consells de redacció, en debats a favor de la veritat del que estava passant al carrer, però, catarsis a part, mai es van publicar les opinions sinceres.
Els periodistes de Granma treballen sota el consens amb la direcció o es pot percebre algún tipus de tensió per la manera en què s’informa a la ciutadania?
Existeix tensió entre els periodistes i la política editorial de Granma. Negar-ho seria mentir. Com en tots els llocs del món, hi ha periodistes valents i altres relliscosos, ensabonadors, també cansats de la inamovible política editorial. Aquesta pregunta s’enllaça amb la primera: o fer periodisme amb el que hi ha, o reciclar-se en cuidador de parcs i jardins. No existeix una altra opció. També això mateix succeeix amb la literatura. Quan jo era estudiant de Periodisme, a finals dels anys 1980, un periodista de Juventud Rebelde, Reinaldo Escobar, va redactar un reportatge polèmic sobre els uniformes escolars. Com es va mantenir ferm en les seves opinions -coses tontes, vist a la llum d’avui: els cabells llargs i les faldilles- a Reinaldo el van enviar al carrer. Fins avui.
En tots els diaris, fins i tot en societats democràtiques, es reben trucades, pressions des d’estaments influents i superiors. ¿És aquest el cas de Granma també? ¿Aquestes pressions pot ser que siguin fins i tot més fortes? ¿La direcció del diari té una connexió directa amb la cúpula del règim?
A la taula del director de Granma hi ha una línia directa amb l’oficina de Fidel Castro (ara suposo que amb la del seu germà). En els primers anys de la mal anomenada revolució, Castro visitava Granma quasi cada dia, perquè el diari està davant del Palau de Govern. En l’època en què jo vaig treballar al diari, ja el dictador tenia creat un equip censor d’extrema confiança, i, excepte els seus discursos i alguns treballs especials, els continguts i portada es decidien a la direcció del diari. Alguna vegada vaig presenciar com s’aturava la rotativa a altes hores de la matinada per intercalar un text d’ell o sobre el comandant. Durant els tres primers anys vaig treballar tots els dies de nit.
La direcció del diari emitia mai davant dels periodistes algún tipus de crítica cap a Fidel Castro o qualsevol dirigent?
La direcció del diari es cuidava molt de que els simples periodistes veiessin o escoltessin criticar a Fidel Castro. Però suposo que ho feien darrere la porta. Les coses de Castro són massa capritxoses. I ell es vanagloria de saber de totes les matèries.
Com a redactor de Cultura, quines vicissituds passava?
Com a redactor de Cultura el pitjor va ser cobrir actes polítics relacionats amb la cultura. El segon, haver de passar per alt estrenes de teatres o inauguracions importants d’exposicions perquè, malgrat haver tingut un públic ampli, no eren d’interès editorial. El tercer, haver-me creat a la força un sistema codificat per dir les coses sense que fossin bloquejades per la censura. Si una estrena no es reflecteix a la premsa és com si no hagués existit. A la direcció del diari no li importava, però a mi no. Durant els anys que vaig estar allí, va ser la pitjor època del periodisme cubà. Van desaparèixer tots els diaris -excepte Granma-, doncs van passar a ser setmanaris. Altres publicacions van desaparèixer per sempre. I Granma, llavors, tenia només quatre pàgines, ampliades a vuit quan havia discurs del Comandant. La tercera vicissitud va ser convertir-me en fotògraf i crític de teatre en bicicleta. No hi havia a vegades transport. Però això no és el més anecdòtic, sinó que el diari em donava un carret verge per a cinc o sis estrenes. És ben conegut que als fotògrafs de premsa a Cuba els agrada més el bèisbol que el teatre.
Des d’un diari oficial a Cuba como s’observen els esforços de la premsa independent?
Des d’un diari oficial a Cuba no se sap res dels esforços de la premsa independent. A més a més, no arriba informació al respecte, el periodista oficial, generalment, no vol assabentar-se que aquesta premsa existeix. Només una vegada vaig veure un periodista independent en cos i àima. Va ser en un plenari de la Unió d’Escriptors i Artistes de Cuba. L’home, de forma valenta, va agafar el micròfon i no el van deixar acabar. El van treure d’allà a patades.
Creu que és possible fer periodisme en una societat tan restringida com la Cuba castrista?
És possible fer periodisme en una societat així, però majoritàriament periodisme propagandístic o de barricada. Si s’entén el periodisme en una acepció més àmplia, en la què s’hi inclou la crítica d’art, sí, periodisme mediatitzat, per descomptat. Al cap i a la fi, en els anys 1990 els mateixos dramatugs i directors d’escena creaven muntatges codificats, i nosaltres ni tan sols ens plantejàvem descodificar-los. Parlem de l’estètica, o sigui, de la forma, i amb això ja omplies les 20 línies que et donava el cap de secció. Però sí, es pot fer periodisme propagandístic. Al cap i a la fi, a la premsa del cor o premsa rosa també l’anomenen periodisme.
