Tercera Frontera

Terratrèmol devastador a Haití. Una vegada més les xarxes socials es converteixen en la plataforma per a la circulació de dades i informació a una velocitat molt més gran de la que permeten els mitjans tradicionals. Twitter (#Haiti) acumula la matinada de dimarts, cap a la una (hora andorrana), milers i milers de tweets i retweets amb missatges d’índole diversa, oracions per a les víctimes, demandes d’ajuda urgent de diferents ONG (Unicef USA, Red Cross USA…), enllaços cap a aparents primeres fotos PicFog (real time image search) i a suposats primers vídeos penjats a Youtube i etiquetats amb les claus “haití” o “earthquake”.

Aprofito l’aparició d’aquests primers vídeos a Youtube per a fer un tweet que, immediatament, salta també a la meva xarxa de contactes a Facebook. Un d’aquests primers vídeos, sota el títol Major Earthquake hits Haiti! Tsunami Alert (First Impressions) 12 Jan 2010, mostra un fort temporal després del terratrèmol i un grup de persones sorpreses sota el mateix. El vídeo és el següent: http://www.youtube.com/watch?v=UellkypDvq4

Passats alguns minuts, el vídeo ha estat penjat també a algunes webs i apareixen més tweets enllaçant-lo. En aquest moment, un amic que viu als Estats Units, però que durant anys va viure a Itàlia, comenta el meu enllaç al primer vídeo i em suggereix que podria tractar-se d’un document fals, donat que ell recorda aquelles imatges, i aquell vídeo concret. Es tracta, en realitat, del tornado que va creuar el Heineken Festival de Venècia el 2007. Al cap d’una estona m’envia l’enllaç i exactament es reprodueix el mateix vídeo que 30 minuts abans algú havia penjat amb un títol fals a Youtube. Aquest és el vídeo del Heineken Festival: http://www.youtube.com/watch?v=uvbRjY6K-Yk

Aquí tenim un exemple del perilloses que són les xarxes socials a l’hora de difondre informació ràpidament. Sempre hi haurà qui intentarà enganyar, sigui per a divertir-se o per a causar perjudicis. De totes maneres el que està clar és que les xarxes socials són una plataforma d’ús per a difondre informació molt més ràpidament que qualsevol altre mitjà tradicional. Si ens centrem en aquesta funcionalitat i si tenim en compte que durant molt de temps la premsa ha lluitat per arribar la primera al lloc dels fets i informar abans que la seva competència sobre quelcom que ha succeït, arribarem a la conclusió de que les xarxes socials són fonamentals per a aquests objectius.

Anit, tot mirant les fotos que arribaven desde PicFog, em va assaltar el dubte que, com en el cas del vídeo, es tractés d’informació falsejada, d’imatges que en realitat corresponguessin a altres moments o a altres llocs. De totes formes vaig compartir les fotos a Facebook que avui integren la galeria fotogràfica sobre el terratrèmol que publiquen diaris com elpais.com. ¿Quines garanties tenim que aquelles fotos siguin d’ahir i que corresponguin a la desgràcia d’Haití? ¿Hem d’utilitzar aquesta informació? La meva proposta, en aquest sentit, seria la d’anomenar específicament l’origen del vídeo i les fotos i mantenir l’apel·latiu de “suposat” a no ser que tinguem garanties suficients de la procedència certa de tota aquesta informació. Mantenir l’etiqueta de “suposat”, “pressumpte” o “aparent” debilita la qualitat de la informació, però salvaguarda la credibilitat de l’emissor i del sistema de difusió.

Què se’n farà del gremi de venedors d’enciclopèdies després de Wikipèdia? Quan era petit es presentaven de sobte a casa i ens convencien primer a nosaltres, els petits, per després forçar als altres, els grans, a signar el contracte immediat. Un acord econòmic que garantia rebre la col·lecció de cop encara que també es podia fer una subscripció, de manera que els lliuraments s’anaven produïnt de forma escalonada.

Ara el temps que ens separa del nostre desig de coneixement i el coneixement mateix és únicament aquell que tardem en seure davant del nostre portàtil, en obrir el navegador, en connectar-nos a la pàgina de Google i en fer la recerca. Cada cop és més curt el període que ens separa del coneixement i tot això gràcies al llenguatge binari, al qual mai serem a temps d’agrair-li totes les benediccions que ens ha posat a l’abast.

Imagino que devia ser ben trista la vida en aquells temps medievals en què l’accés al coneixement es restringia al sexe masculí, i dins d’aquest, es restringia als monjos en els monestirs. I me’ls imagino lliurats a la parsimoniosa tasca d’anar escrivint i escrivint amb ploma i tinta muntanyes i muntanyes de coneixement sobre paper. Si aquesta gent aixequessin el cap i observessin el nostre frenesí n’estarien meravellats, segur.

Els canvis són tants en esferes múltiples que encara no acabem de saber on estan els límits del canvi i això, què volen que els digui, m’omple d’una emoció profunda, perquè vivim dins d’aquest canvi. Reflexió induïda per la lectura de How Social Media Has Changed Us.

És temps de balanç, abans d’encentar un nou any i, al mateix temps, una nova dècada del segle XXI. Avui, dia de Nadal, aquí els deixo alguns enllaços interessants sobre balanços tecnològics, xarxes socials i més…

Que acabin de passar unes bones festes!

El Universal: La web revoluciona las relaciones sociales

¿Cuántos de nosotros tenemos un hijo, un compañero o un amigo que nos piden que nos alejemos de la computadora o del teléfono celular? ¿Cuántos de nosotros no hemos perdido tiempo encendiendo una pantalla de computadora, que hubiéramos podido emplear haciendo cosas más importantes?

SwissMiss: The Art of the Unfriend

You wouldn’t text, call, or knock on someone’s door several times a day to tell them how much you enjoyed what they were reading, doing, or saying, so why comment or “like”, everything they post on their Facebook wall.

New Brunswick Business Journal: Keeping co-workers, bosses away from your Facebook page a delicate matter

“Your boss doesn’t need to see what you’re doing on the weekend,” she said.

Bloc de blocs: Fent @mics-xarxes socials a 30 minuts

Fundación Telefónica: La sociedad de la información en España en 2009

Si acceptem que Internet ens convida a un món interconnectat se’m fa difícil pensar que encara hi hagi qui decideix actuar en un sentit contrari, en posar límits a la interconnexió. El Kremlin defensa que es registrin dominis en caràcters no llatins i que es puguin registrar en caràcters cirílics en el seu cas.

És un proteccionsme lingüístic o en canvi una manera de, com ho ha qualificat algún mitjà, de fomentar un “cibergueto”? Quin profit en treuen els russos de registrar dominis en cirílic?  Tenen raó els que pensen que és una manera de reservar el pati per a només alguns?

El cibermón és un pati de portes obertes i de trànsit lliure de manera que cada cop més les limitacions de tota mena que sorgeixen, ara aquí ara allà, generen una reacció del tot hostil entre els internautes.

Entorn a aquest tema també serà interessant reflexionar en algún moment al voltant de l’ús de les llengües en les xarxes socials perquè si de fet valorem la interconnexió que ens faciliten, sobretot intercontinental, també veurem com cada vegada les llengües més globals s’imposaran com a llengua principal d’intercanvi d’informació.

De moment però aquest debat no sembla haver-se generat. En el moment que les xarxes socials ens permeten trascendir fronteres ens condueixen a expressar-nos en les llengües de l’abast més gran possible. I en aquest sentit no sembla que les reaccions xovinistes, com la que té el Kremlin en la qüestió del registre de dominis, tinguin sentit.

La pàgina web de Seppukko.

És tal l’èxit de les xarxes socials que és inevitable que del fenòmen en neixin iniciatives que, d’una manera o altra, busquen criticar-ne l’ús desde múltiples perspectives.

Contra Facebook, per exemple, ja ha aparegut la proposta del seppukku virtual, és a dir, una mena de suïcidi virtual o harakiri com a via d’alliberament per a aquells que passen gran quantitat d’hores en aquesta xarxa social i els crítics consideren que han deixat de tenir el control sobre les seves vides. En aquest món sempre hi ha qui pateix molt i molts pels altres.

Desde Seppukuo.com es planteja un suïcidi virtual, està clar que no té res a veure amb la indesitjable experiència del suïcidi real, sinó més aviat com una proposta per tal de recuperar el control de les nostres identitats. No ho dic jo, que agraeixo l’existència d’una plataforma com Facebook, però sí els seus crítics.

“Tu ets més que la teva idenitat virtual”, exclamen des del seu web. Creuen que la “vida virtual” i la que transcorre “offline” (”dins de la vida”) s’estan barrejant de tal manera que vivim en una mena de regne de la confusió que no ens permet discernir què és virtual d’allò que sí és real. Sempre, és clar, dins del seu criteri.

Perquè els crítics practiquen una separació entre la vida virtual i la vida real, però, és clara aquesta distinció? Per què la vida virtual no és necessàriament real per alguns? La vida virtual transcorre en un nou suport i s’expressa en nous llenguatges. Per què això no ha de ser també “vida real”? Per què és més real la informació que es transmet només pels canals tradicionals i que requereixen la presència física que la informació que viatja gràcies al llenguatge digital, codificada en zeros i uns a través de nous canals de comunicació?

La vida virtual, com també la real -si acceptem la divisió que en fan els crítics-, no escapa a les manipulacions o als defectes de la real: també hi ha hipocresia social i també hi ha objectius comercials. Ningú ha dit que aquest àmbit hagi d’escapar de les situacions que es produeixen en la vida de carn i ossos.Escoltem la principal preocupació dels promotors de Seppukko:

Què és virtual? I què és el real? Darrere aquestes qüestions només hi ha un fet: que la nostra privacitat, els nostres perfils, les nostres identitats, les nostres relacions, totes elles són -falses i/o reals- totalment explotades per un sol propòsit: ser venudes com un producte. Val la pena viure aquestes vides?

Realment sí, diria jo. Val la pena viure-les i no renunciar a conèixer una nova experiència de comunicació que, si bé pot ser usada en direccions aberrants o que ens fastiguegen, també poden usar-se per aconseguir i obtenir objectius realment valuosos, tant pel que fa a la comunicació com l’aprenentatge.

Davant del fenòmen de les xarxes socials, més que les actituds de rebuig frontal, de crítica ferotge i negadora, es pot apel·lar abans de tot a l’ús responsable de l’instrument, una responsabilitat que ens ha d’acompanyar tant en la vida diària (real) com en la vida virtual (també real, per descomptat).

Si les notícies es construeixen, les notícies tenen un límit. Encara el tenien molt més abans quan els que es dedicaven a fer-les (nosaltres els periodistes) teníem l’exclusivitat de difusió en mitjans que, a la vegada, tenien (i continuen tenint) la potestat per decidir què es publica i què no. Allò que en diuen la figura del gatekeeper.

Les noves tecnologies han vingut per a quedar-se i amb elles arriba un periodisme ciutadà que converteix en notícia pràcticament tot allò que li passa pel cap. Finalment el món de la informació, gràcies al fenòmen blogger, arriba a un moment feliç de la seva existència, un estat quasi de soberania absoluta.

Ja no són només els mitjans tradicionals els que mouen les masses. Les masses han passat a moure’s pel seu propi pes. I això ho demostra l’agilitat amb què les xarxes socials estan promovent l’activisme i imposant tendències en l’opinió pública, a la vegada que són plataformes de movilització i protesta.

Les neurones, connectades les unes amb les altres a través de xarxes immenses, no són cèl·lules biològiques simples. Com recorda encertadament el blogger xinès Isaac Mao al seu manifest Sharism: A Mind Revolution (traducció en castellà, aquí), un text de referència en el món d’Internet, les possibilitats d’intercanvi d’informació que ens ofereix la xarxa poden transformar el món, ampli i amb zones aïllades, en un gran cervell intel·ligent, amb un funcionament semblant al de les neurones. Tot això necessàriament suposa la transformació de valors personals i col·lectius.

Les consideracions de Mao són extenses i serveixen d’introducció a qualsevol per començar a interessar-se pel fenòmen blogger i les xarxes socials. Ens trobem en un moment de canvi i cada dia ensopeguem amb actituds de resistència a tota aquesta transformació. Res de nou sota el sol. Les institucions s’inquieten quan el terra tremola sota els seus peus.

Els canvis, però, no tenen marxa enrere. El que fins fa poc era percebut com un conjunt de possibilitats que ens donava la xarxa s’ha convertit pràcticament en una necessitat per a milions de persones que a tot el món avui ja no poden imaginar una vida desconnectada del ciberespai.

Els que renuncien a estar interconnectats són cada dia menys i només cal llançar la mirada enrere per veure que les generacions que ens segueixen viuen totalment integrades en un món que per ells és una realitat, com milers de neurones intercanviant frenèticament informació, neurones que es freguen les unes amb les altres donant com a resultat noves idees, una nova vida. Sobre aquest tema i molts d’altres (comunicació, cultura i societat) ens estendrem a partir d’avui en aquest blog, del que n’esperem llarga vida. Benvinguts!

(Us deixo un vídeo de la companyia XPlane que registra gràficament el sisme en el món de la comunicació)

Did You Know 4.0