A Xile acaben avui els tres dies de dol pels morts del terratrèmol. Demà tindrà lloc un canvi de govern històric. Michelle Bachelet, amb una gran acceptació popular, traspassarà el poder a l’empresari Sebastián Piñera. No és correcte afirmar que es passa del govern del terratrèmol al govern de la reconstrucció. Al contrari, hauran de treballar junts, govern entrant i sortint, per fer front a la gestió d’aquesta gran tragèdia i evitar la desesperança dels ciutadans.
Un diari deia encertadament aquest cap de setmana que Xile ha sofert quatre sismes: el terratrèmol, el tsunami, els saquejos als supermercats i la psicosi. La terra no va avisar del primer. Les forces armades no avisaren del segon. El poder públic no va poder prevenir ni impedir els altres dos.
Què passa, què ens passa per actuar així després d’una catàstrofe? Simultàniament es donen el millor i el pitjor de l’home. Uns es juguen la vida per salvar els ferits i atrapats sota la runa. Altres, uns metres més enllà, saquegen els comerços davant les càmeres de televisió de tot el món. Junts, la solidaritat i la rapinya. Per què aquestes imatges ens deixen meravellats, atònits o estupefactes? En tota la història del pensament, en la reflexió sobre el saber que orienta l’acció humana –el saber pràctic–, d’Aristòtil i Kant a Apel i Habermas, s’ha donat la mateixa resposta: hem topat amb el conflicte, amb la gran col·lisió que consisteix a adonar-se que quasi mai coincideixen el ser i el deure, “l’allò que hi ha”, amb “l’allò que hi hauria d’haver”. Existeix la moral precisament perquè vivim en aquest constant antagonisme, que no ve imposat per la reflexió ètica, sinó que la reflexió ètica intenta respondre a aquest conflicte inherent a la nostra praxi social, a la “necessitat d’ajustar-nos”, de iustum facere, de justificar els nostres actes, sense la qual la nostra conducta perdria el seu sentit i raó de ser.
Per què a Xile no actuà immediatament l’exèrcit? Ho impedí el gran pes de les raons simbòliques. Bachelet, víctima de la dictadura i abanderada dels drets humans, dubtà en el moment clau i fou lenta a fer entrar immediatament en acció els militars. Les forces armades són encara la memòria de la dictadura.
Hi ha moments en la vida dels pobles d’una gran densitat i cohesió que solen coincidir quan s’aturen, reflexionen sobre si mateixos i es llancen al futur. Andorra el tingué fa ara una vintena d’anys. Cregué que el futur no vindria, que al futur calia anar-hi. Ho encertà. Crec, però, que no vàrem fer tota la feina. És veritat que en aquell 1993 hi havia molta pressa –que mai vaig acabar d’entendre– per cloure i fer noves eleccions. A corre-cuita, una vintena llarga de lleis, set d’elles qualificades, alguna precipitada, com la de nacionalitat, que no es pogué dur al Tribunal Constitucional, per no estar encara constituït. En aquell cames ajudeu-me s’hauria pogut dibuixar també la constitució econòmica? O la rapidesa volia impedir precisament aquesta reflexió? Quina finalitat tenia tanta pressa en un moment tan creador i dolç, després d’un llarg decenni de digestió lenta? Per què no es posà a l’ordre, no del dia sinó de l’any, totes aquestes qüestions que ara –17 anys després– ens tenen dividits i bloquejats?
Gore Vidal (Nova York, 1925), escriptor i politòleg nord-americà, reclòs a Ravello, a l’esplèndida costa amalfitana, ens ensenyà que les constitucions són les més altes creacions de l’home polític, però la política del dia a dia, la política real, es limita a saber qui recapta, quant diner, de qui, per ser gastat per qui i en què. Diu que aquest és l’autèntic Harmagedon, terme bíblic de l’Apocalipsi on van tenir lloc les batalles més sagnants. Som aquí, enmig de molta escuma i bromera que puja com un suflé.
Com anys enrere em permeto demanar una altra vegada entesa i consens davant les reformes inexcusables amb voluntat política de pactar. Un nou futur torna no tan sols a ser possible, sinó fins i tot necessari. Com enlloc, a Andorra la política és pedagogia, geografia i aritmètica. El Govern amb el suport d’un únic partit no hi pot fer front. Cal sumar i cercar solucions concretes i no solament conceptes esdrúixols. A la societat ja hi ha el consens que solament amb consens ens en sortirem. Aquesta és la legitimitat del pacte. Cal tornar a somniar. Sí, els somnis només marquen el rumb, però són imprescindibles. “No hi ha cap vent favorable per a qui no sap on vol anar”, deia Sèneca.
L’home que camina I, The Walking Man I, és una escultura en bronze, obra de maduresa del suís Albert Giacometti (1901-1966), que fa uns dies s’ha subhastat a la casa Sotheby’s de Londres per 104 milions de dòlars. L’obra d’art subhastada més cara. L’escultura d’1,83 centímetres, icona de l’art del segle XX, caminant quiet i sense camí, probablement camina ara d’Europa cap a l’orient, d’un banc cap a terres del petroli. Tot un símbol.
L’escultura tots la coneixem. Potser la que millor sintetitza l’estil d’aquest autor. Representa amb la superfície aspra i rugosa del bronze un home caminant amb gran naturalitat de moviment, filiforme, deformat, estirat i extremament fi i prim. És una obra d’una gran expressivitat que acusa i transmet una fragilitat desmesurada i una gran feblesa i debilitat, com si sentís una amenaça de destrucció. En tota la seva obra Giacometti ens va voler mostrar els aspectes més tràgics i desoladors de l’existència humana. S’ha dit que les seves figures són escapades de Dachau, símbols de la desesperació, que lluiten per viure. Giacometti fou amic dels intel·lectuals que es movien per París en ple existencialisme. Sartre i Genet en faran les millors interpretacions. La seva preocupació per la figura, a la qual treu i treu matèria fins a deixar-la en la mínima expressió, fins arribar quasi al no-res, el durà a una profunda reflexió sobre com representar la realitat. Giacometti representa allò que veu, o que creu veure, que no és una altra cosa que dibuixar, modelar, esculpir la seva pròpia entitat com un ésser de límits imprecisos, inconsistent, sense massa ni pes, que pot desaparèixer en qualsevol moment. La preocupació per l’home en l’espai –el buit i l’abisme– fou el tema de l’existencialisme, motivat –com ara– per una situació cultural i política de crisi. Expressió –com ara– de la radical desorientació i desarrelament que produeix una crisi profunda de la nostra cultura, valors i principis que ens han fet. La pregunta encara de Rilke: “Pot algú dir-me on vaig amb la meva vida?” L’home que camina viu temps sense referències fixes, sense memòria, sense certeses a llarg termini, en què res és permanent, res és sòlid. Per a l’home que camina tot és incert i precari. Líquid, en diu Bauman.
Estic perplex, confós i emprenyat. Ahir encara un expert deia que l’hivern no ha passat i a penes podem opinar sobre l’evolució del famosíssim virus A/H1N1 soca S-OIV, aparegut a Califòrnia l’abril del 2009. Ens prenen per babaus! Algú, però, s’hi fa les crostes, deia mon pare. És una vergonya. La ciència –diuen– no hi troba una resposta, el virus pandèmic ha fet un canvi evolutiu inesperat, atípic, sorprenent… Això, quan han d’opinar i donar la cara! Us heu fixat en el gran silenci mediàtic existent si recordeu la insistent campanya de la passada tardor?
Òbviament no em vaig vacunar, aconsellat per diversos metges de la meva confiança. I ara voldria agrair la informació que em donà el passat setembre un vídeo de denúncia, amb gran difusió per Internet, realitzat per Teresa Forcades (Barcelona, 1966), metgessa, doctora en salut pública, especialista de medicina interna per la Universitat de Nova York, monja benedictina del monestir de Sant Benet de Montserrat, llicenciada en teologia per la Universitat de Harvard, progre i compromesa. Vaig entendre la història que feia de la grip A aportant dades científiques, analitzant les irregularitats i explicant les conseqüències de la declaració de pandèmia amb les seves implicacions polítiques. El temps transcorregut li dona la raó, quan no hem tingut ni grip estacional ni grip A.
L’Organització Mundial de la Salut (OMS), un dels organismes especialitzats de cooperació de l’ONU, amb seu central a Ginebra, té tots els seus microbiòlegs experts en virus gripals investigant per buscar una explicació que doni coherència al fet que el virus H1N1 ha fet exactament el contrari del que se n’esperava. Mira per on no ens podem fiar ni de la ciència! El virus A s’extingeix sol. No s’extingeix, però –s’engrandeix–, l’ombra de sospita sobre l’OMS i la posa en un compromís de difícil resolució. Ha quedat molt tocada la seva credibilitat i s’hauria d’investigar, a més d’aquest virus, la indubtable influència, la suposada connivència i el conflicte d’interessos amb la indústria farmacèutica. 20.000 milions d’euros –diuen– és el benefici de les quatre grans companyies farmacèutiques fabricants de les vacunes i antivirals. Res i total per llançar-les!