Joan Massa

El Consell General ha dut a terme un cicle de conferències dins les celebracions del 20è aniversari de la Constitució. En l’escaient marc del vestíbul de la nova seu parlamentària hem anat analitzant la nostra Constitució, en el passat i en el present. Torno ara enrere quan, en el llarg camí de la reforma de les institucions, veiérem entre tots que solament una Constitució pactada podia ser l’únic instrument per tancar coherentment aquesta reforma. Torno ara a idees i escrits de fa anys. La generació mileurista dels nostres fills –la generació X– nasqué amb l’andorranització i amb el debat d’aquesta reforma en l’últim quart del segle passat. Ara, incrèdula, mira cap a aquells anys amb certa distància i allunyament. Potser no ens acaben d’entendre quan, com Serrat, cantem que fa vint anys que dic que fa vint anys… Venim de lluny. Som un poble molt vell. Les arrels dels orígens de les nostres institucions públiques arriben fins a l’imperi carolingi. El gran Carlemany mon pare… Del comtat d’Urgell al senyoriu de l’església d’Urgell. De les Concòrdies del segle XII, d’aquells facta fuit inter eos concòrdia, als Pareatges del segle XIII. Del senyoriu al cosenyoriu. Sempre m’ha semblat molt encertat –a Andorra i a tot arreu– que com més lluny mirem cap al passat més lluny hi veiem cap al futur. D’aquests pactes de les Concòrdies i dels Pareatges dimana la legitimitat del poder, la seva titularitat i el seu exercici. Aquesta ha estat la secular constitució d’Andorra fins als nostres dies. Aquest és el sentit de la quèstia, dels privilegis, llibertats i ordinacions que al llarg dels segles ha volgut i defensat el poble andorrà. Aquesta és l’estreta relació típica del dret públic medieval entre privilegi i jurament, com a lligam que és una clara limitació a la llibertat dels senyors a sostreure els drets ja atorgats. Així, com a hores superiors, es crea el Consell de la Terra al segle XV. Així s’entén a principi del XIX la sutura del Vu la demande des habitants de la vallée d’Andorre… del Decret de Napoleó i, uns anys més tard, la Nova Reforma de Caixal. D’aquests acords, d’aquest Pacte com a constitució, hem arribat –i no és un joc de paraules– a l’actual Constitució com a pacte.

Sembla que el vent a Europa canvia de direcció. Dic solament que sembla. Ja fa uns mesos a París un grup d’intel·lectuals –Umberto Eco, Júlia Kristeva, Claudio Magris, Antonio Lobo Antunes, Fernando Savater i altres– signaren un Manifest per la Unió, amb el crit que Europa es moria. Aquest Manifest, en la tradició europeista de Bergson, Valèry, Mann, Huxley, Unamuno… i de les conferències de Husserl a Viena i Praga, ha dut el gran Jordi Llovet, a casa nostra, a escriure a El País que “qualsevol iniciativa intel·lectual o espiritual sobre la unió dels pobles europeus estava destinada a despertar el riure per sota el nas, si no una gran rialla, entre els qui de debò fan i desfan a la Unió”. Ara sembla que a Brussel·les i a Frankfurt –llocs de fer i desfer, això sí, sempre massa tard i massa poc– van despertant del somni dogmàtic, empesos pel ziga-zaga de l’FMI: no és ja tan clar el mantra alemany que la crisi de l’euro sigui a causa de la irresponsabilitat fiscal del Sud. La sola austeritat mata. Aquest és el nou relatio, el nou discurs per terra, mar i aire. No cal ser Krugman ni Stiglitz ni neokeynesià per veure-ho! Haurem d’esperar, però, quatre mesos per escoltar si la guardiana Merkel també ho diu després de les seves eleccions. “Xoc de democràcies”, entre Nord i Sud, entre creditors i deutors, entre centre i perifèria, analitzen aquests dies sis grans diaris europeus. Sembla que els qui de debò fan i desfan les coses a la Unió, empesos pels nous vents internacionals que bufen a favor del creixement, envien WhatsApp als governs del sud –i a França– amb aquest missatge: “No podeu abandonar el rigor pressupostari, però ja veiem que l’austeritat, per si sola, no és la solució.” A un any de les eleccions europees, amb una previsió molt alta de l’abstenció i/o amb vells i nous partits euroescèptics, quan no obertament antieuropeus, per l’escàs valor del vot, amb aquesta primavera-hivern sembla que Europa –la que fa i desfà– matisa el seu relat. Tots els grans thinktanks, americans i europeus, estan pendents dels anemoscopis. Atenció, Europa, amb el rigor! Aquest rigor, aquí al sud, és clarament el rigor mortis. No podem, efectivament, ignorar la nostra responsabilitat fiscal. La necessitat i el temps, però, se’ns tiren a sobre! Que arribi, per fi, a Berlín aquest canvi de vent!

Anem cap a l’edat mitjana. Ja fa anys em semblà engi­nyós i clarivident un llibret d’Umberto Eco sobre Linova Medioevo. És una idea recurrent en la seva obra. No fa gaire hi ha tornat amb Dalla perifèria dell’imperio. Cronache da un nuovomedioevo. L’imperi és, òbviament, l’imperi americà i la perifèria és Europa. Avui, però, des del sud, podem parlar també d’una doble perifèria i contemplar el paral·lelisme entre l’Europa medieval i la societat contemporània en el caràcter visual de la cultura, en la dissolució dels vincles socials, la privatització del poder, els conflictes entre ardats competidors, grups marginats, creixent sensació d’inseguretat, ruptura dels consensos i del territori, profunda fragmentació social, multiplicació d’identitats culturals i de codis de conducta… En aquest marc de fons acabo de llegir Una Europa alemana (Paidós, 2012), d’Ulrich Beck, professor emèrit de sociologia de la Universitat de Munic. És una reflexió que publicà l’any passat aplicant a la seva pàtria el concepte –famós i creat per ell– de “societat del risc”. Es llegeix bé. Accepta d’entrada l’èxit de la Unió Europea on les seves conquestes són ja per nos­altres obvietats… però en aquests últims cinc anys es va deteriorant greument la confiança en les institucions europees, especialment en la perifèria. Els mecànics de l’autobús europeu, reunits cada cap de setmana, van donant solucions que sempre són insuficients i parcials, quan no erràtiques. Són mecànics moguts per la urgència financera i monetària, quan realment es tracta d’un problema d’arquitectura i de disseny. Ras i curt: grinyola fortament la legitimitat democràtica de tot l’autobús. Com es camina avui –es pregunta Beck– des d’una Europa dominada per l’Estat-nació cap a una Europa presidida per la política i la societat transnacional? El sociòleg troba la resposta en El contracte social, de Jean-Jacques Rousseau, i afirma que la “societat europea” només pot ser una “societat postnacional de les societats nacionals”. Un nou contracte social europeu: complementar l’habitual visió institucional sobre Europa amb l’òptica que inclogui la visió de l’individu.

Amb la crisi de Xipre em ve a la memòria un bon amic libanès, resident uns anys a Sant Julià, i que es traslladà a Làrnaca, a la costa oriental del Xipre grec, durant la guer­ra civil del Líban. Els libanesos hi arribaren abans que els serbis i els russos. En recordo ara llargues xerrades sobre l’autobús europeu i qui, realment, faria de xofer, si França o Alemanya. Era ja conegut l’impuls que Alemanya volia donar al projecte europeu per mitjà d’una unió monetària i com, després, Mitterrand recolzà la unificació alemanya a canvi dels compromisos inclosos en el Tractat de Maastricht. Només així s’entén que Alemanya, unificada feia poc temps, pugés a l’autobús on França havia de fer de conductor. D’això ja fa 20 anys i la realitat és una altra. Queden lluny les paraules del gran Thomas Mann que, retornat dels Estats Units, advertia el 1953 als universi­taris d’Hamburg que no s’esforcessin mai més a construir Europa des d’Alemanya. Calia lluitar “no per una Europa alemanya, sinó per una Alemanya europea”. Amb aquesta música de fons s’aconseguí encara la unificació alemanya, però avui som ja en un altre escenari. La unió monetària i la crisi de l’euro han dut la cancellera Merkel a agafar, amb poca habilitat, el volant del bus europeu. Potser no ho volia, però ho fa i es distreu, ja que amb les agulles de fer mitja mou el fil de llana sobre el seu dit índex i, puntada a puntada, passa l’agulla teixint a mida el vestit grec, italià, portuguès, espanyol… (A Xipre –demà ho sabrem– només una bufanda, ara per ara). On és la democràcia dels parlaments d’aquests països? L’eurocrisi és una crisi política d’un gran abast. Sóc cada dia més pessimista i sembla que, de victòria en victòria, anem de cap a la derrota final de la desintegració de la UE. Els meus amics de Munic parlen ja obertament d’una Kerneuropa, d’un nucli, d’una matriu d’Europa amb Alemanya al centre i l’euro restringit a les economies més sòlides. Em diuen que els costos de carregar amb la perifèria són més grans que desfer-se’n. Però els programes d’austeritat no solament no resolen el problema del deute sinó que ens enfonsen cada dia més en una perversa recessió de greus conseqüències, avui socials, i ben aviat polítiques.