El Jonc
Fa uns dies el bon amic Josep Anton Rosell es preguntava en l’article La teoria del jonc aplicada a la política si les sessions del Consell dedicades al control del Govern eren un model encertat i si interessaven al ciutadà. Amb raó demanava transformar la canya en jonc.
Deu fer ara 25 anys que amb la Lídia Armengol i el Toni Morell començàrem a transcriure per primer cop el Manual Digest, en aquell anhel hegelià que l’afany per la història no és altra cosa que el progrés de la consciència de llibertat. En la màxima 40 em sortí al pas la cèlebre teoria del jonc: “En temps calamitos, de guerras y tribulacions, sufrirlas amb resignacio, y abaixar lo cap, a fi de poderlo tornar a alsar despues de finidas.” Fiter i Rossell ja no la recolza –ho fa només en les 29 primeres– amb cites bíbliques, patrístiques o clàssiques, però està presidida, com la seva característica fonamental, per una clara determinació pedagògica, una mise en mémoire, dirigida a los Patricios, als consellers generals. I comenta: “(…) en una gran crescuda o avinguda de riu molt furiosa se encontran enla vora o marges del riu alguns arbres y alguns junchs; los arbres vanitosos desa fortalesa no volen doblarse al aigua y lo que succeix es que la aigua los arrenca de soca rael y selsne arrosega. Al contrari los junchs com si coneixian la gran furia dela avinguda se doblan y rendeixen y abaixan lo cap; passa la aigua sens violencia especial, no trobant enells resistencia…y passada que ha la furia dela avinguda tornan a alsarse com de antes y quedan be (…).”
És un pensament clàssic, amb una inesgotable capacitat de suggeriments, sempre hi trobem quelcom de nou i alliçonador. Es una màxima, un aforisme resistent i insubmergible que s’ha fos amb nosaltres. Té una lectura psicològica, que és aquella que cantava el Duo Dinámico: “Resistiré, erguido frente a todo, y aunque los vientos de la vida soplen fuerte, soy como el junco que se dobla, pero siempre sigue en pie.”
Ara i aquí, però, el jonc és un lloc polític: la màxima flexibilitat és al final la màxima fortalesa. El gran fabulista grec Isop, en la pregunta de si era millor cedir o resistir, ja ens ensenyà que a vegades és millor fer veure que es perd com el jonc.
