Joan Massa

Condol. Per escrit avui el meu, sincer, sentit. Us acompanyo en el dolor, famílies de Carlos Duarte Campelo Marques, Toni Cristiano da Costa Riveiro, Olímpio dos Santos Carriço, António Maria Mateus Gonçalves i Carlos Alberto Nunes Alves. No us coneixia, però vaig pensar en mon pare.
Quan colpit per l’accident mirava silenciós la tragèdia i l’infortuni, davant la gegantina estructura dels accessos al túnel, em ressonaren al cap aquells versos de Miquel Martí Pol, escrits fa 25 o 30 anys, pujant i baixant d’Ordino: “Aquest monstre que creix i que en créixer es devora / també és Andorra… / També és Andorra aquest gran pop que estén / uns tentacles d’asfalt per vulnerar silencis…” Com un martell al cap, lluny d’aquella “Andorra amb cuixes de turista…”
La fallida d’aquest arc del tauler en la rotonda d’enllaç és una forta batzegada a la nostra consciència col·lectiva, un violent contratemps a l’actual moment de cercar solucions i consensos mínims per tirar el país endavant. Ara que a França s’ha obert el debat sobre la identitat nacional –entre nació ètnica i nació cívica– també Andorra es pregunta pel seu sentit, pel seu futur, pel seu lloc dins d’Europa. El nostre és un poble vell, que ve de lluny, que rebutja les presses si creu que li són imposades, però generós, acollidor i terra de llibertat. S’ha fet, es fa d’aliatges, de fusió, amb la voluntat de ser de cada dia i de cadascun de nosaltres. És el gran pont, la gran rotonda entre passat i present, entre nissaga i vinguts de fora, un patrimoni viu que ha fet seu aquell fecund pensament de Ciceró: “ubi bene, ibi patria”. Aquí ens hi trobem bé, per tant, aquesta és la nostra pàtria, no per venir-nos donada, sinó perquè la construïm, homes i dones, sigui quin sigui el nostre origen, alguns sense records comuns, però tots amb comunes esperances.
Acabem la rotonda on els morts posaren la primera pedra. Salvem per al futur el pont bastit per aquells que ja no hi són. Donem-li el nom de viaducte Lusitània com diu José Luis Carvalho, o pont de Lisboa o d’Oporto, com escriu Alexis Estopiñan.
La veu d’aquests morts que parla avui en nosaltres des de la boca oest del túnel dels Dos Valires ens diu també que la pàtria és esperança.

Aquest hivern farà 90 anys que Max Weber pronuncià, pocs mesos abans de morir, a la Universitat de Munic, la seva famosa conferència Política com a vocació. Davant d’un públic jove exposà les situacions que condicionen el polític i les característiques que ha de tenir una persona perquè se la consideri un “polític de vocació”. Cap al final Weber plantejà obertament la pregunta sobre quin tipus de moral ha d’assumir un polític i, en donar-hi resposta, realitzà la celebèrrima distinció entre una ètica de la convicció o de la intenció i una ètica de la responsabilitat. La primera prescriu o prohibeix certes accions com a bones o dolentes en si, sense tenir en compte cap condició ni cap conseqüència. La segona considera les conseqüències previsibles de les pròpies decisions. Aquesta és la que ha d’assumir el polític, segons Weber, ja que aquest ha de ser responsable sempre de les conseqüències que provenen de les seves decisions davant el poble que l’ha elegit. Però Weber desaconsella a la vegada el polític que solament es mou per la responsabilitat, sense tenir cap convicció, ja que –diu– amb el temps es transforma en un pur calculador, en un pragmàtic immoral que ja no serveix a la causa per a la qual va ser elegit. En el fons el polític és votat per conduir el poble a bon port i només aquesta causa dóna sentit a la seva activitat. En conseqüència, l’actitud moral del polític no pot inclinar-se ni per la pura convicció intolerant ni pel pur pragmatisme del “tot serveix”. Els dos extrems són immorals. En l’ètica política és ja avui dia un lloc comú afirmar que l’actitud que ha de tenir tot polític és la “responsabilitat convençuda”, com diu la catedràtica d’ètica Adela Cortina. Davant el lamentable, trist i desolador espectacle de la corrupció i perversió de la política, si el sistema democràtic no és capaç de regenerar-se, podrien tornar a ser profètiques les últimes paraules de la conferència de Weber quan deia als estudiants que “no tenim davant de nosaltres el despertar de l’estiu, sinó una nit polar d’una duresa i d’una foscor gelades… Mai s’aconsegueix res de possible si no s’intenta l’impossible una vegada i una altra… Solament aquest té vocació per a la política”.