Quan la setmana passada, invitat a l’acte, Òscar Ribas, Narcís Casal, Julià Vila, Manuel Pujadas i Lluís Viu juraren el càrrec com a nous ambaixadors d’Andorra, el pensament m’obrí un link i la memòria em dugué trenta anys enrere. Se’m féu present Karl Zemanek una tarda també de pluja al Palau episcopal. Zemanek era en aquells moments director de l’Institut de Dret Internacional de la Universitat de Viena. El Consell General li havia encomanat un estudi sobre l’estatut internacional d’Andorra i volia informació de primera mà sobre la posició del Copríncep en la qüestionada i disputada representació internacional del Principat. Ja uns anys abans Ramon Viñas havia publicat a la Revista Jurídica de Catalunya un article sobre la presència d’Andorra en el món internacional amb el mateix objecte: esbrinar qui té el poder de firmar i ratificar acords internacionals, qui pot representar internacionalment el Principat i qui exerceix la protecció internacional dels andorrans i dels seus interessos a l’estranger. Sí, que clar és tot avui dia! Zemanek, en el fons, ens encoratjà en la legitimitat de la reforma de les institucions, reforma que tenia dos grans models: manteniment de l’statu quo amb modificacions més o menys profundes, o canvi fonamental d’aquest statu quo. Com tothom sap, després d’uns anys de digestió lenta, Andorra optà per aquest segon model, amb la Constitució del 1993.
És així. Assistir a la presa de possessió, sobretot amb la presència d’Òscar Ribas, em retrotragué a temps passats, a mil converses mantingudes amb idèntics objectius. Abandonat el retrovisor, homenatjat Zemanek i tots els ambaixadors d’Andorra fins ara, tornant al menú principal, veia l’Òscar allí dret, circumspecte, discret, seriós i protagonista i actor –després dels anys– del seu propi pensament. Amb els altres ambaixadors representarà Andorra, en protegirà els seus interessos, observarà, informarà, negociarà i fomentarà les relacions amistoses. Són aquestes les funcions de la missió diplomàtica dels nostres ambaixadors. Des de molt abans de la Constitució –Andorra ja hi era– és aquesta també una herència compartida, segons afortunada expressió de Ferran Goya. Visqueu molts anys per al bé d’Andorra!
Vivim dies on abaixar la temperatura és un desig molt comú i un anhel compartit, aquí per veure si neva, i a Copenhaguen per regular el canvi climàtic. Fins i tot a Oslo ho premien amb el Nobel de la Pau. Obama, tot i les dues guerres a l’esquena, intenta abaixar el termòstat de Bush i aquesta és l’explicació per rebre ara un premi tan incòmode i tan prematur. Té raó Kissinger quan diu que Obama és com un jugador d’escacs que ha començat simultàniament sis partides i, ara per ara, no n’ha acabat cap. Però, les obertures i els primers moviments són bons. És paradoxal el Nobel de la Pau, sí, però s’ha premiat qui vol disminuir, moderar i emmarcar la temperatura bèl·lica del món amb diplomàcia multilateral, respecte a la legalitat internacional, prohibició de la tortura, reducció d’armes nuclears i tornar al concepte de guerra justa, pensament desconegut en el món clàssic que no es posarà en circulació fins a Agustí d’Hipona, Tomàs d’Aquino i l’escola de Salamanca. A Obama li arriba per Reinhold Niebuhr, el seu teòleg i filòsof favorit, principal representant teòric del realisme polític americà. Guerra justa, no guerra preventiva.
A Copenhaguen també es vol abaixar la temperatura. Un grau i mig en el canvi climàtic. Estem en la setmana decisiva, quan arriben els més alts mandataris per prendre demà passat una decisió definitiva. Andorra també hi és. Solució final salomònica? Pròrroga del protocol de Kyoto fins al 2020, sense els EUA i, a la vegada, convenció paral·lela en el marc de l’ONU amb els EUA? Potser aquesta és també la millor solució per a Andorra. O bé, pel contrari, podrà la UE fer confluir aquestes dues vies en un tractat legalment vinculant? La solució divendres a la nit, ja que, com en totes les cimeres, res està acordat fins que tot està acordat.
Si no s’hagués d’enfadar l’amic Ignasi de Planell faria ara una excepció i demanaria un ambient més càlid aquests propers dies: visitar a Barcelona els galets gegants, símbol de la sopa familiar de Nadal, llegir la nadala de Joan Salvat-Papasseit, sí, aquella que comença “Sento el fred de la nit i la simbomba fosca…”, i escoltar Bob Dylan –dic bé: Bob Dylan– en el seu recent i llampant Christmas in the Heart. Bon Nadal!
Plou, una declaració d’intencions. L’aigua cau als vidres i a fora la natura es transforma. Els colors dels bedolls, aurons, faigs i rebolls varien abans d’esborrar-se. Al Pallars la tardor mai fou una estació, ans un estat d’ànim i la contemplació, l’experiència estètica, el badar fascinat pels grocs, vermells, arams i daurats del barranc de Glorieta em lliguen espiritualment al paisatge. És una relació enigmàtica, profunda, on la realitat s’amplia, se supera a si mateixa i, seduït, m’allibera. La malenconia, sí. La psiquiatria en diu trastorn afectiu estacional. Potser sí. Ja Hipòcrates i Galè parlaren d’aquest humor, lligat a la tristesa, i Aristòtil hi veia predisposició per la filosofia, per la seva unió amb la nostàlgia, el record, el desassossec produït pel pas del temps. Pas del temps que no pots alterar en la percepció del paisatge. I a cada paisatge, una sensibilitat molt fina, una inquietud existencial. A cada paisatge, una vida.
Deu ser també aquesta pluja i la tardor que em duu al pessimisme en la nova Europa que ahir estrenàrem oficialment amb el Tractat de Lisboa, una reformeta en llenguatge andorrà. L’historiador Heròdot l’encertà paradoxalment fa quasi 2.500 anys en afirmar que “Europa és on es pon el sol i Àsia, on neix”. Sí. Se’ns pon el sol. Quan Kissinger –i ara Obama– torni a trucar per telèfon a Europa, qui l’agafarà? Ens tornem irrellevants, perdem empenta, perduts en un laberint de reunions i acords mínims molt lluny del camí cap a un nou ordre mundial. Ni tenim telèfon ni som al mapa. Sí, un gran balneari, una gran ONG, però el sol neix a la Xina, a l’Índia, amb telèfon i agenda globals. És aquest l’autèntic Govern d’Europa, fill de quotes de partit, quotes de sexe i quotes d’Estats? Defensarà els interessos comunitaris o els nacionals? Com superarà les sensibilitats i els interessos? El projecte de l’Europa dels ciutadans no tornarà ara per ara. Sí que ho farà la desafecció, el desdeny i l’abstenció. Ai, la tardor, aquest estat anímic trist! Els problemes polítics, socials i econòmics, ras i curt, el problema espiritual i ètic d’Europa no trobarà solució en aquesta Europa dels mercaders ni en els projectes d’un new age d’importació californiana. Ai, aquest paisatge!
