Joan Massa

Estic perplex, confós i emprenyat. Ahir encara un expert deia que l’hivern no ha passat i a penes podem opinar sobre l’evolució del famosíssim virus A/H1N1 soca S-OIV, aparegut a Califòrnia l’abril del 2009. Ens prenen per babaus! Algú, però, s’hi fa les crostes, deia mon pare. És una vergonya. La ciència –diuen– no hi troba una resposta, el virus pandèmic ha fet un canvi evolutiu inesperat, atípic, sorprenent… Això, quan han d’opinar i donar la cara! Us heu fixat en el gran silenci mediàtic existent si recordeu la insistent campanya de la passada tardor?
Òbviament no em vaig vacunar, aconsellat per diversos metges de la meva confiança. I ara voldria agrair la informació que em donà el passat setembre un vídeo de denúncia, amb gran difusió per Internet, realitzat per Teresa Forcades (Barcelona, 1966), metgessa, doctora en salut pública, especialista de medicina interna per la Universitat de Nova York, monja benedictina del monestir de Sant Benet de Montserrat, llicenciada en teologia per la Universitat de Harvard, progre i compromesa. Vaig entendre la història que feia de la grip A aportant dades científiques, analitzant les irregularitats i explicant les conseqüències de la declaració de pandèmia amb les seves implicacions polítiques. El temps transcorregut li dona la raó, quan no hem tingut ni grip estacional ni grip A.
L’Organització Mundial de la Salut (OMS), un dels organismes especialitzats de cooperació de l’ONU, amb seu central a Ginebra, té tots els seus microbiòlegs experts en virus gripals investigant per buscar una explicació que doni coherència al fet que el virus H1N1 ha fet exactament el contrari del que se n’esperava. Mira per on no ens podem fiar ni de la ciència! El virus A s’extingeix sol. No s’extingeix, però –s’engrandeix–, l’ombra de sospita sobre l’OMS i la posa en un compromís de difícil resolució. Ha quedat molt tocada la seva credibilitat i s’hauria d’investigar, a més d’aquest virus, la indubtable influència, la suposada connivència i el conflicte d’interessos amb la indústria farmacèutica. 20.000 milions d’euros –diuen– és el benefici de les quatre grans companyies farmacèutiques fabricants de les vacunes i antivirals. Res i total per llançar-les!

Crec que és en El Banquet de Plató on Sòcrates afirma que l’amic (filo) del saber (sofia), el filòsof, és sempre un atopos, “una persona sense lloc”, sense llar, desplaçat, desubicat, incomprès, desconcertant. Es pot dir d’Albert Camus (1913-1960), escriptor, periodista, autor de teatre i novel·la. Filòsof. Celebrem els 50 anys de la seva mort. Ara se’n parla i se n’escriu molt. A França li dedicaran l’any 2010. S’ho mereix.
La llibertat humana, l’autenticitat, l’autocompromís, el coratge es poden tractar d’una manera abstracta i universal (la filosofia), però a la vegada també com a expressió viscuda i dramàtica, en termes d’accions, opcions i relacions de persones concretes (el periodisme i la literatura). El pensament francès contemporani té aquest doble registre. També Camus, per a qui la qüestió fonamental de la filosofia era esbrinar si la vida valia o no valia la pena de ser viscuda, si podem trobar en la vida i en la història un sentit on fonamentar els nostres ideals i valors. La resposta afirmativa de Camus neix del compromís radical amb un mateix a viure amb la major plenitud i intensitat i de la preocupació i revolta contra la in­jus­tí­cia, l’opressió i la tirania. És en nom de les persones concretes de carn i ossos, i no en nom de la història i d’una etapa futura, on ens sentim cri­dats a aixecar-nos contra la injustícia i la iniquitat vinguin d’on vinguin. El compromís reposa sobre dos principis: la recerca de la veritat i la llibertat. Aquesta és la seva celebèrrima topada amb Sartre. L’home es revela contra la tirania i Camus denuncia els gulags, els camps de concentració de la Unió Soviètica i tota violència revolucionària. Sartre –pobre– li retraurà que amb aquesta acusació Camus, “el gos guardià del capitalisme”, feia el joc a la dreta. La intel·lectualitat francesa li feu el buit i el silencià. Avui, però, sabem qui tenia raó. Una vegada més el fi mai no justifica els mitjans. I ho reblà en rebre el Nobel: “L’escriptor no pot estar al servei dels qui fan la història. Està al servei dels qui la pateixen.”
Avui Camus ens ajuda a pensar. Llegiu Los dos siglos de Camus, un brillant i sincer article de Bernard-Henri Lévy a El País d’aquest passat dissabte.