Albert Camus tenia raó
Crec que és en El Banquet de Plató on Sòcrates afirma que l’amic (filo) del saber (sofia), el filòsof, és sempre un atopos, “una persona sense lloc”, sense llar, desplaçat, desubicat, incomprès, desconcertant. Es pot dir d’Albert Camus (1913-1960), escriptor, periodista, autor de teatre i novel·la. Filòsof. Celebrem els 50 anys de la seva mort. Ara se’n parla i se n’escriu molt. A França li dedicaran l’any 2010. S’ho mereix.
La llibertat humana, l’autenticitat, l’autocompromís, el coratge es poden tractar d’una manera abstracta i universal (la filosofia), però a la vegada també com a expressió viscuda i dramàtica, en termes d’accions, opcions i relacions de persones concretes (el periodisme i la literatura). El pensament francès contemporani té aquest doble registre. També Camus, per a qui la qüestió fonamental de la filosofia era esbrinar si la vida valia o no valia la pena de ser viscuda, si podem trobar en la vida i en la història un sentit on fonamentar els nostres ideals i valors. La resposta afirmativa de Camus neix del compromís radical amb un mateix a viure amb la major plenitud i intensitat i de la preocupació i revolta contra la injustícia, l’opressió i la tirania. És en nom de les persones concretes de carn i ossos, i no en nom de la història i d’una etapa futura, on ens sentim cridats a aixecar-nos contra la injustícia i la iniquitat vinguin d’on vinguin. El compromís reposa sobre dos principis: la recerca de la veritat i la llibertat. Aquesta és la seva celebèrrima topada amb Sartre. L’home es revela contra la tirania i Camus denuncia els gulags, els camps de concentració de la Unió Soviètica i tota violència revolucionària. Sartre –pobre– li retraurà que amb aquesta acusació Camus, “el gos guardià del capitalisme”, feia el joc a la dreta. La intel·lectualitat francesa li feu el buit i el silencià. Avui, però, sabem qui tenia raó. Una vegada més el fi mai no justifica els mitjans. I ho reblà en rebre el Nobel: “L’escriptor no pot estar al servei dels qui fan la història. Està al servei dels qui la pateixen.”
Avui Camus ens ajuda a pensar. Llegiu Los dos siglos de Camus, un brillant i sincer article de Bernard-Henri Lévy a El País d’aquest passat dissabte.
