Joan Massa

Hi ha moments en la vida dels pobles d’una gran densitat i cohesió que solen coincidir quan s’aturen, reflexionen sobre si mateixos i es llancen al futur. Andorra el tingué fa ara una vintena d’anys. Cregué que el futur no vindria, que al futur calia anar-hi. Ho encertà. Crec, però, que no vàrem fer tota la feina. És veritat que en aquell 1993 hi havia molta pressa –que mai vaig acabar d’entendre– per cloure i fer noves eleccions. A corre-cuita, una vintena llarga de lleis, set d’elles qualificades, alguna precipitada, com la de nacionalitat, que no es pogué dur al Tribunal Constitucional, per no estar encara constituït. En aquell cames ajudeu-me s’hauria pogut dibuixar també la constitució econòmica? O la rapidesa volia impedir precisament aquesta reflexió? Quina finalitat tenia tanta pressa en un moment tan creador i dolç, després d’un llarg decenni de digestió lenta? Per què no es posà a l’ordre, no del dia sinó de l’any, totes aquestes qüestions que ara –17 anys després– ens tenen dividits i bloquejats?
Gore Vidal (Nova York, 1925), escriptor i politòleg nord-americà, reclòs a Ravello, a l’esplèndida costa amalfitana, ens ensenyà que les constitucions són les més altes creacions de l’home polític, però la política del dia a dia, la política real, es limita a saber qui recapta, quant diner, de qui, per ser gastat per qui i en què. Diu que aquest és l’autèntic Harmagedon, terme bíblic de l’Apocalipsi on van tenir lloc les batalles més sagnants. Som aquí, enmig de molta escuma i bromera que puja com un suflé.
Com anys enrere em permeto demanar una altra vegada entesa i consens davant les reformes inexcusables amb voluntat política de pactar. Un nou futur torna no tan sols a ser possible, sinó fins i tot necessari. Com enlloc, a Andorra la política és pedagogia, geografia i aritmètica. El Govern amb el suport d’un únic partit no hi pot fer front. Cal sumar i cercar solucions concretes i no solament conceptes esdrúixols. A la societat ja hi ha el consens que solament amb consens ens en sortirem. Aquesta és la legitimitat del pacte. Cal tornar a somniar. Sí, els somnis només marquen el rumb, però són imprescindibles. “No hi ha cap vent favorable per a qui no sap on vol anar”, deia Sèneca.

L’home que camina I, The Walking Man I, és una escultura en bronze, obra de maduresa del suís Albert Giacometti (1901-1966), que fa uns dies s’ha subhastat a la casa Sotheby’s de Londres per 104 milions de dòlars. L’obra d’art subhastada més cara. L’escultura d’1,83 centímetres, icona de l’art del segle XX, caminant quiet i sense camí, probablement camina ara d’Europa cap a l’orient, d’un banc cap a terres del petroli. Tot un símbol.
L’escultura tots la coneixem. Potser la que millor sintetitza l’estil d’aquest autor. Representa amb la superfície aspra i rugosa del bronze un home caminant amb gran naturalitat de moviment, filiforme, deformat, estirat i extremament fi i prim. És una obra d’una gran expressivitat que acusa i transmet una fragilitat desmesurada i una gran feblesa i debilitat, com si sentís una amenaça de destrucció. En tota la seva obra Giacometti ens va voler mostrar els aspectes més tràgics i desoladors de l’existència humana. S’ha dit que les seves figures són escapades de Dachau, símbols de la desesperació, que lluiten per viure. Giacometti fou amic dels intel·lectuals que es movien per París en ple existencialisme. Sartre i Genet en faran les millors interpretacions. La seva preocupació per la figura, a la qual treu i treu matèria fins a deixar-la en la mínima expressió, fins arribar quasi al no-res, el durà a una profunda reflexió sobre com representar la realitat. Giacometti representa allò que veu, o que creu veure, que no és una altra cosa que dibuixar, modelar, esculpir la seva pròpia entitat com un ésser de límits imprecisos, inconsistent, sense massa ni pes, que pot desaparèixer en qualsevol moment. La preocupació per l’home en l’espai –el buit i l’abisme– fou el tema de l’existencialisme, motivat –com ara– per una situació cultural i política de crisi. Expressió –com ara– de la radical desorientació i desarrelament que produeix una crisi profunda de la nostra cultura, valors i principis que ens han fet. La pregunta encara de Rilke: “Pot algú dir-me on vaig amb la meva vida?” L’home que camina viu temps sense referències fixes, sense memòria, sense certeses a llarg termini, en què res és permanent, res és sòlid. Per a l’home que camina tot és incert i precari. Líquid, en diu Bauman.