Joan Massa

L’home que camina I, The Walking Man I, és una escultura en bronze, obra de maduresa del suís Albert Giacometti (1901-1966), que fa uns dies s’ha subhastat a la casa Sotheby’s de Londres per 104 milions de dòlars. L’obra d’art subhastada més cara. L’escultura d’1,83 centímetres, icona de l’art del segle XX, caminant quiet i sense camí, probablement camina ara d’Europa cap a l’orient, d’un banc cap a terres del petroli. Tot un símbol.
L’escultura tots la coneixem. Potser la que millor sintetitza l’estil d’aquest autor. Representa amb la superfície aspra i rugosa del bronze un home caminant amb gran naturalitat de moviment, filiforme, deformat, estirat i extremament fi i prim. És una obra d’una gran expressivitat que acusa i transmet una fragilitat desmesurada i una gran feblesa i debilitat, com si sentís una amenaça de destrucció. En tota la seva obra Giacometti ens va voler mostrar els aspectes més tràgics i desoladors de l’existència humana. S’ha dit que les seves figures són escapades de Dachau, símbols de la desesperació, que lluiten per viure. Giacometti fou amic dels intel·lectuals que es movien per París en ple existencialisme. Sartre i Genet en faran les millors interpretacions. La seva preocupació per la figura, a la qual treu i treu matèria fins a deixar-la en la mínima expressió, fins arribar quasi al no-res, el durà a una profunda reflexió sobre com representar la realitat. Giacometti representa allò que veu, o que creu veure, que no és una altra cosa que dibuixar, modelar, esculpir la seva pròpia entitat com un ésser de límits imprecisos, inconsistent, sense massa ni pes, que pot desaparèixer en qualsevol moment. La preocupació per l’home en l’espai –el buit i l’abisme– fou el tema de l’existencialisme, motivat –com ara– per una situació cultural i política de crisi. Expressió –com ara– de la radical desorientació i desarrelament que produeix una crisi profunda de la nostra cultura, valors i principis que ens han fet. La pregunta encara de Rilke: “Pot algú dir-me on vaig amb la meva vida?” L’home que camina viu temps sense referències fixes, sense memòria, sense certeses a llarg termini, en què res és permanent, res és sòlid. Per a l’home que camina tot és incert i precari. Líquid, en diu Bauman.