La política real
Hi ha moments en la vida dels pobles d’una gran densitat i cohesió que solen coincidir quan s’aturen, reflexionen sobre si mateixos i es llancen al futur. Andorra el tingué fa ara una vintena d’anys. Cregué que el futur no vindria, que al futur calia anar-hi. Ho encertà. Crec, però, que no vàrem fer tota la feina. És veritat que en aquell 1993 hi havia molta pressa –que mai vaig acabar d’entendre– per cloure i fer noves eleccions. A corre-cuita, una vintena llarga de lleis, set d’elles qualificades, alguna precipitada, com la de nacionalitat, que no es pogué dur al Tribunal Constitucional, per no estar encara constituït. En aquell cames ajudeu-me s’hauria pogut dibuixar també la constitució econòmica? O la rapidesa volia impedir precisament aquesta reflexió? Quina finalitat tenia tanta pressa en un moment tan creador i dolç, després d’un llarg decenni de digestió lenta? Per què no es posà a l’ordre, no del dia sinó de l’any, totes aquestes qüestions que ara –17 anys després– ens tenen dividits i bloquejats?
Gore Vidal (Nova York, 1925), escriptor i politòleg nord-americà, reclòs a Ravello, a l’esplèndida costa amalfitana, ens ensenyà que les constitucions són les més altes creacions de l’home polític, però la política del dia a dia, la política real, es limita a saber qui recapta, quant diner, de qui, per ser gastat per qui i en què. Diu que aquest és l’autèntic Harmagedon, terme bíblic de l’Apocalipsi on van tenir lloc les batalles més sagnants. Som aquí, enmig de molta escuma i bromera que puja com un suflé.
Com anys enrere em permeto demanar una altra vegada entesa i consens davant les reformes inexcusables amb voluntat política de pactar. Un nou futur torna no tan sols a ser possible, sinó fins i tot necessari. Com enlloc, a Andorra la política és pedagogia, geografia i aritmètica. El Govern amb el suport d’un únic partit no hi pot fer front. Cal sumar i cercar solucions concretes i no solament conceptes esdrúixols. A la societat ja hi ha el consens que solament amb consens ens en sortirem. Aquesta és la legitimitat del pacte. Cal tornar a somniar. Sí, els somnis només marquen el rumb, però són imprescindibles. “No hi ha cap vent favorable per a qui no sap on vol anar”, deia Sèneca.