Joan Massa

A vegades penso que l’Església hauria de fer més entenedor el seu llenguatge organitzatiu. Quasi ningú no sap ja ni llatí ni grec. Cal estar atent. Andorra ve de lluny i l’Església, també. D’un municipi en diem una parròquia, la paroikía. Al darrera hi ha els grecs i els romans, els responsables de la nostra llengua i de les nostres organitzacions. Com més lluny intentem mirar cap al passat, però, més lluny hi veurem cap al futur. Mireu, a força de viure i treballar al costat de pedres i llibres mil·lenaris, he acabat per entendre la lleu anècdota d’una vida.
Anem al gra. Segons el decret de la Santa Seu,redactat en llatí, del passat 19 de març, el Sant Pare concedeix el títol i la dignitat d’arquebisbe a títol personal al nostre bisbe i copríncep Mons. Joan-Enric Vives i Sicília. La motivació i fonament l’explicita el decret de concessió dient que se li atorga no solament en reconeixement als seus mèrits personals i al zel pastoral en la diòcesi, sinó també tenint present la singular condició del Bisbat d’Urgell en atenció al rang del seu territori, que inclou el Principat d’Andorra. Podem dir una vegada més: res no és possible sense les persones i res no pot perdurar sense les institucions. Arquebisbe ad personam és un títol honorífic personal, una distinció i una dignitat, que es concedeix a alguns bisbes que no tenen jurisdicció sobre una arxidiòcesi. Des d’ara, amb aquesta concessió Mons. Vives és arquebisbe de l’Església catòlica, però el Bisbat d’Urgell continua com a bisbat o diòcesi, sense convertir-se en arquebisbat o arxidiòcesi. Per tant, el Bisbat d’Urgell continua sent una diòcesi sufragània de l’Arquebisbat metropolità de Tarragona.
Amb l’antecedent ja de Mons. Martí, la Santa Seu valora i té presents –i molt probablement tindrà en el futur– les especials i particulars condicions del bisbe d’Urgell, que la Constitució del 1993 d’acord amb la seva tradició institucional reconeix i fa Copríncep d’Andor­ra. Aquesta fou també la voluntat de tots els governs d’Andorra en la llarga negociació i signatura de l’acord del 2008 entre el Principat d’Andorra i la Santa Seu. Per això aquest títol és també un honor a les autoritats i ciutadans andorrans. Per molts anys!

A Xile acaben avui els tres dies de dol pels morts del terratrèmol. Demà tindrà lloc un canvi de govern històric. Michelle Bachelet, amb una gran acceptació popular, traspassarà el poder a l’empresari Sebastián Piñera. No és correcte afirmar que es passa del govern del terratrèmol al govern de la reconstrucció. Al contrari, hauran de treballar junts, govern entrant i sortint, per fer front a la gestió d’aquesta gran tragèdia i evitar la desesperança dels ciutadans.
Un diari deia encertadament aquest cap de setmana que Xile ha sofert quatre sismes: el terratrèmol, el tsunami, els saquejos als supermercats i la psicosi. La terra no va avisar del primer. Les forces armades no avisaren del segon. El poder públic no va poder prevenir ni impedir els altres dos.
Què passa, què ens passa per actuar així després d’una catàstrofe? Simultàniament es donen el millor i el pitjor de l’home. Uns es juguen la vida per salvar els ferits i atrapats sota la runa. Altres, uns metres més enllà, saquegen els comerços davant les càmeres de televisió de tot el món. Junts, la solidaritat i la rapinya. Per què aquestes imatges ens deixen meravellats, atònits o estupefactes? En tota la història del pensament, en la reflexió sobre el saber que orienta l’acció humana –el saber pràctic–, d’Aristòtil i Kant a Apel i Habermas, s’ha donat la mateixa resposta: hem topat amb el conflicte, amb la gran col·lisió que consisteix a adonar-se que quasi mai coincideixen el ser i el deure, “l’allò que hi ha”, amb “l’allò que hi hauria d’haver”. Existeix la moral precisament perquè vivim en aquest constant antagonisme, que no ve imposat per la reflexió ètica, sinó que la reflexió ètica intenta respondre a aquest conflicte inherent a la nostra praxi social, a la “necessitat d’ajustar-nos”, de iustum facere, de justificar els nostres actes, sense la qual la nostra conducta perdria el seu sentit i raó de ser.
Per què a Xile no actuà immediatament l’exèrcit? Ho impedí el gran pes de les raons simbòliques. Bachelet, víctima de la dictadura i abanderada dels drets humans, dubtà en el moment clau i fou lenta a fer entrar immediatament en acció els militars. Les forces armades són encara la memòria de la dictadura.