Joan Massa

La setmana passada es tancà l’exposició commemorativa del 75è aniversari del Museu d’Art de Catalunya, que el MNAC celebrà reunint una selecció d’obres mestres de l’art català. Una d’aquestes fou La princesa sàvia. Les pintures de Santa Caterina de la Seu d’Urgell, un conjunt pictòric romànic conservat en tres institucions diferents, que ara per primera vegada, des del seu arrencament, s’han reagrupat i es poden contemplar en el seu conjunt sencer. Aquesta pintura mural romànica s’arrencà de l’antiga capella de Santa Caterina, situada a l’extrem del braç sud del creuer de la catedral de la Seu d’Urgell –on hi ha la petita porta per entrar a la sagristia– i estava oculta darrere d’un retaule barroc que la salvà durant segles. Fou venuda en tres parts independents, entre els anys 1927 i 1933, en aquell moviment d’exaltació i revaloració del romànic com a art identitari, des de les excursions de Domènech i Montaner, Puig i Cadafalch i altres a les nostres esglésies pirinenques.
Els tres fragments de la pintura mural, de mitjan segle XIII, desenvolupen el cicle de Santa Caterina d’Alexandria,que succeí a inici del segle IV, amb les escenes de la disputa dialèctica entre Caterina, filla del rei Costo, i els gramàtics i retòrics pagans, convocada per l’emperador Maxenci a Alexandria, el seu empresonament, el seu martiri amb el suplici de les rodes dentades i la representació del Sant Sopar. Em vingué al cap, com a contrapunt, la simplista pel·lícula Àgora d’Amenábar amb la singular figura d’Hipàtia, astròloga i filòsofa neoplatònica de l’Alexandria de final del segle IV. La literatura romàntica ja feu una interpretació de Caterina com a versió cristianitzada de la filòsofa Hipàtia, però són dues figures històriques que no es poden confondre.
Mirant la pintura mural en el context del segle XIII hi veiem Caterina i els dominics discutint amb els albigesos del vescomtat de Castellbò en el procés inquisitorial del bisbe Ponç de Vilamur contra els heretges càtars i l’excomunió dels comtes de Foix. Probablement per aquesta raó es decidí dedicar una capella de la catedral a Santa Caterina, com a campiona de l’ortodòxia, en una època convulsa, pocs anys abans dels Pariatges.

Els dies de descans serveixen també per alternar lectures. Agafar Murakami per entendre la voluntat de cór­rer ara que, després de molts anys, per un pinçament no ho puc fer, o rellegir capítols dels llibres tardans de La Política d’Aristòtil, anàlisi magistral de l’hora darrera de la polis grega. Deixo Murakami per un altre dia i me’n vaig a la freda observació dels fets polítics que Aristòtil fa en estudiar La Constitució d’Atenes. El vell filòsof, desenganyat després de veure i observar tants canvis i revolucions, arriba a la conclusió que la justícia consisteix fonamentalment en dues coses: en l’obediència a les lleis de la polis i a tractar els ciutadans com a iguals a un mateix. La injustícia, per tant, consisteix, per un costat, a desobeir les lleis i, per un altre, en la desigualtat entre ciutadans. L’art de la política és l’art de resoldre aquests conflictes per mitjà de la raó i la moral, la política que ha de fer justícia, que ha de fer front de comú acord a aquest desequilibri existent, és sempre difícil i àrdua, puix “els pobres sempre busquen la igualtat i la justícia, mentre els poderosos no ho volen”, diu Aris-tòtil.
La Il·lustració del segle XVIII aprofundí aquesta reflexió i a aquesta desigualtat li’n digué “injustícia”, ja que la seva existència no era un fet natural, ni un designi dels déus, sinó una creació dels homes. Ara bé, la filosofia moderna, en declarar que pel contracte social tots som iguals i tots som ciutadans,s dugué les teories de la justícia a girar no sobre les injustícies, sinó sobre el repartiment de la llibertat. La justícia no és ja una distribució del pa, sinó de la llibertat. I les teories sobre la justícia es limiten a crear regles de joc, que determinaran allò que és just o injust.
Ja li he dit a la Xuni que per Sant Jordi em regali La idea de la justicia del Nobel i humanista bengalí de l’economia, Amartya Sen, que torna a defensar que la justícia no és la redistribució de la llibertat, sinó de la riquesa, i que una filosofia de la justícia ha de detectar la injustícia i intentar eliminar-la. Una teoria de la justícia –com Aristòtil– més atenta a la injustícia real que a la justícia ideal, per mitjà del raonament públic en la democràcia.