Joan Massa

Els dies de descans serveixen també per alternar lectures. Agafar Murakami per entendre la voluntat de cór­rer ara que, després de molts anys, per un pinçament no ho puc fer, o rellegir capítols dels llibres tardans de La Política d’Aristòtil, anàlisi magistral de l’hora darrera de la polis grega. Deixo Murakami per un altre dia i me’n vaig a la freda observació dels fets polítics que Aristòtil fa en estudiar La Constitució d’Atenes. El vell filòsof, desenganyat després de veure i observar tants canvis i revolucions, arriba a la conclusió que la justícia consisteix fonamentalment en dues coses: en l’obediència a les lleis de la polis i a tractar els ciutadans com a iguals a un mateix. La injustícia, per tant, consisteix, per un costat, a desobeir les lleis i, per un altre, en la desigualtat entre ciutadans. L’art de la política és l’art de resoldre aquests conflictes per mitjà de la raó i la moral, la política que ha de fer justícia, que ha de fer front de comú acord a aquest desequilibri existent, és sempre difícil i àrdua, puix “els pobres sempre busquen la igualtat i la justícia, mentre els poderosos no ho volen”, diu Aris-tòtil.
La Il·lustració del segle XVIII aprofundí aquesta reflexió i a aquesta desigualtat li’n digué “injustícia”, ja que la seva existència no era un fet natural, ni un designi dels déus, sinó una creació dels homes. Ara bé, la filosofia moderna, en declarar que pel contracte social tots som iguals i tots som ciutadans,s dugué les teories de la justícia a girar no sobre les injustícies, sinó sobre el repartiment de la llibertat. La justícia no és ja una distribució del pa, sinó de la llibertat. I les teories sobre la justícia es limiten a crear regles de joc, que determinaran allò que és just o injust.
Ja li he dit a la Xuni que per Sant Jordi em regali La idea de la justicia del Nobel i humanista bengalí de l’economia, Amartya Sen, que torna a defensar que la justícia no és la redistribució de la llibertat, sinó de la riquesa, i que una filosofia de la justícia ha de detectar la injustícia i intentar eliminar-la. Una teoria de la justícia –com Aristòtil– més atenta a la injustícia real que a la justícia ideal, per mitjà del raonament públic en la democràcia.