Caterina d’Alexandria
La setmana passada es tancà l’exposició commemorativa del 75è aniversari del Museu d’Art de Catalunya, que el MNAC celebrà reunint una selecció d’obres mestres de l’art català. Una d’aquestes fou La princesa sàvia. Les pintures de Santa Caterina de la Seu d’Urgell, un conjunt pictòric romànic conservat en tres institucions diferents, que ara per primera vegada, des del seu arrencament, s’han reagrupat i es poden contemplar en el seu conjunt sencer. Aquesta pintura mural romànica s’arrencà de l’antiga capella de Santa Caterina, situada a l’extrem del braç sud del creuer de la catedral de la Seu d’Urgell –on hi ha la petita porta per entrar a la sagristia– i estava oculta darrere d’un retaule barroc que la salvà durant segles. Fou venuda en tres parts independents, entre els anys 1927 i 1933, en aquell moviment d’exaltació i revaloració del romànic com a art identitari, des de les excursions de Domènech i Montaner, Puig i Cadafalch i altres a les nostres esglésies pirinenques.
Els tres fragments de la pintura mural, de mitjan segle XIII, desenvolupen el cicle de Santa Caterina d’Alexandria,que succeí a inici del segle IV, amb les escenes de la disputa dialèctica entre Caterina, filla del rei Costo, i els gramàtics i retòrics pagans, convocada per l’emperador Maxenci a Alexandria, el seu empresonament, el seu martiri amb el suplici de les rodes dentades i la representació del Sant Sopar. Em vingué al cap, com a contrapunt, la simplista pel·lícula Àgora d’Amenábar amb la singular figura d’Hipàtia, astròloga i filòsofa neoplatònica de l’Alexandria de final del segle IV. La literatura romàntica ja feu una interpretació de Caterina com a versió cristianitzada de la filòsofa Hipàtia, però són dues figures històriques que no es poden confondre.
Mirant la pintura mural en el context del segle XIII hi veiem Caterina i els dominics discutint amb els albigesos del vescomtat de Castellbò en el procés inquisitorial del bisbe Ponç de Vilamur contra els heretges càtars i l’excomunió dels comtes de Foix. Probablement per aquesta raó es decidí dedicar una capella de la catedral a Santa Caterina, com a campiona de l’ortodòxia, en una època convulsa, pocs anys abans dels Pariatges.
