Joan Massa

Continuo amb l’amor platònic. A l’inici del diàleg la República Plató es proposa determinar la naturalesa de la justícia i Sòcrates comença la discussió afirmant l’origen econòmic de l’Estat i dóna a la morada comuna el nom de polis. És avui Europa, la nostra morada comuna, una polis? No anem cap a una espècie d’Estat autonòmic universal en el qual els governs dels estats fan el paperot i les grans decisions les prenen els mercats erigits en govern central sobirà i incontestable, com es pregunta J. Ramoneda? Les convocatòries urgents de l’eurozona semblen reunions de bombers sense capità. Segons el ministre suec de Finances l’euro ha de poder sobreviure a l’assetjament de la “bandada de llops”. Grècia, Espanya,… estan per sota dels bancs, assegurances i fabricants de cotxes que eren too big to fail? Aquest capitalisme és compatible amb la democràcia? La construcció –la paràlisi– europea té un gran cost. Tenim dèficits i deutes públics inferiors als dels Estats Units i el Japó, però som una regió i no un Estat. No tenim cohesió ni voluntat política ni lideratge. La unió monetària era el primer pas –deien– que ens havia de dur a la unió econòmica i política. Però si no reaccionem, aquesta Europa mínima, agenollada davant el déu dels mercats, amb l’excusa de la reducció dels dèficits públics ens durà a desmantellar els nostres sistemes de protecció social. Cal moralitzar el sistema financer per frenar l’especulació i demanar responsabilitats als bancs i a les agències de qualificació. Per cert, –i com ja Plató li feu preguntar a Sòcrates– “qui ens protegirà dels protectors?” Qui vigila el vigilant, es digui Standard&Poor’s, Moody’s o Fitcht, els tres nous oracles de Delfos? Grècia no podrà pagar el deute, els dèficits són insostenibles, llarga recessió a Espanya, fortes retallades de drets socials i en els serveis públics, l’euro es trencarà… Estem perduts, no tenim Estat! Els ciutadans haurem de pagar el preu d’una crisi de la qual no som responsables. “Si Europa no pot fer la reforma és millor que admeti la seva fallida i faci una altra cosa que no sigui fer pagar, en nom d’un model econòmic fallit, un alt preu de desocupació i sofriment humà”, ha escrit lúcidament Stiglitz.

Diumenge passat El País entregà el primer volum d’una petita col·lecció que, amb el títol de Grandes Obras del Pensamiento, vol oferir als seus lectors que “hay libros que cuentan la historia, otros la cambian”. Aquest primer llibre de quasi 600 pàgines és un recull de set diàlegs de Plató de perpètua vigència. Carlos García Gual assenyala com la vida de Plató va quedar marcada per la seva trobada amb Sòcrates i la seva escandalosa mort, que va decidir tota la seva obra: com contribuir a la construcció d’una ciutat justa i feliç, diferent d’aquella arbitrària Atenes que va cometre l’error de donar mort a Sòcrates. De La República, un projecte utòpic, a l’últim i extens Les Lleis, reflexió sobre l’Estat com a autèntica administració, no per al bé d’una classe determinada de ciu­tadans, sinó per fer possible la justícia. És la consciència política dels grecs: no es pot viure rectament fora de la polis, puix l’Estat possibilita i promou la vida digna de l’home i del seu benestar general.
Després de 2.300 anys ha plogut molt, però som aquí encara, veient com la democràcia, que ha avançat establint límits al poder dels governs amb la finalitat de garantir els drets dels ciutadans, necessita avui dia precisament del poder polític dels governs com a única defensa dels ciutadans contra la dominació dels nous propietaris del diner, de la tecnologia i de la informació. Primacia de l’Estat sobre el mercat i de la política sobre l’economia. No ens salvarà els bufecs del toro de bronze de Wall Street, sinó la política i la llei. Podem criticar l’Estat en la seva funció productiva, però no en la seva funció reguladora. Aquest és el desafiament actual: com i què fer perquè la globalització no ens porti a la barbarie. Ha de ser més potent Obama que Goldman Sachs. Hem de posar límits als préstecs abusius i depredadors i, com diu Paul Krugman, als còctels de permutes de risc de crèdit que permeten als inversors adquirir grans riscos amb actius que no són seus. No es poden rebre sous esplèndids per enganyar i explotar consumidors i inversors. Un amor platònic: el poder econòmic no pot impedir que els estats facin justícia, tornin al seu paper fonamental de regular l’interès general.