En els meus anys joves, ja fa temps, en un seminari a Salamanca sobre Maquiavel vaig llegir la crítica que li féu Antonio Gramsci en un volum dels seus famosos Quaderni del carcere en analitzar els intel·lectuals, la política i l’Estat modern. A més del concepte d’hegemonia em quedà per sempre aquest savi aforisme: “El pessimisme és un assumpte de la intel·ligència; l’optimisme, de la voluntat.” Últimament a Andorra i a la Seu d’Urgell l’enunciat d’aquest optimisme de la voluntat l’he sentit implícitament proclamat per eminents personalitats en diverses conferències i colloquis sobre la crisi econòmica –global i local– en la qual vivim. Reconec que no és fàcil: la voluntat contra la intel·ligència. L’esperar contra el saber. El demà contra l’avui.
Fa ara dos anys, el juny del 2008, en tornar a escriure periòdicament al Diari d’Andorra, feia ja ús d’aquesta màxima en el meu primer article. L’optimisme de l’esperança activà també en el seu dia la Constitució andorrana quan crèiem –en el sentit orteguià d’“ideas en las que se está”– que un nou futur per a An-dorra era no tan sols possible, sinó fins i tot necessari. Amb quin fonament, on recolzava aquest optimisme de la voluntat? En el consens, en la unitat, en l’acord, en un sobreesforç d’entesa, en el treball en comú i en cooperació, en el pacte contra la crisi, en la creació d’un front comú, per dir-ho en expressions d’últim moment. Es pot dir també en llatí i an-dorrà: Virtus Unita Fortior! Una vegada més: només la unió política d’Andorra la salvarà de tots els seus mals. La democràcia és el regnat de la majoria, sí! Al servei de la majoria, sí! I està molt bé que sigui així, sí! Però la democràcia és també aritmètica i quan hi ha malestar i fatiga només uns pocs poden salvar el món, sabent que no es poden adoptar decisions sense escoltar-les ni infravalorar la importància de les emocions en els comportaments polítics.
L’optimisme, l’esperança m’empeny altra vegada al futur, és a dir, al present que desitgem. La voluntat m’empeny altra vegada a demanar un acord nacional en les grans qüestions de l’Estat. Ho vaig fer fa anys. Hi torno avui, ara i aquí, en dinars, sopars i on calgui, encara que alguna vuvuzela toca d’oïdes.
Resumia Daniel Innerarity fa uns dies que la societat del coneixement no és altra cosa que definir –i per tant assumir– quina quantitat i capacitat d’ignorància som capaços de tenir per funcionar en la nostra vida diària. Tots som coneixedors que dia a dia augmenta el volum de saber que consumim, però que no entenem. Se’ns para el cotxe. Baixem. Obrim el capot i mirem. Aquest és l’últim gest abans de capitular definitivament davant la ignorància… Mòbil, grua i taller. Ens sotmetem a tot allò que no entenem per poder així funcionar amb normalitat. Vivim rodejats d’objectes més fàcils d’usar que d’entendre. Per aquesta raó els nens, el meu fill Joan amb la síndrome de Down, és el més competent de la família a fer anar el DVD, el vídeo, la TV digital, MP3… És un joc per a ells, accepten que aquests estris pensin per nosaltres.
Com sortir de la ignorància? Qui sap avui? Innerarity respon que avui només sap aquell que sap on és el saber i, sobretot, aquell que sap quines coses pot ignorar. La persona significativa, rellevant i referent és aquella que ens diu què és el que no hem de saber ni perdre més temps a intentar-ho. Kierkegaard, el filòsof danès de la primera meitat del segle XIX, ho intuí de ple en afirmar que l’home intel·ligent és aquell que es fa les preguntes correctes, que elimina i destrueix la informació supèrflua i inútil. És l’art d’oblidar adequadament i oportunament, de viure cada dia i sortir-nos-en bé sense saber-ho tot, només amb un saber incomplet. En relació amb els meus avis i els meus pares som una generació que mai més ho tindrem ja tot explicat i clar. Fem anar diàriament l’esborrador i la paperera, netejant de tant en tant el disc dur i millorant l’ordre dels arxius. La intel·ligència consisteix a encertar què és allò que ja no necessito saber i elaborar una llista de persones de les quals ja no cal fer-ne cas. Cadascú la seva.
A la Seu el filòsof Daniel Innerarity ens introduí en una reflexió estimuladora i suggerent. També és un bon articulista. Avui fa una setmana a El País analitzava com la crisi financera posa en evidència les limitacions dels estats individuals en l’era global. El saber mínim per viure. La vida mínima per saber.
A vegades la ciutat de la Seu conté espais i moments polisèmics, que donen resposta a qüestions que creus que s’han plantejat en altres àmbits. Un espai icònic per excel·lència és la catedral de Santa Maria i fa 15 dies hi tingué lloc una magnífica conferència de Daniel Innerarity –“la primera vez que hablo en una catedral”–, catedràtic de filosofia política i social de la Universitat del País Basc i director de l’Institut de Governança Democràtica. Es també catedràtic de la Universitat de Saragossa. Ens parlà de l’educació en la societat del coneixement. Una reflexió brillant, amb una pluja i esclat d’idees. Un llampec de lucidesa sobre la societat del coneixement, on ha canviat ja el model de saber que teníem fins ara. Vaig apuntar aquestes espurnes:
1) Ja no es valora el saber acumulatiu i preceptiu, sinó el saber que s’origina en la creació del coneixement, que és reflexiu i crític. No busquem ja el saber de les persones, sinó el saber dels processos, puix no és suficient ja ser intel·ligent com a persona, sinó ser-ho com a societat. Un molt bon exemple: el Barça i el Madrid. De què serveix fitxar figures galàctiques si l’equip no funciona?
2) La característica que millor descriu la societat del coneixement és que en realitat és la societat del desconeixement. La ignorància té un paper fonamental. Mai tenim tota la informació i, per tant, quina quantitat i capacitat d’ignorància som capaços de tenir per funcionar. En la nostra societat actual podem afirmar, afinant cada dia més, que “se saben cosas, pero nosotros no las sabemos”, p. e. el descobriment (¿?) de la cèl·lula artificial per Venter. Vivim confiant en el coneixement dels altres. Hem, per tant, de gestionar cada dia aquest desconeixement. Hem d’actuar encara que no tinguem tota la informació. Més que ignorància –que també–, patim per l’excés d’informació, que ens produeix confusió. Necessitem constantment filtres per poder viure.
3) Vivim en una societat més intel·ligent que nosaltres com a individus. Envoltats de màquines i experts en els quals hem de confiar en mil processos diaris que no controlem, p. e. avui dia ningú entén com funciona ja un cotxe, l’ordinador o els productes financers en un mercat secundari.
