La societat del coneixement (II)
Resumia Daniel Innerarity fa uns dies que la societat del coneixement no és altra cosa que definir –i per tant assumir– quina quantitat i capacitat d’ignorància som capaços de tenir per funcionar en la nostra vida diària. Tots som coneixedors que dia a dia augmenta el volum de saber que consumim, però que no entenem. Se’ns para el cotxe. Baixem. Obrim el capot i mirem. Aquest és l’últim gest abans de capitular definitivament davant la ignorància… Mòbil, grua i taller. Ens sotmetem a tot allò que no entenem per poder així funcionar amb normalitat. Vivim rodejats d’objectes més fàcils d’usar que d’entendre. Per aquesta raó els nens, el meu fill Joan amb la síndrome de Down, és el més competent de la família a fer anar el DVD, el vídeo, la TV digital, MP3… És un joc per a ells, accepten que aquests estris pensin per nosaltres.
Com sortir de la ignorància? Qui sap avui? Innerarity respon que avui només sap aquell que sap on és el saber i, sobretot, aquell que sap quines coses pot ignorar. La persona significativa, rellevant i referent és aquella que ens diu què és el que no hem de saber ni perdre més temps a intentar-ho. Kierkegaard, el filòsof danès de la primera meitat del segle XIX, ho intuí de ple en afirmar que l’home intel·ligent és aquell que es fa les preguntes correctes, que elimina i destrueix la informació supèrflua i inútil. És l’art d’oblidar adequadament i oportunament, de viure cada dia i sortir-nos-en bé sense saber-ho tot, només amb un saber incomplet. En relació amb els meus avis i els meus pares som una generació que mai més ho tindrem ja tot explicat i clar. Fem anar diàriament l’esborrador i la paperera, netejant de tant en tant el disc dur i millorant l’ordre dels arxius. La intel·ligència consisteix a encertar què és allò que ja no necessito saber i elaborar una llista de persones de les quals ja no cal fer-ne cas. Cadascú la seva.
A la Seu el filòsof Daniel Innerarity ens introduí en una reflexió estimuladora i suggerent. També és un bon articulista. Avui fa una setmana a El País analitzava com la crisi financera posa en evidència les limitacions dels estats individuals en l’era global. El saber mínim per viure. La vida mínima per saber.
