Joan Massa

En els meus anys joves, ja fa temps, en un seminari a Salamanca sobre Maquiavel vaig llegir la crítica que li féu Antonio Gramsci en un volum dels seus famosos Quaderni del carcere en analitzar els intel·lectuals, la política i l’Estat modern. A més del concepte d’hegemonia em quedà per sempre aquest savi aforisme: “El pessimisme és un assumpte de la intel·ligència; l’optimisme, de la voluntat.” Últimament a Andorra i a la Seu d’Urgell l’enunciat d’aquest optimisme de la voluntat l’he sentit implícitament proclamat per eminents personalitats en diverses conferències i col­loquis sobre la crisi econòmica –global i local– en la qual vivim. Reconec que no és fàcil: la voluntat contra la intel·ligència. L’esperar contra el saber. El demà contra l’avui.
Fa ara dos anys, el juny del 2008, en tornar a escriure periòdicament al Diari d’Andor­ra, feia ja ús d’aquesta màxima en el meu primer article. L’optimisme de l’esperança activà també en el seu dia la Constitució andorrana quan crèiem –en el sentit orteguià d’“ideas en las que se está”– que un nou futur per a An-dorra era no tan sols possible, sinó fins i tot necessari. Amb quin fonament, on recolzava aquest optimisme de la voluntat? En el consens, en la unitat, en l’acord, en un sobreesforç d’entesa, en el treball en comú i en cooperació, en el pacte contra la crisi, en la creació d’un front comú, per dir-ho en expressions d’últim moment. Es pot dir també en llatí i an-dorrà: Virtus Unita Fortior! Una vegada més: només la unió política d’Andorra la salvarà de tots els seus mals. La democràcia és el regnat de la majoria, sí! Al servei de la majoria, sí! I està molt bé que sigui així, sí! Però la democràcia és també aritmètica i quan hi ha malestar i fatiga només uns pocs poden salvar el món, sabent que no es poden adoptar decisions sense escoltar-les ni infravalorar la importància de les emocions en els comportaments polítics.
L’optimisme, l’esperança m’empeny altra vegada al futur, és a dir, al present que desitgem. La voluntat m’empeny altra vegada a demanar un acord nacional en les grans qüestions de l’Estat. Ho vaig fer fa anys. Hi torno avui, ara i aquí, en dinars, sopars i on calgui, encara que alguna vuvuzela toca d’oïdes.