Joan Massa

És molt savi el consell que diferencia entre proposar i disposar. Entre dir i fer, entre paraula i realitat o, com diuen aquí, “se Xan ten bo viño, xa o viño o dirá”. La realitat ho diu: som a Santiago en ple Xacobeo. Escric des de la Praza do Obradoiro, plena de gom a gom, on ja no hi cap ni una agulla, assegut a terra, esperant tots la Queima da fachada gótica. Més de 150.000 persones ara en el nucli antic, vingudes de tot Europa, la gran majoria a peu.
Caminar. Pelegrí, del llatí per agrum, el que va pel camp… Hi ha dos camins alhora: una vegada ets ja al camí –aquell que el poeta diu que no existeix, però que es fa quan es camina– aleshores se n’obre un altre d’interior, un camí amb tu mateix. Ho sabia Machado i a Santiago s’entén. Què mou tants i tants a caminar? De què parlo quan parlo de caminar, a l’estil Murakami? Per què caminar avui quan aparentment ja no és necessari? Quina crida surt des de Compostel·la que atreu ciutadans de tota edat, llengua, cultura i condició? Sí, es camina per un sentit religiós, es camina per buscar el silenci, es camina per estar sol, per trobar la calma i la serenor… Home o dona i caminar són sinònims. Al nostre disc dur hi ha la recerca del sentit, la vida com a camí, el silenci, la memòria i l’esperança… He passat hores a Llanes, al Cabo de Peñas, a Cudillero badant abstret enfront de la infinitud del mar i del ritme de l’aigua trencant-se contra les roques…
Nosaltres, que venim del romànic, ens reconeixem en Santa Maria del Naranco, en San Miguel de Lillo i del preromànic asturià o, ja a Santiago, en la reduïda església de la Corticella, antic monestir del segle IX, enganxada avui a l’absis de la catedral, amb un petit pòrtic preciós també del mestre Mateo, vetat com està encara avui el Pòrtic de la Glòria i el Santo dos Croques. En el Breviari dels Apostols del segle VI hi apareix per primera vegada Jaume el Major com a predicador en aquestes regions occidentals. Aquesta és la tradició que farà seva i patrocinarà la monarquia astur. Els Comentaris a l’Apocalipsi del Beat de Lièbana l’estendrà des del segle VIII. L’exemplar del Beatus de Girona ja cita “Iacobus, Spania”… i fins ara. No fem el camí de Santiago, el camí ens ha fet a nosaltres.

Avui fa una setmana era festa a la Seu d’Urgell. Celebràrem Sant Ot, patró de la ciutat. En aquest 7 de juliol festiu vaig commemorar també els 150 anys del naixement del gran músic i director Gustav Mahler (1860-1911). L’aniversari aquí ha passat desapercebut. Mahler fou una figura crucial –mai millor dit– on s’encreuen diferents camins, cantor d’una decadència i de la fi d’un món, d’una tradició simfònica, amb música jueva i popular, també de poesia alemanya, d’estranya i profunda atracció pel seu romanticisme tardà i alhora gran precursor de la música contemporània en les seves simfonies de grans dimensions. De temps en temps m’hi retrobo i m’hi identifico. Aquest n’és un. Els que tenim una certa edat –jo ja en tinc dues– devem molt també a la pel·lícula Muerte en Venecia on Luchino Visconti, al final del franquisme, ens feia l’ullet sobre el drama interior del protagonista/escriptor –en part autobiogràfic– de l’excel·lent novel·la de Thomas Mann, convertit en el cine en un protagonista/músic –en part autobiogràfic– de Gustav Mahler, en un íntim relat de complex simbolisme i de diverses lectures possibles, en una ciutat com Venècia, metàfora romàntica i alhora decadent. Visconti i la música com a expressió excepcional de la solitud. Tinc ara de fons la cinquena simfonia. Ha passat ja la lamentació fúnebre, plena de matisos i sonoritats, amb un llunyà pressentiment de resur­­recció i de cop apareix el famós adagietto, moviment lent i tranquil, preludi del final feliç, com a profunda i llarga meditació d’aquell vers “m’he retirat del món…” del poeta Rückert, al qual la música fa al·lusió. L’Any Mahler tot just comença. Acabarà l’any que ve amb el centenari de la seva mort. Morí jove, als 51 anys. “La tradició és la transmissió del foc i no l’estima per les cendres”, deixà escrit. Si us perdeu aquest estiu pels racons d’Europa central tindreu ocasió a Bohemia, a Caríntia, a la República Txeca, a Hamburg, a Berlín, a Viena,… de trobar-hi una gran quantitat de concerts, exposicions i conferències. Si us perdeu a casa, asseguts al sofà, trobareu al mercat tota la seva música, en vells i nous enregistraments. N’aconsello un: l’edició completa de Decca-Deutsche Grammophon. Immillorable.