Joan Massa

“Hem vençut”, pronuncià Filípides després de la primera marató. Haruki Murakami ens diu que ja n’ha corregut 24 i vèncer consisteix a arribar a la meta. D’aquest missatge parla quan parla de córrer. S’ha de creuar la línia d’arribada pel propi peu. Tot un programa. Tota una vida. Voluntat, decisió, disciplina, esforç, sentit, esperança… Molt possiblement ja no en correré cap…, però arribaré a la meta. N’estic segur. Fúting al costat del riu, ara no del Tormes, sinó del Segre, que m’ha despertat antigues sensacions. Tornar a córrer. Sempre m’ajudà a ser com sóc i em salvà la vida, fa uns anys. “Corro, llavors existeixo”, arriba a escriure Murakami. D’acord. A dos quarts de vuit del matí, estiu i hivern, surto, respiro suaument i vaig posant els oms siberians al camí d’Alàs i els ànecs collverds al Segre. Ja ens coneixem. Com feia Saramago, hi parlo. Ens diem moltes coses i em desvetllen records, sense MP3 ni 4 ni 5 a les orelles. Escolto el silenci i tot parla. Sí, cal només saber escoltar. Corrent cap Alàs, camino cap endins. Tranquil·lament. Sol, sempre sol. És una hora de meravella. M’ho passo bé i em trobo bé. T’adones de l’energia que som capaços de treure de dins nostre. Cor­rent vius l’instant, el moment que s’escapa, el temps que no s’atura…
“La cabra tira al monte”, pensareu. Potser sí. Del raonament de Murakami, en podríem inferir també que “penso, llavors corro” o, millor, “corro, llavors penso”. Pot ser. No em considero post­modern ni líquid. Sóc radicalment modern. Del XVIII, clar, de la raó, pura, pràctica, dialèctica, càlida o cordial, crítica i no instrumental. Ho dic perquè els moderns del XXI són aquests dies –diuen– o a Formentera o al Vietnam. No necessito –en aquest moment ja de la carrera– que m’acompanyi cap mestre, guru o coach per iniciar-me en el descobriment d’un tresor interior ni albirar el Secret que em donarà qualsevol cosa que vulgui. Tampoc cap llibre d’autoajuda. Això sí, observar i cuidar alhora tot el que pensem i sentim. Com diuen ara, conèixer i gestionar els nostres mecanismes emocionals. En un mot, l’art de viure com una cursa. Per això dic que arribaré a la meta. La meva primera –i última, per única– marató. Filípides i Murakami, hem vençut!

La meva voluntat era córrer en aquestes setmanes la meva primera -i última- marató a Atenes, però… Sempre hi ha un però. I es diu L5-S1, un conegut disc intervertebral, que ha parat els anys i els quilòmetres fets, estiu i hivern, entre la Seu i Alàs. Volia córrer des de la plana de Marató a la ciutat d’Atenes -a l’inrevés de Murakami- en homenatge a Filípides, el soldat atenès que fou el primer a afrontar i recórrer els 42 quilòmetres que separen Marató d’Atenes, demà farà 2.500 anys, per anunciar la victòria sobre els perses. La primera marató.
Constatada la impossibilitat de córrer-la, m’he reconfortat amb la lectura al costat del mar de De què parlo quan parlo de córrer d’Haruki Maurakami, novel·lista japonès amant del jazz, i d’uns capítols de la Història d’Heròdot, el primer prosista occidental conegut, el primer historiador de les lluites dels grecs per la seva llibertat i el primer que descriu la batalla de Marató dins dels destins de l’imperialisme persa. La batalla tingué lloc entre els atenesos -els espartans arribaren tard- i els perses, un 12 d’agost del 490 a. C. o un 12 de setembre, pel mes de diferència entre els calendaris d’Atenes i d’Esparta. No vindrà d’aquí. Amb la batalla de Marató -la primera guerra guanyada pels grecs- es consolidà i es reforçà el rebuig de la tirania com a sistema de govern, fonament del pensament polític d’Atenes. Heròdot hi suca pa en l’ intent d’explicar els xocs entre Orient i Occident i l’oposició total entre Àsia i Europa.
Segons Heròdot els grecs no podien esperar guanyar, però ho feren. El corredor d’ultra trail Filípides va cor­rent d’Atenes a Esparta (250 Km en dos dies!) a demanar ajuda contra els perses i d’aquí neix, sobretot amb Plutarc, la figura central de la història que va inspirar un esdeveniment esportiu modern: la marató.
El seu famós crit: “nenikèkamen” (“hem vençut”), pronunciat immediatament abans de caure mort per l’esforç, el vaig traduir fa cinquanta anys al seminari de la Seu, a les classes de grec de Mn. Josep Mas, en estudiar els verbs purs i els verbs líquids. Aquest “hem vençut”, en la història d’Occident, serà per sempre el símbol i el paradigma d’altres guerres, d’altres temps, d’altres victòries.