La primera marató (I)
La meva voluntat era córrer en aquestes setmanes la meva primera -i última- marató a Atenes, però… Sempre hi ha un però. I es diu L5-S1, un conegut disc intervertebral, que ha parat els anys i els quilòmetres fets, estiu i hivern, entre la Seu i Alàs. Volia córrer des de la plana de Marató a la ciutat d’Atenes -a l’inrevés de Murakami- en homenatge a Filípides, el soldat atenès que fou el primer a afrontar i recórrer els 42 quilòmetres que separen Marató d’Atenes, demà farà 2.500 anys, per anunciar la victòria sobre els perses. La primera marató.
Constatada la impossibilitat de córrer-la, m’he reconfortat amb la lectura al costat del mar de De què parlo quan parlo de córrer d’Haruki Maurakami, novel·lista japonès amant del jazz, i d’uns capítols de la Història d’Heròdot, el primer prosista occidental conegut, el primer historiador de les lluites dels grecs per la seva llibertat i el primer que descriu la batalla de Marató dins dels destins de l’imperialisme persa. La batalla tingué lloc entre els atenesos -els espartans arribaren tard- i els perses, un 12 d’agost del 490 a. C. o un 12 de setembre, pel mes de diferència entre els calendaris d’Atenes i d’Esparta. No vindrà d’aquí. Amb la batalla de Marató -la primera guerra guanyada pels grecs- es consolidà i es reforçà el rebuig de la tirania com a sistema de govern, fonament del pensament polític d’Atenes. Heròdot hi suca pa en l’ intent d’explicar els xocs entre Orient i Occident i l’oposició total entre Àsia i Europa.
Segons Heròdot els grecs no podien esperar guanyar, però ho feren. El corredor d’ultra trail Filípides va corrent d’Atenes a Esparta (250 Km en dos dies!) a demanar ajuda contra els perses i d’aquí neix, sobretot amb Plutarc, la figura central de la història que va inspirar un esdeveniment esportiu modern: la marató.
El seu famós crit: “nenikèkamen” (“hem vençut”), pronunciat immediatament abans de caure mort per l’esforç, el vaig traduir fa cinquanta anys al seminari de la Seu, a les classes de grec de Mn. Josep Mas, en estudiar els verbs purs i els verbs líquids. Aquest “hem vençut”, en la història d’Occident, serà per sempre el símbol i el paradigma d’altres guerres, d’altres temps, d’altres victòries.
