Joan Massa

Deu fer uns 15 anys o més la Xamari Galobardes em convidà a presentar a l’Àngel Blau una exposició del Lupa. Em vaig valer de la lectura d’uns fragments de L’obra d’art a l’època de la seva reproducció tècnica, que em serví de marc. Aquest article de Walter Benjamin és avui una obra clàssica sobre estètica i sobre la teoria de l’art: l’art com a expressió integral no solament d’una tècnica sinó de la vida, el conflicte entre art compromès i art pour l’art, la destrucció per la tecnologia de l’aura en l’obra d’art contemporània, l’experiència brechtiana de la distància…
Walter Benjamin morí jove, amb 48 anys, i interpretà la història cultural europea en termes radicalment nous, amb una gran lucidesa intel·lectual, que encara avui suscita debat. Des del primer romanticisme alemany, del messianisme, de les seves fonts jueves i d’un marxisme heterodox ha deixat una gran empremta i anticipà en certa manera el destí del segle XX. Quan se suïcidà a Portbou estava treballant en la seva última obra, Tesis de filosofia de la història, una reflexió in extremis i un vaticini de la fragilitat de la condició humana. A la seva tomba s’hi pot llegir, gravat en alemany i català, aquest pensament de la tesi VII: No hi ha cap document de la cultura que no ho sigui també de la barbàrie. Paradoxal! La clau –inquietant– ens la dóna en la tesi IX quan interpreta l’Angelus Novus, una molt coneguda aquarel·la de Paul Klee que Walter Benjamin havia comprat a Munic. És aquell àngel de la història –diu– que, mirant de cara el passat, amb ulls esgarriats i com unes taronges, hi veu només destrucció, fracàs i ruïnes. L’àngel vol posar-hi remei, però no pot, puix el vent que ve del passat (del paradís) bufa tan fort que li doblega les ales i l’empeny al futur a recules i amb força… “Aquest vent és allò que nos­altres en diem progrés”, afirma. D’aquesta manera Walter Benjamin posa en relleu vàries intuïcions: la fidelitat a aquells que volien un altre futur, les esperances perdudes com a construcció dels nostres somnis, la memòria de les víctimes i de les ruïnes com a principi d’esperança, el dret a la justícia dels vençuts… En un mot, la força immensa de la memòria com a coneixement.

Fa ara 70 anys –el 27 de setembre passat– que va morir a Portbou, quan fugia dels nazis, Walter Benjamin, pensador jueu de la cèlebre Escola de Frankfurt. Dec al teòleg i exjesuïta Jesús Aguirre, consort de la duquessa d’Alba, el meu interès pels integrants d’aquesta Escola i per la seva famosa teoria crítica de la societat. Ell fou qui introduí a Espanya les obres de Max Horkheimer, Theodor Adorno i Herbert Marcuse, que tant marcaren la meva generació! Walter Benjamin, tapat fins fa 30 anys pel pes d’aquests i de Jürgen Habermas, és ja avui una autoritat, sobretot en l’anàlisi de la cultura i de la política, pensats des de la memòria com a crítica radical del concepte de progrés i de la insuficiència de la il·lustració clàssica.
Walter Benjamin és un pensador original, subtil, fragmentari, inacabat, amb escrits curts, dispersos, sense voluntat sistemàtica, que només va veure publicades cinc obres seves en vida. Un pensador de frontera. Fa anys amb la Xuni vaig anar expressament a posar-li una pedreta blanca a la seva tomba al cementiri de Portbou. Us recomano que visiteu Passatges, el memorial realitzat per un artista israelià just abans d’entrar al cementiri. Baixeu pel túnel i l’escala d’acer amb el mar i l’abisme al fons, salvats per un vidre i la paraula. Passatges fa referència a una de les seves obres més enigmàtiques, amb el mateix títol Passagen-Werk, una insòlita empresa intel·lectual de fer una filosofia de la història del segle XIX, una crítica audaç a la modernitat. Passatges en el sentit de lloc per on hom passa, especialment una galeria entre dos carrers, reservada als qui hi van a peu. Es refereix als passatges, a les galeries de les ciutats modernes (París, Milà, Roma…) com a espais fascinants, magnètics i desencantats que sedueixen amb infinites promeses normalment mai acomplertes… Tot és sempre circulació, tràfec, tragí, badocs… Cap on? “Turistes permanents”, en diu Bauman. Una anàlisi, una reflexió sobre les ciutats com a dipòsits d’història que es poden llegir com un llibre si es té el codi adequat, escriurà moltes vegades Walter Benjamin, “somnis que es poden desxifrar”, “petits moments particulars que descobreixen l’esdeveniment històric total”…