Joan Massa

Diumenge passat amb La Vanguardia podies escoltar, dins la sèrie de grans pianistes, el canadenc Glenn Gould interpretant en el primer CD les Variacions Goldberg de Bach, aquell mític enregistrament del 1955 a Nova York. Entre síncope i síncope em ve a la memòria Pasqual Maragall escoltant i taral·larejant una variació en jazz a l’inici de Bicicleta, Cullera, Poma, el magnífic documental de Carles Bosch sobre el seu Alzheimer. Aneu al Cinema Modern a veure’l! La simpatia i l’estima que mostra en la pel·lícula per Obama em porta ara a un bucle lleu i ràpid. Ai, la memòria! La seva i la nostra! El temps passa. Els republicans nord-americans han assolit la Cambra de Representants. Obama i el nou pre­sident de la Cambra s’ob- serven com a lluitadors de su­mo. Per ara s’han dit paraules cauteloses i ponderades. Diuen que volen treballar plegats. Qui farà, però,el primer moviment? En què cediran els uns i els altres? Vénen temps de pas lent o, pel contrari, de canvis ràpids? Serà possible un Big government? Fa uns dies el filòsof Bernard-Henri Lévy re­flexionava sobre la falsedat dels arguments republicans. “Ne tirez pas sur Obama”, advertia. Però el Nobel Paul Krugman creu que els Estats Units caminen ara cap a una recessió forta com mai, els republicans es tancaran en banda i conclou, en un article a Le Monde, que “el que ve serà ter­­rible… els historiadors veuran les eleccions del 2010 com una catàstrofe per als Estats Units”.
La nostra generació sempre cregué que allò que passava als Estats Units al cap d’un temps passaria a Europa. Obrien camí, marcaven tendència. Ens endúiem de Times Square a Barcelona un Obama de mida natural. Anaven davant de nosaltres. Amb aquestes últimes eleccions, però, penso que això s’ha acabat. Més aviat és al revés. Amb la por al futur després de l’esfondrament financer, econòmic i ètic de Wall Street els Estats Units segueixen a Europa, en malestar, en atur, en creixement feble, en la percepció que les pròximes generacions viuran pitjor que nosaltres, en mo-ral baixa, en angoixa –el Tea Party encalça la nova extrema dreta europea-, en nostàlgia, en no ser ja la referència del món, en replegaments domèstics, en vol ras,…Ai, Pasqual, aquesta tardor!

Fa un temps que penso sovint en la Xina. De jove el meu pensament fou Espanya i, considerant-me deixeble d’Erasme en plena Castella, com ell vaig evolucionar, en un esforç de comprensió i compromís, des del “Non placet Hispania” cap a aquella profecia, diagnòstic i programa polític d’Ortega y Gasset: “España es el problema, Europa la solución.” Cert! Europa ha fet l’Espanya d’avui. Però tot i ser veritat que els períodes feliços dels pobles no tenen història, profunds corrents ens mouen i ens desplacen. El meridià de Greenwich –ho penso cada vegada que hi passo per sota anant a Madrid– ja no ens proporciona dades de posició en el món. Avui ja no és l’origen, ho és molt més Greenwich Village, el barri residencial de Manhattan. L’Òscar Ribas hi ha reflexionat –ens ha provocat– en l’anàlisi Els pròxims cent anys. Hi ha d’haver debat, d’acord també amb Marc Vila, ni que sigui senzillament perquè el futur, com la vida, els tenim sempre al davant, incerts. El futur d’Andorra, el futur d’Europa. Es remourà Ortega si pregunto Europa és el problema, Xina la solució? Ens salvarà la Xina? I, prèviament, creieu, benvolguts lectors, que el desenvolupament econòmic conduirà la Xina cap a la democràcia? Perfecte per als negocis, però la situació dels drets humans hi millorarà de forma natural? A l’estimat amic Eugeni Bregolat ara que per tercera vegada –fet insòlit– fa ja les maletes per tornar a la Xina com a ambaixador d’Espa­nya, em permeto demanar-li que quan tingui temps continuï el seu magnífic estudi La segunda revolución china, on ja ens avisava que ningú coneix el futur i que l’immens canvi econòmic de la Xina amb els seus efectes obrien molts interrogants sense respostes segures. Penso ara en Liu Xiaobo, dissident destacat, activista pacífic, flamant, audaç i encertat Nobel de la Pau, en els tres-cents in­tel·lectuals i en la petita minoria que ha firmat la Carta 08, a l’estil de Havel 77. El presoner Liu Xiaobo, memòria nostra d’aquest món cada vegada més postoccidental i, a la vegada, esperança també nostra de llibertat com ho foren i són Sajarov, Mandela, Solgenitzin o Walesa. No n’hi ha prou amb miracles únicament econòmics ni amb capitalismes autoritaris. Ni allà ni aquí.