Ai, Pasqual, aquesta tardor
Diumenge passat amb La Vanguardia podies escoltar, dins la sèrie de grans pianistes, el canadenc Glenn Gould interpretant en el primer CD les Variacions Goldberg de Bach, aquell mític enregistrament del 1955 a Nova York. Entre síncope i síncope em ve a la memòria Pasqual Maragall escoltant i taral·larejant una variació en jazz a l’inici de Bicicleta, Cullera, Poma, el magnífic documental de Carles Bosch sobre el seu Alzheimer. Aneu al Cinema Modern a veure’l! La simpatia i l’estima que mostra en la pel·lícula per Obama em porta ara a un bucle lleu i ràpid. Ai, la memòria! La seva i la nostra! El temps passa. Els republicans nord-americans han assolit la Cambra de Representants. Obama i el nou president de la Cambra s’ob- serven com a lluitadors de sumo. Per ara s’han dit paraules cauteloses i ponderades. Diuen que volen treballar plegats. Qui farà, però,el primer moviment? En què cediran els uns i els altres? Vénen temps de pas lent o, pel contrari, de canvis ràpids? Serà possible un Big government? Fa uns dies el filòsof Bernard-Henri Lévy reflexionava sobre la falsedat dels arguments republicans. “Ne tirez pas sur Obama”, advertia. Però el Nobel Paul Krugman creu que els Estats Units caminen ara cap a una recessió forta com mai, els republicans es tancaran en banda i conclou, en un article a Le Monde, que “el que ve serà terrible… els historiadors veuran les eleccions del 2010 com una catàstrofe per als Estats Units”.
La nostra generació sempre cregué que allò que passava als Estats Units al cap d’un temps passaria a Europa. Obrien camí, marcaven tendència. Ens endúiem de Times Square a Barcelona un Obama de mida natural. Anaven davant de nosaltres. Amb aquestes últimes eleccions, però, penso que això s’ha acabat. Més aviat és al revés. Amb la por al futur després de l’esfondrament financer, econòmic i ètic de Wall Street els Estats Units segueixen a Europa, en malestar, en atur, en creixement feble, en la percepció que les pròximes generacions viuran pitjor que nosaltres, en mo-ral baixa, en angoixa –el Tea Party encalça la nova extrema dreta europea-, en nostàlgia, en no ser ja la referència del món, en replegaments domèstics, en vol ras,…Ai, Pasqual, aquesta tardor!
