Hem visitat a Barcelona, com cada any, el gran pessebre de la plaça de Sant Jaume. Magnífic! El pessebre dins de casa –hem bastit el pessebre en un angle del menjador, sobre una taula vella…, com volia Miquel Martí i Pol–. Escric el dia de Nadal, amb un sol lluminós, i torno a la infància, quan a Tírvia, a Esterri d’Àneu o a Gerri de la Sal, en un ordre desconegut, em feien pujar dalt d’una cadira i recitar un poema… Ai, la memòria i la melangia! Hi ajuda de fons el White Christmas de Bing Crosby, el single més venut de tots els temps.
El pòsit de Nadal ve de molt lluny. El metge i evangelista Lluc ens diu que el naixement de Jesús a Betlem, en l’estable de l’hostal que acollia les caravanes de viatgers en no tenir lloc a la sala dels hostes, fou conseqüència de l’edicte de Cèsar August ordenant que es fes el cens de tot l’imperi amb inscripció de cada família a la seva població d’origen. Déu fet home. De les primeres comunitats cristianes fins a nosaltres. Un immens solatge i sediment de segles, però aquest n’és l’origen, tot i que puguem parlar avui de molts, variats i dispars Nadals segons les condicions personals de cadascú, amb significats diferents com analitza la sociologia moderna.
Nadal, on no és obligatori ser feliç, sí que ens pregunta qui som i per què, una reflexió sobre la condició humana i el sentit de la vida. Més enllà de les creences de cadascú, Nadal és un missatge universal de solidaritat i així ho hem escrit aquests dies en totes les nostres felicitacions, com somia Bing Crosby: que els teus dies siguin feliços i brillants… I’m dreaming of a white Christmas… I dret ara damunt la cadira em permeto somiar i llegir-vos Miquel Martí i Pol:
Quan ve Nadal fem el pessebre
Amb rius, muntanyes de colors,
el caganer, l’estrella, l’àngel,
el nen, la mare i els pastors,
cantem cançons i mengem neules,
també torrons i altres llamins,
i per arrodonir les festes
que omplen de joia grans i nins
ens aboquem a les finestres
a esperar els reis que van venint.
Que us passin! Bon Any!
Fa 15 dies la presència entre nosaltres del general E. Leclerc amb aquell explícit “vous aide à consommer encore plus responsable” m’impedí acollir la invitació de la Roser Suñé a assistir a la presentació de Portella, “una revista de cultura a Andorra”, com diu el seu manifest a les primeres pàgines, i “consciència crítica en temps de crisi”, com professa la seva editorial. La meva enhorabona i felicitació al col·lectiu Portella i al seu director, Joan Peruga. Tinc a les mans una molt digna publicació de quasi 100 pàgines, molt cuidada, editada amb atenció i cura amb una llarga vintena d’articles i col·laboracions. És un gran encert –i oportú– construir una porta, enderrocar un tancat, fer una obertura, ni que sigui estreta, i permetre el pas. Alhora és un portell (grafia en negre) i una portella (amb la A vermella). Molt avinent i suggerent el dossier sobre Max Frisch i la por andorrana. Ens ajudarà a pensar encara d’una manera més responsable en aquesta tardor –a partir d’aquesta tardor– cercant resposta, com diu l’editorial, a aquest interrogant: “Ara que sabem qui fórem, sabrem desitjar qui volem ser?”
Passejant i badant per Roma fa uns dies la pregunta em ressonà i em donà tombs pel cap. El Copríncep Vives obsequià el Papa Benet XVI amb el Manual Digest, el primer viatge andorrà sobre el temps, el nostre primer imaginari operatiu, la primera retrolectura de la nostra història, la nostra primera mirada reflecteix, –el qui fórem–. Solament, però, des del coneixement del qui fórem podem desitjar, ens podem projectar en el temps –qui volem ser–. I també què, com, quan i perquè. No ens enganyem. Certament no hi ha futur sense passat, però tampoc passat sense futur. Només s’avança amb intel·ligència si s’incorpora la intel·ligència anterior. Som aquí ara, en ple examen de consciència, potser no en el sentit estricte de les successives versions del Temps per a Andorra, Model Andorra o el definitiu Andorra de Max Frisch, no en la por, però sí en plena inquietud, en l’actual recel i dubte davant el futur. Com tu i jo també Andorra sent el fred de la nit i la simbomba fosca, com llegim al primer vers del conegut poema de Joan Salvat-Papasseit. Tot i així, estimat lector, bon Nadal!
Quina odissea la d’Irlanda i els irlandesos! Ho sabia bé el tapat Ulisses de Joyce, lector d’Homer als jesuïtes de Dublín. Quin viatge tan ple d’aventures, conquerida Troia i de retorn a Ítaca! Tots ho recordem. No fa pas tant. Irlanda era el model. (Perdoneu, però ho he de dir, ni que sigui entre parèntesi. I el model d’Islàndia, explicat fa poc a casa nostra, al Park Hotel, pel seu mateix president?) També el model irlandès s’ha ensorrat en pocs dies. Els economistes dominants, els teòlegs del mercat –escric teòlegs perquè el mercat és un déu, diuen– l’havien posat com a exemple, patró i model a les escoles de negoci i a tots els mitjans de comunicació, per terra, mar i aire: impostos baixos, desregulació del sistema financer, obertura a la inversió estrangera i totxo (i el mannà dels fons de cohesió). L’han errat de ple. Últimament no tenen sort. Crec recordar Josep Maria Bricall definint-me els economistes com a aquells experts que no saben de què parlen, però amb la gran habilitat per fer-nos creure que la culpa és nostra per no entendre’ls. Doncs, sí. És això. Deia també no sé qui que un bon economista és aquell que sap explicar perfectament per què no ha passat tot allò que havia previst que passaria fa mesos. Caldria, però, buscar en aquests moments, per exigir responsabilitats, els autors intel·lectuals d’aquesta ensulsiada i deixar de culpar solament els simples ciutadans per “no saber-los entendre”. Ciceró immortalitzà el debat amb dues famoses paraules: Ubi sunt? On són? Òbviament no em refereixo a la fugacitat de la seva glòria mundana, sinó on són ara aquests científics socials, físicament i intel·lectualment, on continuen gaudint de la glòria mundana, on s’amaguen, quina altra en tramen… Ubi sunt? A mi em cauria la cara de vergonya. S’han equivocat i s’equivoquen en el diagnòstic, en la naturalesa, en la durada, en la fondària, en les conseqüències,… S’equivoquen a donar la primacia a l’economia i no a la política. No se’ls pot obligar a reconèixer els seus errors? Ningú els pot retirar el títol i el dret a ense-nyar? Tant poder tenen? Però, cui prodest?, a qui beneficia? preguntava també Ciceró en un altre immortal interrogant. Desperta, lector. Ens prenen per babaus.
