Joan Massa

Allà per Reis semblava que els mercats –com aquell de Calaf però global– s’havien de menjar Portugal, després Espanya, Itàlia… i finalment l’euro. De derrota en derrota fins a la victòria final! Però, no. Van bé les subhastes del deute sobirà (sempre m’ha inquietat aquest adjectiu aplicat aquí). No hi ha tanta pressió –diuen– i la famosa prima de risc baixa en relació, òbviament, amb la rendibilitat del deute alemany a 10 anys… Europa, del grec eurys (ampla) i ops (cara), llança el missatge: fem tot allò necessari per estabilitzar l’euro! Cosa que avui vol dir negar-se a duplicar el Fons de Rescat i a emetre eurobons, i afirmar demà tot el contrari. Van perduts? Ho podria semblar. Potser ho fan veure. Ministres del ram junts cada cap de setmana. Alts funcionaris reunits permanentment. Avui també. Llegint papers i no papers. Però no n’hi ha prou de llegir. Tierno Galvan recomanava aixecar el cap de tant en tant, com les gallines quan beuen. I pensar. Uns i altres. Tancar els ulls per mirar, deia Gauguin. No podem ara perdre més temps discutint sobre el color del vaixell. Hem d’intentar que suri, que floti i se sostingui. Entre tots. Solament així podrem integrar els diferents colors i arguments en el procés democràtic de formació de la voluntat general i de l’opinió. Dos avisos als navegants. Jean-Claude Juncker, president de l’Eurogrup, ha declarat ser favorable a l’ingrés de Suïssa a la UE, ja que l’existència d’una taca blanca enmig de la Unió Europea és una “absurditat geoestratègica”. Parla de Suïssa, no d’Andorra. L’alemany Otmar Issing, pare de l’euro, avisa sobre el futur negre –o no futur– del sistema monetari europeu si els “països no disciplinats “no fan profunds canvis, en el sentit que és insostenible viure més enllà de les pròpies possibilitats. Ho aturarà, però, una gran onada d’austeritat? Ha de desaparèixer l’estat del benestar?
A vegades penso que el mercat, com aquell magnífic brau de bronze, símbol de Wall Street, s’ha enamorat perdudament d’Europa, distreta jugant i collint flors, com ja li va passar a Zeus.
Mansoi l’ha fet pujar al seu damunt i se l’ha endut a través del mar. Homer diu que aparegué a Creta. Avui la busquen a la Xina. I nosaltres?

Aquests dies de festa i tiberi –dia rere dia– hem vist com es podria dividir el món nostre entre aquells que feliciten el Nadal i aquells que feliciten l’Any Nou. La majoria fa les dues coses. Però aquest mes arriben els exclusius dels bons auguris per a l’any que comença (que ja els necessitarem, ja!, però aquesta és una altra qüestió). Les felicitacions, les festes, són perspectives autònomes fruit de concepcions personals i socials. Sempre hi ha diferents teories sobre els mateixos objectes. Quan fa anys intentava explicar-ho al col·legi Sant Ermengol, la filosofia de la ciència ens feia la pregunta pertinent: veiem tots realment la mateixa cosa? Era un ànec o un conill aquella cèlebre figura ambigua a la qual es referien Wittgenstein, Popper o Kuhn? Es podia veure tant l’un com l’altre, depenia no solament de la forma, sinó d’una organització definida prèviament. Ho sap també la psicologia. Mon pare, que morí convençut que era el sol el que es movia i no entenia que li discutís allò que per ell era obvi, veia el mateix sol que jo, però de fet ell veia un altre sol, en el sentit que tenia una organització conceptual radicalment diferent de la seva experiència. Les observacions estan modelades per coneixements anteriors. Tanco ara la filosofia, però aquí volia anar. No cal felicitar el Nadal, vénen a dir alguns, com el mestre recargolat i simple, perdut en un poblet del Pirineu –perdut el mestre no el poble– que impedí als seus alumnes fer el pessebre a l’escola… Molt probablement tampoc felicità el Nadal –no s’hi reconeixia–, però sí els alumnes i els seus pares. Se’n surten enviant un “benvingut el solstici d’hivern” i es queden tan amples, ignorant, com bé deia Mercè Rius al diari Ara, la mateixa veritat antropològica de fons: que les festes ancestrals de canvi d’estació eren religioses, ja sigui el Deus Sol invictus o el Dies natalis solis invicti, que van conviure amb el cristianisme fins a l’emperador Teodosi a final del segle IV.
Les felicitacions, els bons auguris, les festes tornen, any rere any i segle rere segle. Més ben dit, no se n’han anat mai. Són eternes. Per les festes de Nadal a la taula hi som tots, vius i morts. Per aquesta raó són agredolces.