Les festes
Aquests dies de festa i tiberi –dia rere dia– hem vist com es podria dividir el món nostre entre aquells que feliciten el Nadal i aquells que feliciten l’Any Nou. La majoria fa les dues coses. Però aquest mes arriben els exclusius dels bons auguris per a l’any que comença (que ja els necessitarem, ja!, però aquesta és una altra qüestió). Les felicitacions, les festes, són perspectives autònomes fruit de concepcions personals i socials. Sempre hi ha diferents teories sobre els mateixos objectes. Quan fa anys intentava explicar-ho al col·legi Sant Ermengol, la filosofia de la ciència ens feia la pregunta pertinent: veiem tots realment la mateixa cosa? Era un ànec o un conill aquella cèlebre figura ambigua a la qual es referien Wittgenstein, Popper o Kuhn? Es podia veure tant l’un com l’altre, depenia no solament de la forma, sinó d’una organització definida prèviament. Ho sap també la psicologia. Mon pare, que morí convençut que era el sol el que es movia i no entenia que li discutís allò que per ell era obvi, veia el mateix sol que jo, però de fet ell veia un altre sol, en el sentit que tenia una organització conceptual radicalment diferent de la seva experiència. Les observacions estan modelades per coneixements anteriors. Tanco ara la filosofia, però aquí volia anar. No cal felicitar el Nadal, vénen a dir alguns, com el mestre recargolat i simple, perdut en un poblet del Pirineu –perdut el mestre no el poble– que impedí als seus alumnes fer el pessebre a l’escola… Molt probablement tampoc felicità el Nadal –no s’hi reconeixia–, però sí els alumnes i els seus pares. Se’n surten enviant un “benvingut el solstici d’hivern” i es queden tan amples, ignorant, com bé deia Mercè Rius al diari Ara, la mateixa veritat antropològica de fons: que les festes ancestrals de canvi d’estació eren religioses, ja sigui el Deus Sol invictus o el Dies natalis solis invicti, que van conviure amb el cristianisme fins a l’emperador Teodosi a final del segle IV.
Les felicitacions, els bons auguris, les festes tornen, any rere any i segle rere segle. Més ben dit, no se n’han anat mai. Són eternes. Per les festes de Nadal a la taula hi som tots, vius i morts. Per aquesta raó són agredolces.
