Joan Massa

Avui dimecres finalitza la presentació de les candidatures. En la Roma clàssica el ciutadà que optava a l’elecció vestia una toga candida (blanca), per tant, era un candidat. (La seva arrel ve del verb candere, “ser blanc”, “brillar”, “cremar”. D’aquí ve “candent”, “candela”, també “candidesa”, “càndid”. Podria donar mot joc relacionar aquesta triple accepció…)
Continuo amb Roma. Marc Tul·li Ciceró decidí preparar la seva candidatura per a cònsol, el càrrec més poderós de l’època, tot i ser compartit. Amb 43 anys lluità per al consolat de l’any 63 a. C., la seva primera oportunitat en complir aquell any l’edat mínima per ser candidat. Era l’anno suo. Guanyà el consolat contra Catilina i altres. L’exercí amb vigilància i energia, marcant al mateix temps el cim i el moment de canvi de la seva carrera. A fi de preparar aquestes eleccions, el seu germà petit, Quint, li envià una carta sobre com preparar la campanya electoral, amb un contingut per a nos­altres sorprenentment vigent. Aquest escrit es convertí en un text clàssic sobre les estratègies que ha de tenir un candidat per guanyar les eleccions a Roma. Especialment si el candidat era un principiant i un novell. Ciceró era un homo novus, el primer de la família en accedir al consolat, un nouvingut, per tant. El seu germà li indica com treure’n avantatge i convertir aquest handicap en una oportunitat. Us en recomano la seva lectura. Hi ha traducció al català Manual per a unes eleccions (Edicions La Magrana) i al castellà Breviario de campaña electoral de Marco Tulio Cicerón (Ed. El Acantilado).
Amb un clar desig pedagògic i bastant cínic, Quint recomana el lema que tot candidat ha de tenir sempre present ja des de bon començament: “novus sum, consulatum peto, Roma est”. “Cada dia quan vagis al fòrum –afirma Quint– has de repetir: sóc un nouvingut, vull ser cònsol, això és Roma.” Una mena de mantra. I, d’entrada, lucidesa: “El que t’ha de preocupar moltíssim és l’opinió pública.”
Des de fa més de 2.000 anys no hem canviat tant. Certament ara són altres temps i l’Andorra d’avui no és la Roma d’ahir, però els nostres sentiments, ambicions i debilitats són els mateixos. Continuaré amb els consells de Quint Tul·li Ciceró.

A final de gener té lloc a la ciutat suïssa de Davos l’assemblea del Fòrum Econòmic Mundial, on es reuneix el top ten de tot el món mundial –“fat cats in the snow”, segons l’activista i músic de rock Bono–. És sempre lloable el compromís de millorar la situació del món, distrets, però, davant els actuals dies de la ira des de Tunísia fins a Egipte i al Iemen.
Fa anys un estiu vaig estar a Davos. Volia veure i viure les valls d’aquest preciós cantó dels Grisons, amb neus perpètues i on només canviant de vall –les més profundes d’Europa– l’aigua se’n va al Rin, al Danubi o al Po. Un autèntic punt central. Seguia les petjades de Nietzsche, qui al 1880, amb 36 anys, malalt i jubilat ja de la Universitat de Basilea passava els estius a l’Engiadina, la vall alta del riu Inn, la més al sud i assolellada, a Sils Maria, “el racó més entra­nyable del món”, un poblet no lluny de Davos. Nietzsche encara hi és present, el recorden, hi té museus i monuments a la seva memòria. Hi passà quasi 10 anys, a l’hivern se n’anava a Niça, fins al col·lapse de 1889 i l’ingrés a la clínica psiquiàtrica de Jena. Hi arribava amb tren fins a Chur, última estació en aquells dies, vella ciutat episcopal, amb bisbes prínceps fins feia poc, i amb una immensa biblioteca. Des d’aquesta antiga Curia pujava cap a l’alta Engiadina amb el cotxe de correus. Passejant pels boscos, vorejant el llac de Silvaplana, reclòs a la muntanya com un ermità, retirat reflexiona sobre la vida i la naturalesa de l’home. A l’estiu de 1883 prepara les dues primeres parts d’Així parlà Zaratustra. Un llibre per a tots i per a ningú, com diu el subtítol. Aquella tardor trenca definitivament amb la fascinant Lou von Salomé, dona que ella sola mereix tot un article. A Sils Maria tindrà lloc el període del gran esclat del pensament nietzscheà. El poeta Joan Maragall en serà ben aviat a casa nostra el primer lector i traductor.
Estudiant de teologia a Munic em vaig perdre per l’Engiadina en un intent d’aclarir el sentit de la fe cristiana, que Nietzsche posa a prova en el seu punt més vulnerable. Paisatge, lectura i pensament. La muntanya màgica, en diu Thomas Mann, després de visitar la seva esposa al sanatori Wald de Davos, ara fa cent anys.