Joan Massa

Els dies de vacances són ocasió de trobar i retrobar vells amics. D’adolescència, de col·legi, d’universitat. El temps s’atura, para de cop i comença a parlar la memòria. Formo part de la generació del baby boom i ja comencem a jubilar-nos, els últims que de petits no veiérem massivament la televisió. Estudiants –els que poguérem ser-ho a la Seu– a l’institut, als frares o al seminari. Fou aquest el meu gran col·legi on amb 15 anys traduírem Ciceró, coneixíem els pronoms febles, sabíem distingir entre moral i dret i entre Església i Estat… Amics i camins diferents. Més vells tots ara i també més savis, babyboomers passats, qui més qui menys, pel marxisme i pel maig del 68, molt probablement l’origen cultural i espiritual de la meva generació. Xerrant al parc del Segre comencem a sentir ja algun “si no fos…” i a entendre que el tempus fugit no és solament una llicència literària d’Horaci. El passat s’estira i el futur s’encongeix. Comença a ser veritat entre nosaltres que al davant tenim encara molt passat. Avui, evaporat el marxisme, amb tots els adjectius que vulgueu, incòmodes en l’actual sistema amoral del capitalisme, emprenyats en veure que no se sap distingir entre mercat i Estat (o potser millor: Mercat i estat), repassem –tenim fills i filles– les idees de la primavera del 68. Celebràrem la llibertat, la sinceritat, l’espontaneïtat, el fes l’amor i no la guerra i, com un karma col·lectiu, el prohibit prohibir. Ens hem posat d’acord que –tenim fills i filles– cal també esforç, responsabilitat, aplicació, disciplina, autoritat i treball. A l’escola i a la feina, a l’oci i al negoci, a l’estiu i a l’hivern… Potser sí que hi ha la platja sota les llambordes –no renuncio a la utopia–, potser sí que hem de ser realistes, però no tot és ja possible. Això sí, “le veau d’or est toujours de boue”, com van escriure, fa 43 anys, a les parets de la Universitat de Nanterre. En aquests moments la frase pot sorprendre. Però ve de lluny. L’Èxode, el segon llibre del Pentateuc, cor de tot l’Antic Testament, ens presenta Moisès baixant de pressa del Sinaí perquè el poble s’havia pervertit i anava a la seva –en hebreu: “tenia el clatell dur”–. Com ara. Com sempre.

Perdut per ara en 1Q84, d’Haruki Murakami, aquests dies de debat, que han mogut el pòsit d’aquesta legislatura i remogut el nostre solatge, he llegit Indignez-vous (Indigène Éditions) –un best-seller a França–, l’intens i clar al·legat contra la indiferència que és el llibret del resistent històric, francès d’origen alemany, Stéphane Hessel. Amb 93 anys, l’últim redactor viu de la Declaració Universal dels Drets Humans de l’ONU de 1948, crida els joves a la insubmissió pacífica, a mobilitzar-se contra l’omnipresent poder econòmic dels mercats financers que són, ara per ara, una greu amenaça a la democràcia. En aquests moments que unes grans estisores recorren tot Europa, perduda com als anys 30 del passat segle, el jove Hessel presentà el seu llibret fa uns dies a Barcelona. Potser res de nou, sí, però vibrant i entenedor: al món actual hi ha cada vegada més pobresa i més retallades socials! El seu missatge optimista és senzill: això es pot canviar! “Comprometeu-vos, indigneu-vos. Busqueu formes de militància i resistència pacífica, recupereu la confiança en els partits i busqueu a Internet les organitzacions que defensen els drets humans. Amb un clic podem contactar amb gent que comparteix la mateixa indignació. No estem sols.”
A l’edició espanyola de Destino hi fa el pròleg José Luis Sampedro, ben conegut nostre de la Universitat d’Estiu. Tot just a l’inici hi apareix l’aquarel·la de Paul Klee Angelus Novus, i el comentari que en va fer el filòsof alemany Walter Benjamin en interpretar que l’àngel de la història intentava esquivar i foragitar aquell vent que ve del passat, bufant tan fort que li doblega les ales i l’empeny cap al futur a recules… “Aquest vent és allò que nos­altres en diem progrés.” Una vegada més la memòria de les víctimes i de les ruïnes com a principi d’esperança i el dret a la justícia dels vençuts.
Ahir em digueren que José Luis Sampedro, també de 93 anys, s’ha indignat alhora i ha escrit, amb altres, el llibre Reacciona (Aguilar), amb pròleg ara de Stéphane Hessel. “Camins –com diu– per canalitzar el descontentament i desconcert que la crisi d’un sistema, global i local, llança sobre la societat, capaç, per fi, de mobilitzar-se. És hora d’actuar.”