‘Tempus fugit’
Els dies de vacances són ocasió de trobar i retrobar vells amics. D’adolescència, de col·legi, d’universitat. El temps s’atura, para de cop i comença a parlar la memòria. Formo part de la generació del baby boom i ja comencem a jubilar-nos, els últims que de petits no veiérem massivament la televisió. Estudiants –els que poguérem ser-ho a la Seu– a l’institut, als frares o al seminari. Fou aquest el meu gran col·legi on amb 15 anys traduírem Ciceró, coneixíem els pronoms febles, sabíem distingir entre moral i dret i entre Església i Estat… Amics i camins diferents. Més vells tots ara i també més savis, babyboomers passats, qui més qui menys, pel marxisme i pel maig del 68, molt probablement l’origen cultural i espiritual de la meva generació. Xerrant al parc del Segre comencem a sentir ja algun “si no fos…” i a entendre que el tempus fugit no és solament una llicència literària d’Horaci. El passat s’estira i el futur s’encongeix. Comença a ser veritat entre nosaltres que al davant tenim encara molt passat. Avui, evaporat el marxisme, amb tots els adjectius que vulgueu, incòmodes en l’actual sistema amoral del capitalisme, emprenyats en veure que no se sap distingir entre mercat i Estat (o potser millor: Mercat i estat), repassem –tenim fills i filles– les idees de la primavera del 68. Celebràrem la llibertat, la sinceritat, l’espontaneïtat, el fes l’amor i no la guerra i, com un karma col·lectiu, el prohibit prohibir. Ens hem posat d’acord que –tenim fills i filles– cal també esforç, responsabilitat, aplicació, disciplina, autoritat i treball. A l’escola i a la feina, a l’oci i al negoci, a l’estiu i a l’hivern… Potser sí que hi ha la platja sota les llambordes –no renuncio a la utopia–, potser sí que hem de ser realistes, però no tot és ja possible. Això sí, “le veau d’or est toujours de boue”, com van escriure, fa 43 anys, a les parets de la Universitat de Nanterre. En aquests moments la frase pot sorprendre. Però ve de lluny. L’Èxode, el segon llibre del Pentateuc, cor de tot l’Antic Testament, ens presenta Moisès baixant de pressa del Sinaí perquè el poble s’havia pervertit i anava a la seva –en hebreu: “tenia el clatell dur”–. Com ara. Com sempre.
