Un altre cap de setmana de presses i corredisses. Aquests dies Brussel·les és Berga. Surten les figures de cartró i els protagonistes frueixen d’una gran consideració més pel lloc que ocupen que no pas pels seus mèrits. Els entremesos se succeeixen. Dansen els Nans i el Gegants, els Cavallets i els Turcs, els Àngels i els Dimonis. Òbviament no hi falta el ball de l’Àguila i l’apoteosi del foc que es va espargint… I Grècia balla. Sota pressió, però balla. Les advertències dels mercats i el risc de contagi ordenen bloquejar els ajuts fins que no s’aprovi el nou pla d’austeritat. Els líders europeus van perduts i desorientats. Estan analitzant la cinquena ajuda (12.000 milions) del primer paquet de rescat (de 110.000), que probablement a primers de juliol s’aclarirà. La UE, el BCE i l’FMI van dissenyar l’execució d’aquest primer rescat de Grècia, però aquest ajustament ha fracassat. Grècia ha fet un esforç ingent reduint el dèficit, augmentant els impostos, tisorades grandioses en salaris i polítiques socials, però l’economia no creix suficientment –diuen– per poder acudir als mercats exteriors per finançar-se a partir del 2012. Aquest primer pla ha fracassat i ara s’està coent ja el segon paquet d’austeritat. Papandreu demana a Europa que no el deixi sol, però no ho té fàcil. Ha superat una moció de confiança i és un soci fiable, però l’ofegarà la pinça entre la dreta grega –els responsables reals de la situació financera pública grega i dels seus enganys estadístics– i el moviment dels indignats de la plaça Sintagma. Des de Brussel·les demanen a Grècia, en plena crisi econòmica, social i política, una autèntica unitat nacional com a condició per a rebre l’últim tram del primer pla de rescat i per a tancar l’acord sobre el segon. Ahir i avui es vota al Parlament grec aquest nou paquet d’austeritat, reducció de sous al sector públic, aprimament del cos de funcionaris en 150.000 persones, nous impostos als autònoms, noves taxes sobre l’habitatge, privatitzacions d’empreses públiques (78.000 milions)… Tot en plena vaga general. La quarta d’aquest any.
Perdoneu. No es pot demanar, si estàs massa gras, perdre de cop 50 quilos i alhora esbroncar-te pel teu estat de debilitat.
Arran de les acampades dels indignats torna a primer pla l’eterna discussió, des de Plató, sobre la democràcia. Cert. És un conjunt de normes de procediment que per la via de la majoria i amb respecte a les minories resolen els conflictes d’interessos de les nostres societats. La democràcia, en aquest primer nivell formal, criticada històricament per l’esquerra per les seves insuficiències, no pot ser infravalorada, ja que aquest caràcter procedimental és la condició necessària –tot i que no suficient– per a la democràcia real i material. Als procediments cal afegir-hi el contrapès dels valors que donen contingut a les pròpies accions. La democràcia demana conviccions per sostenir-la. És un procés, una forma, però també un projecte, un contingut, vinculat a una progressió real de la justícia i la llibertat. Ja Aristòtil definí la política com l’art de fer justícia, de resoldre els conflictes humans per mitjà de la raó i la moral. La democràcia és la convivència que ens possibilita com a persones i neix de cadascun de nosaltres en la mesura que estem compromesos amb el futur de la comunitat. Comunitat que no solament ens protegeix, sinó que ens esperona per transformar-la. Per això és una opció ètica.
Avui fa un mes de l’ini- ci del moviment dels acampats del 15-M. Abandonant aquests dies una estratègia testimonial i estèril, el seu discurs transversal sobre les injustícies es trasllada ara de les acampades a les assemblees de barris i a les xarxes socials. Han aconseguit ja l’objectiu de donar a conèixer les raons de la protesta, temes crucials per al desenvolupament i la salut de la democràcia. Coneixedors els joves ara dels límits de la plaça, de l’acampada i de l’acció col·lectiva –la indignació no és suficient, diu Daniel Innerarity– han de cercar i trobar l’eficàcia política, reinventant una socialdemocràcia que a Europa ha renunciat a un programa de mínims i, alhora, reivindicant l’autonomia de l’Estat i de la societat civil davant els designis implacables dels mercats. Slavoj Zizek, el filòsof eslovè de la meva generació, a En defensa de las causas perdidas fa seu aquell consell de Beckett: “Intenta-ho una altra vegada. Fracassa una altra vegada. Fracassa millor.”
Quin dissabte! Al matí a peu a Canòlich i a la tarda el Barça. Quin partit! El bany i els gols, respostes reals a aquell reiterat per què, per què d’un interrogant aparentment ontològic, però impotent. Escric ara, l’endemà de la vic-tòria del Barça, immersos en aquesta commoció total de l’organisme que afecta el pneuma vital i que és també un inevitable i posterior afebliment del cos. Avui, diumenge, s’escau aquell cè- lebre aforisme del corpus hipocràtic i de la biologia aristotèlica, utilitzat per Freud en un cas de melangia: omne animal triste post coitum.
Des d’aquest malenconiós diumenge recordo una altra vegada l’“Indignez-vous”, d’Stéphane Hessel, a qui vaig dedicar aquest Foc i Lloc fa dos mesos. Alguna influència deu tenir el seu compromís polític en els moviments socials d’aquests dies en di- ferents llocs simbòlics. Indigneu-vos és un títol provo- cador, atractiu, però també platònic. Els indignats, sota noms diferents, Democràcia Real Ja, AcampadaSol, Moviment 15-M, –#Wikiacampades, en diu Manuel Castells–, oients en una campanya electoral suïcida, no formen concentracions de caràcter reactiu, de discurs populista i antipolític amb una absència radical de contingut. És lleuger afirmar, com s’ha escrit, que “la base estable d’aquestes acampades la constitueixen els de sempre, als quals s’hi han afegit aturats, tietes i practicants de medicines alternatives…” No. En espera d’aquella desitjada nova fundació del capitalisme, com digué Sarkozy, llegiu ara les propostes, els objectius i els documents de síntesi que es difonen diàriament. Utòpics? Sí, i sort n’hi ha! També concrets i raonables. Dues pinzellades ràpides. Una: allò que és realment transformador és el procés més que no pas el producte. Aquests indignats marxaran de les places, però ja no marxaran més de les xarxes socials i de les noves formes de mobilització i organització. És un món nou per a la política. Dos: existeix avui un gran malestar generalitzat que neix de les mancances de la nostra demo- cràcia representativa i és legítima la retòrica de la indignació. Hi ha una distància excessiva i creixent entre la ciutadania i la política. Cal més democràcia. Reanimar-la, ja que la democràcia és una opció ètica.
