La indignació no és suficient
Arran de les acampades dels indignats torna a primer pla l’eterna discussió, des de Plató, sobre la democràcia. Cert. És un conjunt de normes de procediment que per la via de la majoria i amb respecte a les minories resolen els conflictes d’interessos de les nostres societats. La democràcia, en aquest primer nivell formal, criticada històricament per l’esquerra per les seves insuficiències, no pot ser infravalorada, ja que aquest caràcter procedimental és la condició necessària –tot i que no suficient– per a la democràcia real i material. Als procediments cal afegir-hi el contrapès dels valors que donen contingut a les pròpies accions. La democràcia demana conviccions per sostenir-la. És un procés, una forma, però també un projecte, un contingut, vinculat a una progressió real de la justícia i la llibertat. Ja Aristòtil definí la política com l’art de fer justícia, de resoldre els conflictes humans per mitjà de la raó i la moral. La democràcia és la convivència que ens possibilita com a persones i neix de cadascun de nosaltres en la mesura que estem compromesos amb el futur de la comunitat. Comunitat que no solament ens protegeix, sinó que ens esperona per transformar-la. Per això és una opció ètica.
Avui fa un mes de l’ini- ci del moviment dels acampats del 15-M. Abandonant aquests dies una estratègia testimonial i estèril, el seu discurs transversal sobre les injustícies es trasllada ara de les acampades a les assemblees de barris i a les xarxes socials. Han aconseguit ja l’objectiu de donar a conèixer les raons de la protesta, temes crucials per al desenvolupament i la salut de la democràcia. Coneixedors els joves ara dels límits de la plaça, de l’acampada i de l’acció col·lectiva –la indignació no és suficient, diu Daniel Innerarity– han de cercar i trobar l’eficàcia política, reinventant una socialdemocràcia que a Europa ha renunciat a un programa de mínims i, alhora, reivindicant l’autonomia de l’Estat i de la societat civil davant els designis implacables dels mercats. Slavoj Zizek, el filòsof eslovè de la meva generació, a En defensa de las causas perdidas fa seu aquell consell de Beckett: “Intenta-ho una altra vegada. Fracassa una altra vegada. Fracassa millor.”
