Joan Massa

Bon inici de vacances. La Dolo i el Sergi ens convidaren al seu aniversari. 30/40 o 40/30, deien. A celebrar, però, al volcànic Olot. Sorpresa i estranyesa. La generació IKEA o generació X, els nostres fills i filles, fan aquestes fintes. Aquesta generació jove identificada amb la cultura del benestar, amb molt bona preparació i capacitats, viatjada, protagonista del carpe diem, no rebel, normalitzada,… gaudeix fent gestos enganyadors amb la intenció de descol·locar aquells que els marquen. Però els hem parit i, per vells, comencem a intuir la jugada. La presència dels pares i familiars ajuda a deixar la incertesa. Hi ha nervis en les dones. No saben què posar-se. Els amics hem de dir unes paraules. L’Ismael i la Míriam organitzen per cada costat. Ho tinc clar. Prepararé uns fragments de les dues grans fons escrites de la cultura occidental: Plató i la Bíblia. Arribat el dia sortim de dubtes. El Sergi i la Dolo, després de donar-nos la benvinguda, fan públic, entenedor, notori, evident i oficial que s’estimen. Ens ho diuen i ho volen celebrar amb nosaltres. S’escapa alguna llàgrima. La Dolo i el Sergi vénen també d’un bes. Del Salvador i la Conxita. De la Dolors i el Cristóbal. Els pares els donaren les arrels i les ales. Feia una tarda lluminosa en un marc esplèndid: un mas clàssic lligat amb una arquitectura d’art mínim, d’art cool, d’una elegant simplicitat i estètica zen. Les amigues i els amics ens passem la paraula. Recordo Rilke i les seves belles paraules d’amor a Lou Salomé: “Lösch mir die Augen aus…”: “Tanca’m els ulls i et seguiré veient. Tapa’m les orelles i et continuaré escoltant. Sense peus et seguiré i sense boca t’aclamaré…” Llegeixo un trosset d’ El Banquet, de Plató, una reunió d’amics per veure vi i parlar de l’amor. Escullo l’elogi d’Eros a càr­rec d’Agató, d’una gran intensitat poètica: “L’amor és el nostre guia… És generós, gentil, benèvol…” De la Bíblia, aquell directe inici del Càntic dels Càntics: “Que em besi amb besos de la seva boca!…” i també l’eterna exhortació de Pau de Tars escrita en una carta: “L’amor tot ho excusa, tot ho creu, tot ho espera, tot ho suporta. L’amor no passarà mai”, Sergi i Dolo. Tampoc per tu, benvolgut lector.

En tota la història del pensament occidental hi ha una qüestió que sembla insoluble. Ras i curt. Qui té el poder últim? On radica? Qui l’ostenta? Plató la formula obertament per primera vegada quan al diàleg La República posa en boca de Sòcrates la cèlebre pregunta “qui ens protegirà dels protectors?” “Qui vigila el vigilant?” Han passat 2.400 anys i som aquí. Les agències qualificadores de risc, S&P, Moody’s i Fitch –“la màquina de destrucció financera”, segons el Congrés dels EUA–, són el nou oracle de Delfos, totes al Parnàs de Wall Street, l’actual santuari d’Apol·lo on, davant l’òmfal de la terra, la pítia, asseguda damunt un trípode auri –mai més ben dit– emet les seves profecies… I el món trontolla. Bé, millor dit: Europa, i dins d’aquesta, els porcs de la perifèria. Davant la iniquitat de l’ajuda financera, aquests dies se senten paraules de queixa, de disgust i d’amenaça contra les agències. El BCE i totes les capitals volen trencar aquest oligopoli, puix són un càrtel opac i massa poderós, que controla més del 90% del mercat. Una xifra només. El diner calent mou, al segon, tres bilions de dòlars diaris. Pobre euro i pobra Europa! “Els governs intenten governar, però les agències manen”, denuncien Guy Verhofstadt, Giuliano Amato, Enrique Barón, Michel Rocard i altres.
Europa és aquests dies cor­redisses i videoconferències. El foc sembla avui que s’apaga aquí i demà es revifa allà. Fa anys que sento dir que cal crear una gran agència de qualificació europea, però la nostra manca de lideratge passa factura i encara no ho hem vist tot. Aquest proper cap de setmana es faran públics els resultats de les proves d’esforç i resistència d’un centenar d’entitats bancàries europees. Més llenya al foc. Els bancs i els mercats de deute són ja vasos comunicants: les tensions fiscals agreugen les dificultats de la banca i viceversa. Europa, com Hamlet a Elsinor, parla, parla i parla. Com alguns defensen, hauria de legislar perquè els estats, en aquests moments crítics, no siguin objecte de qualificació i perquè ni el BCE ni els inversors institucionals hagin d’usar aquesta qualificació com a criteri d’inversió. Vénen temps difícils. Han comprat els profetes.