Joan Massa

Pocs anys després de la Constitució el cap de Govern, Josep Pintat, tornà a plantejar la necessitat d’estudiar i conèixer la relació i l’intercanvi econòmic entre Andorra i els seus veïns Espanya i França. Tothom coneix que Andorra no disposa d’una estimació oficial del seu producte interior brut i les dades disponibles són de l’administració, de l’agència S&P o d’entitats financeres. La qüestió a esbrinar era, bàsicament, si Andorra –paradís fiscal– generava una forta pèrdua de riquesa, especialment a Espanya. Els clàssics estudis de Bricall i Pumpin, de Camdessus i Solbes, dels bancs i del propi Govern han analitzat aquesta relació. Tot això per dir que aquest estiu he llegit Balança de fets i pagaments del Principat d’Andorra. El Principat com a distribuïdor de riquesa més enllà de les seves fronteres, un bon i oportú estudi realitzat fa poc per Gaudit i editat per Crèdit Andor­rà, que fa llum sobre els capítols integrants dels fluxos econòmics i dels canals de redistribució d’Andorra amb l’exterior en la seva balança de pagaments. Dono només una xifra significativa: el Principat genera uns 1.500 milions d’euros de riquesa als seus veïns, un 70% a Espanya i un 30% majoritàriament a França. En aquests moments que els diferents barris d’Europa, cèntrics i perifèrics, van a les palpentes –per no dir a cegues– és d’un gran interès tenir coneixement precís sobre aquesta petita comunitat de veïns que és Andorra. Aquest estudi hi ajuda. La nostra història, que com totes es viu cap endavant i es comprèn cap enrere, en aquest global procés de transformació complexíssim i d’enormes dimensions en escala, velocitat i caràcter, no pot eludir ni esconillar-se de les actuals tensions i desafiaments del poble on vivim, que no és altre que Europa. Recordeu: en aquest poble no som un barri, solament una reduïda escala de veïns. Quan fa la sensació a tot Europa –a tot el món– que la política no és capaç de governar la situació, m’agrada recordar Soló, el gran poeta i polític atenès, lluitador amb èxit ara fa 2.600 anys contra les grans diferències economicosocials del seu temps. Deia que la política no és altra cosa que arbitrar entre interessos contraposats. Completament d’acord.

A la majoria de lectors del Foc i Lloc aquest nom no els dirà gran cosa. Els habituals d’El País –fins fa poc– i els d’ABC, en La Tercera, deuen haver llegit els seus clarividents escrits. És un teòleg espanyol, professor avui jubilat i amic durant anys a Salamanca i fins ara. Escric avui en honor seu. És el meu petit homenatge, estima sincera, admiració i agraïment a un gran pensador de l’Espanya d’avui, impulsor del catolicisme espanyol modern i referent per a creients i homes i dones de bona voluntat. A final de juny Benet XVI li ha atorgat i entregat personalment el premi Ratzinger, conegut ja com el Nobel de Teologia, que s’ha instituït fa pocs mesos. El premi consagra Olegario González de Cardedal com una de les referències vives de la teologia mundial. És el primer teòleg que el rep i un reconeixement directe i explícit del Sant Pare a una sòlida trajectòria i a l’excel·lència en la investigació teològica, a la vegada elogi i premi. N’estic personalment molt satisfet, sobretot en aquesta Espa-nya d’avui, on corrents diversos i influents ens voldrien tornar a tancar en “corrales y apriscos”, com ell mateix afirma. Dit molt breument. Olegario González Hernández neix el 1934 a Cardedal, un poblet a 1.500 metres d’altura, annex a Lastra del Cano, al nord de la serra de Gredos, província d’Àvila. Ha volgut incorporar al seu cognom per sempre aquest mínim llogaret. Fill únic, orfe, d’una família molt pobra i digna. Seminarista i sacerdot de la diòcesi d’Àvila marxa a estudiar teologia a la Universitat de Munic amb els professors Sch­mauss, Guardini, Schlier, Mörsdorf, Rahner, Bultmann i Von Rad. Perdoneu pels noms, però foren –i són encara– els millors teòlegs. Amic de Ratzinger, l’un i l’altre coincideixen a fer la tesi doctoral sobre S. Bonaventura, filòsof i teòleg del XIII, amb moltes anècdotes entre ells sobre si havien llegit el mateix autor. Professor fins ara a Salamanca, amb certa sospita per no haver estudiat a Roma. En aquests anys ha viscut, pensat i escrit en directe i sense xarxa els episodis més apassionants de la història d’Espanya i de l’Església. Teòleg d’ulls oberts, dialogant amb la cultura i brillant escriptor. Per molts anys i gràcies, mestre!