Joan Massa

La Diada de Meritxell ha marcat sempre l’inici del curs polític. En anys electorals marca la política, ras i curt. Aquest és el pretext, el text i el context del discurs del síndic Mateu a Casa de la Vall dirigit ja a l’Andorra dels hereus, lluny de l’Andorra dels pioners. Hereus a qui demana aixecar el vol ras, mirar a mitjà i llarg termini i deixar d’estirar més el braç que la màniga. Encertada és la seva referència a la metafòrica orquestra del Titànic. Situada –diuen– al saló de primera classe i després a coberta interpretava Nearer, my God, to Thee, presumint de calma i esperança inútils. Vivim temps difícils de renovació del compromís polític i ètic envers la pàtria. Caldrà esforços i sacrificis. Als de primera classe i als de portells inferiors. Som en plena crisi i a alta mar. Per governar la nau són necessàries unitat, fermesa i urgència en prendre mesures. També, per tant, audàcia i coratge, valors que no són idèntics, com m’ensenyà Umberto Eco. (Per besar una dona maca cal audàcia; per besar una dona lletja cal coratge, deia.)
Aquest estiu ens hem perdut per Croàcia, en ple debat per entrar a la UE, molt dividida amb les exigències comunitàries. En visitar el bell Palau del Rector a Dubrovnik, residència, des del segle XIV fins a Napoleó, de l’Estat sobirà de la República de Ragusa, em cridà l’atenció la màxima escrita a la pedra superior de la porta que, al primer pis, duu a la Sala del Consell: OBLITI PRIVATORUM PUBLICA CURATE (“oblideu els afers privats; procureu el bé general”). Em ressonà i reenvià als pensaments i ensenyaments que Ciceró, a les darreries de la seva vida i a l’exili, va dirigir al seu fill Marc en l’escrit Dels Deures com a educació de la conducta moralment exigible i dels deures d’un home d’Estat. En el seu discurs ens deia el síndic que, gràcies a la mida del nostre país i com a fet que ens singularitza, tots els andorrans som –podem ser– homes d’Estat. Cert! És ara el temps del compromís. I res més modern que els clàssics! Llàstima que no es llegeixin! Diumenge passat, però, el diari Ara entregava els dos primers llibres dels clàssics de la Bernat Metge. L’Antígona, de Sòfocles, i els 2.639 Aurea Dicta. Ànim! Poden ajudar-nos!

La columna de Pilar Rahola de diumenge passat a La Vanguardia l’encerta de ple. Ens diu que ha llegit La República de Ciceró, una “moderna obra que descriu amb precisió de cirurgià l’atzarós mapa social que sorgeix de les crisis profundes…” Remata: “No hi ha res més modern que els clàssics.” Absolutament d’acord! Em pregunto, però, qui i per què han fet desaparèixer la literatura clàssica, llatina i grega, de l’ensenyament obligatori? Fa més de 50 anys que tinc Grècia al cap, des del seminari de la Seu. Últimament, el seu actual poble intervingut i ofegat en la crisi del deute sobirà. Recordo Demòstenes en Les Filípiques –els seus discursos més famosos– i la seva passió i vehemència a convèncer els atenesos de la necessitat de defensar la llibertat, la identitat i de no fiar-se de Filip de Macedònia, el veí del nord. Són permanents les seves paraules per sacsejar la inèrcia, la indolència i l’apatia dels ciutadans d’Atenes, i imperibles per persuadir-los de la necessitat urgent de prendre mesures i d’estimar tot allò que havia afirmat la seva llibertat amb polítiques que no anessin en contra de la justícia. És molt suggeridor –molt modern– el seu crit per despertar els atenesos davant l’admiració de molts per l’habilitat militar, diplomàtica i financera dels seus veïns. Especialment quan el BCE, l’FMI i la banca alemanya han passat ja fa dies les Termòpiles. L’escriptor Andrés Trapiello ho explicava també aquest cap de setmana: Grècia és el fill pròdig del sud en una nova versió de la paràbola. Té raó també. Al sud abunden les històries del fill pròdig. Per exemple, no hi ha Constitució que valgui si cal guanyar solvència per foragitar els especuladors i evitar el col·lapse de la zona euro. Tan clar com fa anys ho tenia Frederic de Prússia: “He arribat a un acord amb el meu poble. El poble diu el que vol. Jo faig també el que vull.” Perfecte! A més, al sud hi cavalca encara el Quixot. Vigilem, però, no caure cap al futur. El capital xinès comunista vol comprar 300 quilòmetres quadrats d’Islàndia per construir-hi un complex turístic i així ajudar-la en la seva crisi econòmica. Cap problema! No va vendre Napoleó la Louisiana als Estats Units de Jefferson l’any 1803?