La funció pública
Tots coneixem les deu primeres paraules de la nostra Constitució: “Andorra és un Estat independent, de Dret, Democràtic i Social”. Doncs bé, aquest Estat el mou la funció pública, els funcionaris, els treballadors públics, tots aquells que estan a càrrec de l’Administració. No hi ha Estat sense Administració pública. No hi ha Administració pública sense funcionaris. Ja Max Weber, l’influent sociòleg alemany, analitzà que l’organització burocràtica pot considerar-se el mecanisme més apropiat per conduir i gestionar la gran complexitat dels afers públics d’un Estat modern, per ser aquest model el més eficient. Té la superioritat tècnica –afirma– sobre qualsevol altra forma d’organització. Des de la dècada del 1970, però, amb la frenada brusca de l’economia i les polítiques de Reagan i Thatcher, es va estenent la percepció que a tot arreu aquestes burocràcies públiques són cada vegada més ineficients, rígides, cares i, a més, no donen serveis de qualitat. A aquesta música de fons s’hi afegeix ara la filharmònica de Berlín dirigint amb unes afinades tisores l’actual crisi del dèficit i del deute de la zona euro. No podem estirar més el braç que la màniga, diuen. Sí, d’acord. Parlem-ne. Tampoc anar en mànigues de camisa després de fer mans i mànigues per viure. Hi ha el perill que amb l’aigua llancem també la criatura. Avui es qüestiona ja obertament la rendibilitat del servei de la funció pública en la relació qualitat-preu. Les seves funcions històriques i tradicionals s’exposen a les pressions del mercat, la subtil mà invisible. Però una cosa és l’economia de mercat, on tots hi podem estar d’acord, i una altra molt diferent, la societat de mercat, on la política i l’Estat ja serien inútils en estar tots els ciutadans entregats absolutament a les lleis de l’oferta i la demanda. La política no va contra el mercat, sinó contra l’aplicació de la lògica del benefici a les polítiques socials, escrivia Ramoneda. La salut, l’educació, el medi ambient, l’urbanisme… no són mercaderies, són drets. Drets. Només l’Estat els pot garantir. La funció pública n’és la seva mà visible. Solament un energumen, un forassenyat, s’atreveix a trepitjar-la avui, tot i la teoria de l’Estat mínim.
