Tristes
“Quan ve al meu record la imatge tristíssima d’aquella nit…” És un vers famós dels Tristia del poeta Ovidi, que ara fa 2.000 anys va escriure a l’exili, al costat de la mar Negra, prop del delta del Danubi. Aquests dies és l’hexàmetre d’un culer, especialment la derrota del Barça contra el Chelsea a la semifinal de la Champions. Joan de Sagarra ho contextualitzava bé el cap de setmana passat: la doble derrota del Barça, la marxa de Guardiola… “es produeix en un moment bastant fotut per al país. El govern no té un ral, Rajoy no paga el que deu, el ministre Montoro enllesteix afirmant que la Unió Europea no té previst crear ‘països artificials’… i mentrestant, el senyor Francesc Homs, portaveu del govern, prepara amb els companys el que ell anomena ‘el pla de l’estrebada’…” Som aquí. Aixequem, però, una mica la perspectiva i anem uns anys enrere, quan el patrici romà Catilina, en les seves conjures, fou fustigat per Ciceró: “fins quan abusaràs de la nostra paciència?”. Seria massa senzill traduir avui Catilina per Àngela, però s’entendria. Aquesta és ja la traducció del tresor nord-americà, de l’FMI, del BCE, de Monti, Hollande i…fins i tot de Rajoy, diuen. Quina imatge d’Europa més tristíssima! Al juny hi ha reunió i potser… Què els expliquem als nostres néts? Reculem als anys 30, però els catilinaris fa anys que se’n foten de la història i de la filosofia. Coneixeu les ideologies, els moviments, el populisme, la xenofòbia, l’ultraliberalisme i el messianisme? Oportuníssim. Cal llegir Los enemigos íntimos de la democracia del lingüista Tzvetan Todorov, que s’acaba de traduir al castellà. La democràcia encara no existeix, és encara un ideal! Hi estic d’acord. La filosofia –i no l’economia– ensenya, més ben dit, ensenyava, quin era el paper de l’Estat, aquí i a la Xina. “L’objecte de l’Estat no és la rendibilitat, sinó el benestar dels ciutadans”, ens recorda Todorov citant la filosofia grega. Les tisores, l’ajustament pressupostari, el mantra del 3 per cent l’any 2013 no pot ser l’única resposta a la crisi. Cal rigor, sí, i do- sificació de la medicina. Del contrari serà el rigor mortis qui sentenciarà la crisi. Confio i espero un possible canvi en aquesta trista rutina europea.
