En aquest nou dia de la Constitució el síndic es va referir, al final del seu discurs, a un tal Miquel Ribot d’Aixirivall, notari i síndic del segle XV. Sincerament, connaît pas. Sí la raó: a l’arxiu de les Set Claus s’hi conserva un fragment de la Doctrina Pueril, una obra pedagògica de Ramon Llull, escrita quan per aquí el comte de Foix esvalotava el galliner amb la noblesa i l’església d’Urgell, poc abans dels Pariatges. Així el síndic feia seva la importància i la vàlua que Andorra, des dels orígens, ha donat sempre a l’educació, entesa com a ensenyament i mestratge, però també com a civilitat i atenció. De Miquel Ribot a Vicenç Mateu. La Constitució és la més alta creació de l’home polític, quan els pobles s’aturen per pensar sobre si mateixos. Tot i els 19 anys som avui encara aquí. Deia el síndic: “…és bo de tant en tant d’aturar-se i mirar enrere, de recordar qui som i d’on venim. De reforçar les nostres arrels i de preguntar-nos de nou qui o què volem ser, cap on volem anar. Perquè si la nostra cultura abandona les seves referències haurem de reconstruir-les, però les coses que ens interessen sovint són més a prop del que pensem. Anar més enllà, fins al segle XIII, cercar pel món i tornar a casa, humils però amb el cap ben alt, vet aquí el gran viatge.” Un discurs institucional, de reflexió. Una crida i una invitació solemne a l’optimisme realista. Realista en destacar la situació extremadament complicada en què es troba el país i optimisme en remarcar l’energia que té Andorra per poder capgirar aquest context i sortir de la crisi, com bé editorialitzava aquest Diari. Algú i alguna s’han mosquejat per les cites de Victòria Camps i del president Montilla. Torneu-les a llegir i no us fixeu en qui les diu, sinó en què. Una reflexió sobre les virtuts públiques i sobre l’ètica, “…més enllà…de criteris d’èxit, de negoci, de rapidesa o d’eficiència”. O “…estenent ara més que mai la mà als més necessitats, en un esforç de solidaritat…La grandesa d’una societat es mesura per com és capaç de tractar els ciutadans més desafavorits”. D’acord, sí. Tu, no? Paraules decidides i rellevants d’un síndic valent, intel·lectual i filòsof que es mereix una pròxima columna.
Fa uns dies Àgora Cultural, “l’àmbit de tots els àmbits”, per dir-ho amb mots de poeta, va homenatjar Elidà Amigó, Ann Matschke i Antoni Morell en el Dia de la Cultura al vestíbul del Consell General, magnífic espai per a aquests actes. Un agradable i merescut reconeixement a la trajectòria intel·lectual dels tres guardonats. Vaig felicitar i agrair l’organització i també la possibilitat de dirigir unes paraules al benvolgut amic Toni Morell, assegut a la primera fila amb el seu inseparable bastó. Què diré que no sapigueu ja del Toni, tot ell una polifonia? Professor, assessor pedagògic, secretari general de Sindicatura i del Govern, historiador, advocat, escriptor, ambaixador, … Fa anys que el conec. Més ben dit, m’obrí la porta d’Andorra a mitjan dels anys 70, quan arribo al país buscant feina. Avui, quan falten pocs mesos per jubilar-me, puc dir-ho: em va fer fàcil, entenedor i possible aquell ciceronià “ubi bene ibi patria”. I fins ara. Aquest “allí on estàs bé, allí tens la pàtria” me’l va fer meu i varem iniciar un camí que encara dura: Andorra a la recerca d’un relat que, mirant des del Manual Digest, conquistés el futur… El Toni forma part, amb altres de la generació romàntica, de la meva íntima geografia andorrana i del meu ja de- finitiu paisatge espiritual. Paisatge esbossat –i li vaig recordar– cinquanta anys enrere quan, ell al seminari de Barcelona i jo al de la Seu, traduírem del llatí el discurs Pro Archia de Ciceró, que amb l’excusa d’esbrinar si el poeta grec Àrquias tenia o no la nacionalitat romana –la nacionalitat un tema etern, com ara,– Ciceró deixarà escrit per sempre que les lletres constitueixen el millor camí per a l’home que aspira a la plenitud de la seva humanitat. Aquesta defensa de la causa d’Àrquias és l’obra fundacional, el primer text destinat a cridar l’atenció sobre la importància de les lletres, de l’activitat intel·lectual de l’home, del cultiu de la paraula, de l’activitat literària i també sobre el valor modèlic dels fets del passat, de la història com a “magistra vitae”. En els anys d’aquella traducció començà l’humanisme del Toni, l’homo humanus que tots coneixem, defensor de la cultura andorrana. El meu més sincer i agraït reconeixement.
Ara farà 100 anys que l’escriptor Thomas Mann pujava i baixava del sanatori de Davos, als Alps suïssos, on visitava la seva esposa Katia… La reunió també a Davos aquests dies de tutti quanti, l’estada i visites a un familiar a l’Hospital Clínic, la dura posició germànica de Merkel, com tenia Mann abans de la República de Weimar… m’han dut avui a entrelligar records i arxius mentals diversos. Tots en tenim experiència. El món d’un hospital, la seva vida, et fa adonar de seguida –tal com el cosí ingressat adverteix el protagonista de La Muntanya Màgica que l’espera a l’estació– que dins d’un hospital es viu un sentit del temps completament diferent de l’habitual. I no cal ser-ne pacient, visitant és suficient. El temps és més lent. Molt més. Passa més a poc a poc. S’allarga. Et paralitza. En aquesta anestèsia dels sentits vaig llegir la reacció ciutadana per l’increment de sou d’alguns càrrecs electes comunals i la moguda posterior (que –diuen– no es política!; deuen voler dir que no és partidista!). Em refereixo a la moguda de les xarxes socials, que ho amplifiquen tot. La importància del tuit i la piulada com la més gran raó de ser. Coincidí i m’il·luminà l’escriptor gallec Suso de Toro, ara professor de secundària, retirat de l’escriptura professional. En un article a La Vanguàrdia, La nova vida addicta, del passat 13 de febrer, feia una bona reflexió sobre Internet, les xarxes socials i l’agonia del llibre i de tota l’edició en suport paper, com diuen ara. Busca “l’assassí del llibre” i diu que som nosaltres. Li dono la raó: “I si els que vam ser formats com a lectors estem desertant, què me’n dieu de les noves generacions, atrevint-nos a mirar darrere nostre. La comunicació, la cultura, ja s’han anat modelant segons Internet;… qüestiona les estructures de poder, les referències i tota jerarquia o autoritat, ja sigui científica, artística, moral o política; crea un magma de comunicació líquid, confús i inestable… És també un espai natural per al populisme, fins i tot en les formes més aberrants, com és la difamació impune o el linxament. Internet, que no s’enganyi ningú, també és una màquina picadora i s’alimenta de carn.” Addictes i, potser, malats.
Mostra’t.- Segueix el teu instint.- Inspira’t.- Deixa de ser una víctima.- Fes tot allò que saps fer bé.- Estima el teu treball.- Mira-ho tot des d’una nova perspectiva.- Tingues curiositat per tot allò que t’envolta.- No t’aïllis.- Apropa’t als que estimes.- Marca’t objectius.- Acaba el que vas començar.- Ajuda els altres.- Oblida’t per un dia de les notícies.- Balla.- Cuida’t una miqueta.- Enfronta’t a les teves pors.- Visita un museu.- Alguna decisió és millor que cap decisió.- Fes exercici.- Desconnecta’t de la tele.- Escolta música.- No perdis el contacte amb la natura.- Ànim, tu pots.- Busca l’equilibri.- Procura dormir bé.- Llegeix.- Compra flors.- Assoleix els teus objectius.- Programa un pla realista.- No et comparis amb els altres.- Viu el moment.- No siguis injust amb tu mateix.- Accepta que la vida té moments bons i dolents.- Pensa cada nit en les coses bones que t’han succeït avui.- Deixa que entrin les noves idees.- Creu en tu mateix.- Sigues amable.- Deixa que la gent sàpiga com ets d’especial.- Sigues honest amb tu mateix.- No deixis que t’obsessionin els pensaments negatius.- Esforça’t a crear allò que desitges.- Dedica temps simplement a divertir-te.- Dóna les gràcies a les persones que t’ensenyen, que et recolzen, que t’animen, i convida-les a prendre un cafè.- No ho oblidis… els diners no poden comprar la felicitat.- Ofereix allò que ja no necessites a aquells que sí que poden necessitar-ho.- Valora qui ets en aquest moment.- Forma part d’un grup.- Troba un espai comú.- Tingues amor a la teva vida.- Fes una llista d’agraïments.- Estima la mare terra.- Fes-ho el millor possible.- No perdis l’esperança; mai saps allò que el futur et pot portar.- No deixis mai d’aprendre.- Valora allò que tens.- Creu en quelcom tan gran com tu mateix.- Roman al costat dels teus amics i la teva família.- Siguis honest amb tu mateix.
Fins aquí la meitat del llibret Be Happy, de Mònica Sheehan, traduït fa poc. L’altra meitat són les divertides il·lustracions, recull de les seves vinyetes en la revista Real Simple. El vaig comprar fent temps i badant en un aeroport. Són gotetes de Sèneca, en el descobriment de l’autoajuda del seu món interior. Unes gotetes de saviesa. Sigues feliç!
