És molt savi el consell que diferencia entre proposar i disposar. Entre dir i fer, entre paraula i realitat o, com diuen aquí, “se Xan ten bo viño, xa o viño o dirá”. La realitat ho diu: som a Santiago en ple Xacobeo. Escric des de la Praza do Obradoiro, plena de gom a gom, on ja no hi cap ni una agulla, assegut a terra, esperant tots la Queima da fachada gótica. Més de 150.000 persones ara en el nucli antic, vingudes de tot Europa, la gran majoria a peu.
Caminar. Pelegrí, del llatí per agrum, el que va pel camp… Hi ha dos camins alhora: una vegada ets ja al camí –aquell que el poeta diu que no existeix, però que es fa quan es camina– aleshores se n’obre un altre d’interior, un camí amb tu mateix. Ho sabia Machado i a Santiago s’entén. Què mou tants i tants a caminar? De què parlo quan parlo de caminar, a l’estil Murakami? Per què caminar avui quan aparentment ja no és necessari? Quina crida surt des de Compostel·la que atreu ciutadans de tota edat, llengua, cultura i condició? Sí, es camina per un sentit religiós, es camina per buscar el silenci, es camina per estar sol, per trobar la calma i la serenor… Home o dona i caminar són sinònims. Al nostre disc dur hi ha la recerca del sentit, la vida com a camí, el silenci, la memòria i l’esperança… He passat hores a Llanes, al Cabo de Peñas, a Cudillero badant abstret enfront de la infinitud del mar i del ritme de l’aigua trencant-se contra les roques…
Nosaltres, que venim del romànic, ens reconeixem en Santa Maria del Naranco, en San Miguel de Lillo i del preromànic asturià o, ja a Santiago, en la reduïda església de la Corticella, antic monestir del segle IX, enganxada avui a l’absis de la catedral, amb un petit pòrtic preciós també del mestre Mateo, vetat com està encara avui el Pòrtic de la Glòria i el Santo dos Croques. En el Breviari dels Apostols del segle VI hi apareix per primera vegada Jaume el Major com a predicador en aquestes regions occidentals. Aquesta és la tradició que farà seva i patrocinarà la monarquia astur. Els Comentaris a l’Apocalipsi del Beat de Lièbana l’estendrà des del segle VIII. L’exemplar del Beatus de Girona ja cita “Iacobus, Spania”… i fins ara. No fem el camí de Santiago, el camí ens ha fet a nosaltres.
Avui fa una setmana era festa a la Seu d’Urgell. Celebràrem Sant Ot, patró de la ciutat. En aquest 7 de juliol festiu vaig commemorar també els 150 anys del naixement del gran músic i director Gustav Mahler (1860-1911). L’aniversari aquí ha passat desapercebut. Mahler fou una figura crucial –mai millor dit– on s’encreuen diferents camins, cantor d’una decadència i de la fi d’un món, d’una tradició simfònica, amb música jueva i popular, també de poesia alemanya, d’estranya i profunda atracció pel seu romanticisme tardà i alhora gran precursor de la música contemporània en les seves simfonies de grans dimensions. De temps en temps m’hi retrobo i m’hi identifico. Aquest n’és un. Els que tenim una certa edat –jo ja en tinc dues– devem molt també a la pel·lícula Muerte en Venecia on Luchino Visconti, al final del franquisme, ens feia l’ullet sobre el drama interior del protagonista/escriptor –en part autobiogràfic– de l’excel·lent novel·la de Thomas Mann, convertit en el cine en un protagonista/músic –en part autobiogràfic– de Gustav Mahler, en un íntim relat de complex simbolisme i de diverses lectures possibles, en una ciutat com Venècia, metàfora romàntica i alhora decadent. Visconti i la música com a expressió excepcional de la solitud. Tinc ara de fons la cinquena simfonia. Ha passat ja la lamentació fúnebre, plena de matisos i sonoritats, amb un llunyà pressentiment de resurrecció i de cop apareix el famós adagietto, moviment lent i tranquil, preludi del final feliç, com a profunda i llarga meditació d’aquell vers “m’he retirat del món…” del poeta Rückert, al qual la música fa al·lusió. L’Any Mahler tot just comença. Acabarà l’any que ve amb el centenari de la seva mort. Morí jove, als 51 anys. “La tradició és la transmissió del foc i no l’estima per les cendres”, deixà escrit. Si us perdeu aquest estiu pels racons d’Europa central tindreu ocasió a Bohemia, a Caríntia, a la República Txeca, a Hamburg, a Berlín, a Viena,… de trobar-hi una gran quantitat de concerts, exposicions i conferències. Si us perdeu a casa, asseguts al sofà, trobareu al mercat tota la seva música, en vells i nous enregistraments. N’aconsello un: l’edició completa de Decca-Deutsche Grammophon. Immillorable.
En els meus anys joves, ja fa temps, en un seminari a Salamanca sobre Maquiavel vaig llegir la crítica que li féu Antonio Gramsci en un volum dels seus famosos Quaderni del carcere en analitzar els intel·lectuals, la política i l’Estat modern. A més del concepte d’hegemonia em quedà per sempre aquest savi aforisme: “El pessimisme és un assumpte de la intel·ligència; l’optimisme, de la voluntat.” Últimament a Andorra i a la Seu d’Urgell l’enunciat d’aquest optimisme de la voluntat l’he sentit implícitament proclamat per eminents personalitats en diverses conferències i colloquis sobre la crisi econòmica –global i local– en la qual vivim. Reconec que no és fàcil: la voluntat contra la intel·ligència. L’esperar contra el saber. El demà contra l’avui.
Fa ara dos anys, el juny del 2008, en tornar a escriure periòdicament al Diari d’Andorra, feia ja ús d’aquesta màxima en el meu primer article. L’optimisme de l’esperança activà també en el seu dia la Constitució andorrana quan crèiem –en el sentit orteguià d’“ideas en las que se está”– que un nou futur per a An-dorra era no tan sols possible, sinó fins i tot necessari. Amb quin fonament, on recolzava aquest optimisme de la voluntat? En el consens, en la unitat, en l’acord, en un sobreesforç d’entesa, en el treball en comú i en cooperació, en el pacte contra la crisi, en la creació d’un front comú, per dir-ho en expressions d’últim moment. Es pot dir també en llatí i an-dorrà: Virtus Unita Fortior! Una vegada més: només la unió política d’Andorra la salvarà de tots els seus mals. La democràcia és el regnat de la majoria, sí! Al servei de la majoria, sí! I està molt bé que sigui així, sí! Però la democràcia és també aritmètica i quan hi ha malestar i fatiga només uns pocs poden salvar el món, sabent que no es poden adoptar decisions sense escoltar-les ni infravalorar la importància de les emocions en els comportaments polítics.
L’optimisme, l’esperança m’empeny altra vegada al futur, és a dir, al present que desitgem. La voluntat m’empeny altra vegada a demanar un acord nacional en les grans qüestions de l’Estat. Ho vaig fer fa anys. Hi torno avui, ara i aquí, en dinars, sopars i on calgui, encara que alguna vuvuzela toca d’oïdes.
Resumia Daniel Innerarity fa uns dies que la societat del coneixement no és altra cosa que definir –i per tant assumir– quina quantitat i capacitat d’ignorància som capaços de tenir per funcionar en la nostra vida diària. Tots som coneixedors que dia a dia augmenta el volum de saber que consumim, però que no entenem. Se’ns para el cotxe. Baixem. Obrim el capot i mirem. Aquest és l’últim gest abans de capitular definitivament davant la ignorància… Mòbil, grua i taller. Ens sotmetem a tot allò que no entenem per poder així funcionar amb normalitat. Vivim rodejats d’objectes més fàcils d’usar que d’entendre. Per aquesta raó els nens, el meu fill Joan amb la síndrome de Down, és el més competent de la família a fer anar el DVD, el vídeo, la TV digital, MP3… És un joc per a ells, accepten que aquests estris pensin per nosaltres.
Com sortir de la ignorància? Qui sap avui? Innerarity respon que avui només sap aquell que sap on és el saber i, sobretot, aquell que sap quines coses pot ignorar. La persona significativa, rellevant i referent és aquella que ens diu què és el que no hem de saber ni perdre més temps a intentar-ho. Kierkegaard, el filòsof danès de la primera meitat del segle XIX, ho intuí de ple en afirmar que l’home intel·ligent és aquell que es fa les preguntes correctes, que elimina i destrueix la informació supèrflua i inútil. És l’art d’oblidar adequadament i oportunament, de viure cada dia i sortir-nos-en bé sense saber-ho tot, només amb un saber incomplet. En relació amb els meus avis i els meus pares som una generació que mai més ho tindrem ja tot explicat i clar. Fem anar diàriament l’esborrador i la paperera, netejant de tant en tant el disc dur i millorant l’ordre dels arxius. La intel·ligència consisteix a encertar què és allò que ja no necessito saber i elaborar una llista de persones de les quals ja no cal fer-ne cas. Cadascú la seva.
A la Seu el filòsof Daniel Innerarity ens introduí en una reflexió estimuladora i suggerent. També és un bon articulista. Avui fa una setmana a El País analitzava com la crisi financera posa en evidència les limitacions dels estats individuals en l’era global. El saber mínim per viure. La vida mínima per saber.