Demà al Consell General tindrà lloc el debat de totalitat del projecte de llei de pressupost per a l’exercici del 2012. Vull creure que el problema d’inconstitucionalitat –un conflicte de competències– trobarà solució via esmenes a la comissió. Fa ara un mes el Butlletí del Consell en publicà el projecte i el seu quadre resum d’ingressos i despeses. 647 milions d’euros, en xifra rodona. Són molts? Són pocs? Més enllà de la xifra, la funció pressupostària, la funció d’aprovar despeses i ingressos de l’Estat, és a l’origen de l’aparició de les primeres assemblees parlamentàries. Es pot dir que històricament els parlaments neixen quan els representants dels distints estaments es reuneixen per manifestar-se sobre els tributs reclamats pels senyors o pels monarques per sufragar les seves despeses. Aquest desequilibri existent va dur ja Aristòtil a afirmar que la política consistia a fer justícia, és a dir, fer front a aquest desequilibri de comú acord entre tots. L’escriptor, politòleg i assagista nord-americà Gore Vidal, reclòs a Ravello, a la costa amalfitana, va deixar escrit aquest exacte i brillant resum de la política: la política real –deia– consisteix en qui recapta, quant, de qui, per què i per a qui. Cinc clares preguntes i cinc polítiques respostes! En un mot: el pressupost com a extracte, exposició i conclusió d’una determinada opció política. Per això s’ha pogut dir encertadament que “governar és escollir” i que “governar és gastar”. Aquests dies a Europa l’aposta pel rigor i l’equilibri pressupostari sembla generar profunds consensos per sortir de la crisi. Però aquí, a Europa i al món mundial, requereix també una elecció fiscal que vol dir polítiques impositives justes –ingressos– i no solament disciplina pressupostària entesa únicament com a austeritat en les despeses. El pressupost, com a instrument de previsió i classificació dels ingressos i despeses del sector públic per a un temps concret i com a traducció en xifres de la política del govern, es formalitza a través d’una llei de característiques especials i de singularitats notables. És també una de les modalitats més importants de control i d’impuls polític que té tot Parlament. Demà comença al Consell General.
Enmig de la greu crisi del projecte europeu, enmig de la disjuntiva d’una “Alemanya europea” o d’una “Europa alemanya”, la celebració fa 15 dies a Leipzig del congrés federal de la CDU, la Unió Demòcrata Cristiana, el partit d’Angela Merkel, ha donat peu a una polifonia amb música atonal: “la tasca que ens queda és completar la unió econòmica i monetària a Europa i crear, pas a pas, una unió política”, digué Merkel en l’acte inaugural. Res a dir. Però Volker Kauder, el seu líder parlamentari, a l’acte de clausura va rematar –insuportablement– que “ara tots parlen alemany a Europa, no de paraula, sinó per mitjà de l’acceptació dels instruments pels quals Angela Merkel fa molt de temps que lluita…” No. No és aquest el camí. Ni de fons ni de forma. Em sona aquesta superioritat i arrogància. I entenc la raó: si Alemanya no intervé, no es compromet amb Europa; si ho fa, vol tornar a ser el capatàs… Sí, però el projecte europeu sembla perdre la direcció, el destí i el rumb. Les institucions europees, Consell, Comissió i Parlament, estan missing, perdudes en combat. Londres, com sempre, al seu aire. Els porcs, Lisboa, Dublín, Roma, Atenes i Madrid, ja no existeixen. I París? Arrapat al directori amb Berlín, intentant suavitzar-lo i endolcir-lo, cercant la quadratura del cercle en un Nou Pacte d’Estabilitat de l’euro que entraria en vigor per pactes bilaterals entre els estats i no ja de forma consensuada per tots els membres de la UE, com fins ara. Sembla que el directori vol anar cap a aquest nou pacte pel mateix camí que s’arribà fa 25 anys a l’Acord de Schengen. Òbviament és més ràpid, prescindeix de la unanimitat i de la lentitud de l’aprovació parlamentària de tots els estats. Ara bé, per aquest camí les institucions europees grinyolen, cruixen i poden espetegar. Tindrem països que firmaran el nou pacte, altres dins l’euro que no ho faran i aquells que no tenen l’euro. Una Europa amb tres cercles i amb tres velocitats. La major integració fiscal portarà una nova Europa, “una nova època”, segons Merkel. Ja no hi ha constants. Ja no ho és ni la velocitat de la llum. Caldrà estar molt atents a la reunió del proper Consell Europeu de la UE a Brussel·les el dia 9 de desembre.
T’has fet esperar uns dies. La lluna plena i l’11 de l’11 de l’11 hi han ajudat. N’estic segur. I ja ets entre nosaltres. Benvingut! Sé que l’Aran i el Xavi t’han explicat que, efectivament, a fora existeix una Europa política amb capacitat per decidir el seu propi destí. Que no tinguis por, tot i l’horitzó de recessió, ens adonarem que no podem salvar l’euro només retallant el dèficit a qualsevol preu… Però ho entenc. Has volgut esperar que marxés Berlusconi i que els grecs –pobres– assagessin encara la democràcia, després de 26 segles. També que Andorra tingui un projecte de pressupost, mirant ja més enllà del marc polític immediat i contemplant el futur. Que, tot plegat, mirem ja la lluna més enllà del dit. No ho sé. Ja en parlarem aviat. Tindrem temps, em jubilo al març.
Et portes 15 dies amb la filipina Danica May, nascuda a Manila, el bebè 7.000 milions, segons l’ONU. Som molts ja damunt la Terra. En naixen 5 cada segon. Diuen, però, que no hi ha problema d’espai a la Terra per acollir tanta gent. Sí que haureu de fer grans equilibris amb l’aigua, els aliments i l’energia, per les greus conseqüències del canvi climàtic. Com sempre, a petita o gran escala, és qüestió d’igualtat, oportunitat i justícia social. No et serà fàcil, mai ho ha estat. Totes les generacions són sempre un crit, un plany i una esperança. Tu tens tota la vida al davant!
Al teu honor porto ara a la memòria Palabras para Julia, uns versos, dedicats a la seva filla, de José Agustín Goytisolo, poeta d’un gran compromís moral i polític. Un poema ple d’esperança i un formidable himne a la vida. Musicat per Paco Ibáñez, l’han cantat Raimon, Joan Manuel Serrat i molts altres. Molt present a la generació dels teus avis, ara, que l’escolto, em cauen les llàgrimes: “Tú no puedes volver atrás/ porque la vida ya te empuja/ como un aullido interminable./ …La vida es bella, tú verás/ como, a pesar de los pesares,/ tendrás amor, tendrás amigos./ Por lo demás, no hay elección,/ y este mundo tal como es/ será todo tu patrimonio./ Perdóname, no sé decirte/ nada más, pero tú comprende/ que yo aún estoy en el camino./ Y siempre, siempre, acuérdate/ de lo que un día yo escribí/ pensando en ti como ahora pienso.”
No volia deixar passar aquest 2011 sense escriure tres ratlles sobre el gran compositor simfònic Gustav Mahler (1860-1911). Morí a Viena el 18 de maig del 1911 i en complir-se ara els 100 anys de la seva mort és completament viva la seva música. Ha superat Beethoven com el músic més interpretat en auditoris i tots els directors més importants l’han fet seu. No fou així en la seva vida. Freud, Klimt, Zweig…, la societat dual austrohongaresa, anava a l’Òpera de Viena a veure Mahler com dirigia pel seu rigor, entrega i obsessió perfeccionista, però mai per escoltar les seves obres. La seva música fou menystinguda pels crítics del seu temps. Era un outsider. “El meu temps arribarà”, deia sempre. Fou després de la seva mort. I és avui encara un músic viu. Ho és la seva música des de la segona meitat del segle XX. 2.000 gravacions.
Alianza Editorial fa poc acaba de traduir, en ocasió del centenari, el brillant Why Mahler?, del musicòleg i crític de la BBC Norman Lebrecht, que hi ha dedicat mitja vida. El recomano als mahlerians. L’heu de llegir. El seu títol és ja tota una declaració d’intencions: ¿Por qué Mahler? Cómo un hombre y diez sinfonías cambiaron el mundo. 400 pàgines i 24 euros. Es llegeix bé. Amè i erudit. Dóna llum i pistes al boom Mahler i al fet que la seva música ens afecti tant, al fet que Mahler, des dels primerencs i existencials Lieder eines fahrenden Gesellen (Cançons d’un camarada errant), expressi encertadament les enyorances i ansietats dels nostres dies, els estats d’ànim del moment, la nostàlgia, el dubte, l’amor, la ruptura, la tristesa, la solitud, la mort… En aquest sentit la música de Mahler és una música flexible, postmoderna, líquida. Dues versions d’una simfonia poden ser molt diferents, segons el director i segons la situació particular del nostre esperit just en aquell moment precís. Dic més –passa sempre amb la música, però més amb Mahler– busco certa simfonia o cert lied perquè en aquell instant interactuï amb els meus sentiments. Mahler com a remei, com a excusa i justificació de recerca de nosaltres mateixos. Pots estar amb tres mil persones en un concert –diu Lebrecht–, però sempre estem sols quan escoltem Mahler. Exacte. És això.
