Tots coneixem les deu primeres paraules de la nostra Constitució: “Andorra és un Estat independent, de Dret, Democràtic i Social”. Doncs bé, aquest Estat el mou la funció pública, els funcionaris, els treballadors públics, tots aquells que estan a càrrec de l’Administració. No hi ha Estat sense Administració pública. No hi ha Administració pública sense funcionaris. Ja Max Weber, l’influent sociòleg alemany, analitzà que l’organització burocràtica pot considerar-se el mecanisme més apropiat per conduir i gestionar la gran complexitat dels afers públics d’un Estat modern, per ser aquest model el més eficient. Té la superioritat tècnica –afirma– sobre qualsevol altra forma d’organització. Des de la dècada del 1970, però, amb la frenada brusca de l’economia i les polítiques de Reagan i Thatcher, es va estenent la percepció que a tot arreu aquestes burocràcies públiques són cada vegada més ineficients, rígides, cares i, a més, no donen serveis de qualitat. A aquesta música de fons s’hi afegeix ara la filharmònica de Berlín dirigint amb unes afinades tisores l’actual crisi del dèficit i del deute de la zona euro. No podem estirar més el braç que la màniga, diuen. Sí, d’acord. Parlem-ne. Tampoc anar en mànigues de camisa després de fer mans i mànigues per viure. Hi ha el perill que amb l’aigua llancem també la criatura. Avui es qüestiona ja obertament la rendibilitat del servei de la funció pública en la relació qualitat-preu. Les seves funcions històriques i tradicionals s’exposen a les pressions del mercat, la subtil mà invisible. Però una cosa és l’economia de mercat, on tots hi podem estar d’acord, i una altra molt diferent, la societat de mercat, on la política i l’Estat ja serien inútils en estar tots els ciutadans entregats absolutament a les lleis de l’oferta i la demanda. La política no va contra el mercat, sinó contra l’aplicació de la lògica del benefici a les polítiques socials, escrivia Ramoneda. La salut, l’educació, el medi ambient, l’urbanisme… no són mercaderies, són drets. Drets. Només l’Estat els pot garantir. La funció pública n’és la seva mà visible. Solament un energumen, un forassenyat, s’atreveix a trepitjar-la avui, tot i la teoria de l’Estat mínim.
M’han preguntat des d’un diari català com veia els deu anys de l’euro. Ras i curt: més Europa, però amb Tresor Públic i major solidaritat entre els socis. També amb un relat que faci suportables les retallades i sacrificis i els doti de sentit. Sembla que la perifèria del club, els PIIGS (“els porcs”), llançats per la celebèrrima mà invisible, giren sobre el seu propi eix amb més i més austeritat i amb unes tisores inaudites sobre el nostre precari Estat del benestar com a única medicina possible. Sóc keynesià, què hi farem, i fa 75 anys Keynes ja va escriure que “l’expansió, no la recessió, és el moment idoni per a l’austeritat fiscal”. Coneixem el mantra llançat pel directori europeu: cal salvar l’euro, evitar una segona recessió, sanejar els bancs i disminuir els 24 milions d’aturats europeus. Per poder repartir millor aquest xarop entre els socis, la UE comença l’any reformant les institucions amb dues noves culleres: un nou tractat internacional dels 17 socis de l’euro, per incorporar-lo enguany a la legislació comunitària, com a resposta a la negativa del Regne Unit, per enfortir la unió fiscal i econòmica, la coordinació i l’equilibri pressupostari constitucionalitzant “la regla d’or” (cap dèficit pel damunt del 0,5% del PIB). Tindrem així una triple velocitat: socis sense euro, socis amb euro fort i socis amb euro feble. La segona cullera grossa per al xarop serà un altre tractat internacional que establirà un fons de rescat permanent –el Mecanisme Europeu d’Estabilitat (MEDE)– amb 500.000 milions per a països amb dificultats amb el seu deute públic. Potser així el BCE podrà crear eurobons. I tot ràpid, ràpid, tapa’t el nas i engoleix, com és ja habitual a Europa, sobre una feble sustentació i una anàrquica trajectòria de desplaçament. Els Reis m’han dut l’últim CD de Manel, el quartet català de música pop-rock, i l’escolto. El meu nét Pau dorm com un tronc. Els coneix bé a través de la panxa de sa mare. “… Que la infantesa serà divertida, màgica, lliure, d’acord, acceptat, però no hi ha tant temps per perdre i, tard o d’hora, només queda una veritat: el boomerang s’encallava entre les branques i no tornava mai. El boomerang reclamava la perícia d’un professional…”
Avui es constitueixen els nous comuns. Andorra és un poble vell. Ve de lluny. Quan el 1133 el comte d’Urgell, Ermengol VI, fa la donació a l’església d’Urgell que estableix el senyoriu jurisdiccional del bisbe d’Urgell sobre Andorra, la fa davant els representants de les sis parròquies “de Loria, de Annorra, de la Maçana, de Ordinau, de Canillau, de Encamp”. Quan tres anys abans del primer Pariatge un grup d’andorrans pacta amb el comte de Foix, Roger Bernat II, ho fa “en nom de la totalitat de tots els homes de totes les parròquies de totes les valls d’Andorra” (“nomine omnium hominum universitatis omnium parochiarum omnium vallium de Andorra”). Venim de molt lluny. Aquesta organització parroquial és ja en el text de la consagració i dotació de la catedral carolíngia de la Seu, de la primera meitat del segle IX. Neix al costat de l’organització eclesiàstica i en manté el nom: la parròquia. És el visigòtic conventus publicus vicinorum, l’assemblea de veïns. Com més enrere es mira més endavant i lluny s’hi veu. Aquesta fou la intenció fa un any de la Societat Andorrana de Ciències amb les seves Jornades sobre L’administració pública andorrana. N’acaba de sortir la seva publicació. Molt interessant i actual avui. També mira lluny l’encara calent informe El sistema de finançament dels comuns, elaborat per Xavier Sàez, professor d’economia política i hisenda pública de la Universitat de Barcelona. El nou Govern, els novíssims comuns i els eterns ciutadans som aquí: amb la Constitució de 1993 i els seus elements de federalisme, com el principi d’autogovern, l’autonomia financera i l’estructura política, acordats com a únics possibles fa ara 18 anys. Només així s’entén la disposició transitòria primera de la Constitució quan demana, entre altres, les lleis qualificades de competències i el sistema de finançament dels comuns. El Consell General va fer la seva feina el 1993, deixant dit en la llei de transferències, però, que “aquesta llei serà objecte de revisió en el termini màxim de cinc anys a partir de la seva entrada en vigor”. Des del 1993 no s’ha fet mai. És voluntat del Govern i dels comuns parlar-ne al gener. Perfecte. El futur no ve. Al futur hi anem nosaltres.
Demà al Consell General tindrà lloc el debat de totalitat del projecte de llei de pressupost per a l’exercici del 2012. Vull creure que el problema d’inconstitucionalitat –un conflicte de competències– trobarà solució via esmenes a la comissió. Fa ara un mes el Butlletí del Consell en publicà el projecte i el seu quadre resum d’ingressos i despeses. 647 milions d’euros, en xifra rodona. Són molts? Són pocs? Més enllà de la xifra, la funció pressupostària, la funció d’aprovar despeses i ingressos de l’Estat, és a l’origen de l’aparició de les primeres assemblees parlamentàries. Es pot dir que històricament els parlaments neixen quan els representants dels distints estaments es reuneixen per manifestar-se sobre els tributs reclamats pels senyors o pels monarques per sufragar les seves despeses. Aquest desequilibri existent va dur ja Aristòtil a afirmar que la política consistia a fer justícia, és a dir, fer front a aquest desequilibri de comú acord entre tots. L’escriptor, politòleg i assagista nord-americà Gore Vidal, reclòs a Ravello, a la costa amalfitana, va deixar escrit aquest exacte i brillant resum de la política: la política real –deia– consisteix en qui recapta, quant, de qui, per què i per a qui. Cinc clares preguntes i cinc polítiques respostes! En un mot: el pressupost com a extracte, exposició i conclusió d’una determinada opció política. Per això s’ha pogut dir encertadament que “governar és escollir” i que “governar és gastar”. Aquests dies a Europa l’aposta pel rigor i l’equilibri pressupostari sembla generar profunds consensos per sortir de la crisi. Però aquí, a Europa i al món mundial, requereix també una elecció fiscal que vol dir polítiques impositives justes –ingressos– i no solament disciplina pressupostària entesa únicament com a austeritat en les despeses. El pressupost, com a instrument de previsió i classificació dels ingressos i despeses del sector públic per a un temps concret i com a traducció en xifres de la política del govern, es formalitza a través d’una llei de característiques especials i de singularitats notables. És també una de les modalitats més importants de control i d’impuls polític que té tot Parlament. Demà comença al Consell General.
