Joan Massa

La funció pública

blocs — Wed, 25 Jan 2012 06:24:34 +0000

Tots coneixem les deu primeres paraules de la nostra Constitució: “Andorra és un Estat independent, de Dret, Democràtic i Social”. Doncs bé, aquest Estat el mou la funció pública, els funcionaris, els treballadors públics, tots aquells que estan a càrrec de l’Administració. No hi ha Estat sense Administració pública. No hi ha Administració pública sense funcionaris. Ja Max Weber, l’influent sociòleg alemany, analitzà que l’organització burocràtica pot considerar-se el mecanisme més apropiat per conduir i gestionar la gran complexitat dels afers públics d’un Estat modern, per ser aquest model el més eficient. Té la superioritat tècnica –afirma– sobre qualsevol altra forma d’organització. Des de la dècada del 1970, però, amb la frenada brusca de l’economia i les polítiques de Reagan i Thatcher, es va estenent la percepció que a tot arreu aquestes burocràcies públiques són cada vegada més ineficients, rígides, cares i, a més, no donen serveis de qualitat. A aquesta música de fons s’hi afegeix ara la filharmònica de Berlín dirigint amb unes afinades tisores l’actual crisi del dèficit i del deute de la zona euro. No podem estirar més el braç que la màniga, diuen. Sí, d’acord. Parlem-ne. Tampoc anar en mànigues de camisa després de fer mans i mànigues per viure. Hi ha el perill que amb l’aigua llancem també la criatura. Avui es qüestiona ja obertament la rendibilitat del servei de la funció pública en la relació qualitat-preu. Les seves funcions històriques i tradicionals s’exposen a les pressions del mercat, la subtil mà invisible. Però una cosa és l’economia de mercat, on tots hi podem estar d’acord, i una altra molt diferent, la societat de mercat, on la política i l’Estat ja serien inútils en estar tots els ciutadans entregats absolutament a les lleis de l’oferta i la demanda. La política no va contra el mercat, sinó contra l’aplicació de la lògica del benefici a les polítiques socials, escrivia Ramoneda. La salut, l’educació, el medi ambient, l’urbanisme… no són mercaderies, són drets. Drets. Només l’Estat els pot garantir. La funció pública n’és la seva mà visible. Solament un energumen, un forassenyat, s’atreveix a trepitjar-la avui, tot i la teoria de l’Estat mínim.

Que el 2012 ens sigui benèvol!

blocs — Wed, 11 Jan 2012 06:35:20 +0000

M’han preguntat des d’un diari català com veia els deu anys de l’euro. Ras i curt: més Europa, però amb Tresor Públic i major solidaritat entre els socis. També amb un relat que faci suportables les retallades i sacrificis i els doti de sentit. Sembla que la perifèria del club, els PIIGS (“els porcs”), llançats per la celebèrrima mà invisible, giren sobre el seu propi eix amb més i més austeritat i amb unes tisores inaudites sobre el nostre precari Estat del benestar com a única medicina possible. Sóc keynesià, què hi farem, i fa 75 anys Keynes ja va escriure que “l’expansió, no la recessió, és el moment idoni per a l’austeritat fiscal”. Coneixem el mantra llançat pel directori europeu: cal salvar l’euro, evitar una segona recessió, sanejar els bancs i disminuir els 24 milions d’aturats europeus. Per poder repartir millor aquest xarop entre els socis, la UE comença l’any reformant les institucions amb dues noves culleres: un nou tractat internacional dels 17 socis de l’euro, per incorporar-lo enguany a la legislació comunitària, com a resposta a la negativa del Regne Unit, per enfortir la unió fiscal i econòmica, la coordinació i l’equilibri pressupostari constitucionalitzant “la regla d’or” (cap dèficit pel damunt del 0,5% del PIB). Tindrem així una triple velocitat: socis sense euro, socis amb euro fort i socis amb euro feble. La segona cullera grossa per al xarop serà un altre tractat internacional que establirà un fons de rescat permanent –el Mecanisme Europeu d’Estabilitat (MEDE)– amb 500.000 milions per a països amb dificultats amb el seu deute públic. Potser així el BCE podrà crear eurobons. I tot ràpid, ràpid, tapa’t el nas i engoleix, com és ja habitual a Europa, sobre una feble sustentació i una anàrquica trajectòria de desplaçament. Els Reis m’han dut l’últim CD de Manel, el quartet català de música pop-rock, i l’escolto. El meu nét Pau dorm com un tronc. Els coneix bé a través de la panxa de sa mare. “… Que la infantesa serà divertida, màgica, lliure, d’acord, acceptat, però no hi ha tant temps per perdre i, tard o d’hora, només queda una veritat: el boomerang s’encallava entre les branques i no tornava mai. El boomerang reclamava la perícia d’un professional…”

Els comuns

blocs — Wed, 28 Dec 2011 06:37:14 +0000

Avui es constitueixen els nous comuns. Andorra és un poble vell. Ve de lluny. Quan el 1133 el comte d’Urgell, Ermengol VI, fa la donació a l’església d’Urgell que estableix el senyoriu jurisdiccional del bisbe d’Urgell sobre Andorra, la fa davant els representants de les sis parròquies “de Loria, de Annorra, de la Maçana, de Ordinau, de Canillau, de Encamp”. Quan tres anys abans del primer Pariatge un grup d’andorrans pacta amb el comte de Foix, Roger Bernat II, ho fa “en nom de la totalitat de tots els homes de totes les parròquies de totes les valls d’Andorra” (“nomine omnium hominum universitatis omnium parochiarum omnium vallium de Andorra”). Venim de molt lluny. Aquesta organització parroquial és ja en el text de la consagració i dotació de la catedral carolíngia de la Seu, de la primera meitat del segle IX. Neix al costat de l’organització eclesiàstica i en manté el nom: la parròquia. És el visigòtic conventus publicus vicinorum, l’assemblea de veïns. Com més enrere es mira més endavant i lluny s’hi veu. Aquesta fou la intenció fa un any de la Societat Andorrana de Ciències amb les seves Jornades sobre L’administració pública andorrana. N’acaba de sortir la seva publicació. Molt interessant i actual avui. També mira lluny l’encara calent informe El sistema de finançament dels comuns, elaborat per Xavier Sàez, professor d’economia política i hisenda pública de la Universitat de Barcelona. El nou Govern, els novíssims comuns i els eterns ciutadans som aquí: amb la Constitució de 1993 i els seus elements de federalisme, com el principi d’autogovern, l’autonomia financera i l’estructura política, acordats com a únics possibles fa ara 18 anys. Només així s’entén la disposició transitòria primera de la Constitució quan demana, entre altres, les lleis qualificades de competències i el sistema de finançament dels comuns. El Consell General va fer la seva feina el 1993, deixant dit en la llei de transferències, però, que “aquesta llei serà objecte de revisió en el termini màxim de cinc anys a partir de la seva entrada en vigor”. Des del 1993 no s’ha fet mai. És voluntat del Govern i dels comuns parlar-ne al gener. Perfecte. El futur no ve. Al futur hi anem nosaltres.

El pressupost

blocs — Wed, 14 Dec 2011 06:43:10 +0000

Demà al Consell General tindrà lloc el debat de totalitat del projecte de llei de pressupost per a l’exercici del 2012. Vull creure que el problema d’inconstitucionalitat –un conflicte de competències– trobarà solució via esmenes a la comissió. Fa ara un mes el Butlletí del Consell en publicà el projecte i el seu quadre resum d’ingressos i despeses. 647 milions d’euros, en xifra rodona. Són molts? Són pocs? Més enllà de la xifra, la funció pressupostària, la funció d’aprovar despeses i ingressos de l’Estat, és a l’origen de l’aparició de les primeres assemblees parlamentàries. Es pot dir que històricament els parlaments neixen quan els representants dels distints estaments es reuneixen per manifestar-se sobre els tributs reclamats pels senyors o pels monarques per sufragar les seves despeses. Aquest desequilibri existent va dur ja Aristòtil a afirmar que la política consistia a fer justícia, és a dir, fer front a aquest desequilibri de comú acord entre tots. L’escriptor, politòleg i assagista nord-americà Gore Vidal, reclòs a Ravello, a la costa amalfitana, va deixar escrit aquest exacte i brillant resum de la política: la política real –deia– consisteix en qui recapta, quant, de qui, per què i per a qui. Cinc clares preguntes i cinc polítiques respostes! En un mot: el pressupost com a extracte, exposició i conclusió d’una determinada opció política. Per això s’ha pogut dir encertadament que “governar és escollir” i que “governar és gastar”. Aquests dies a Europa l’aposta pel rigor i l’equilibri pressupostari sembla generar profunds consensos per sortir de la crisi. Però aquí, a Europa i al món mundial, requereix també una elecció fiscal que vol dir polítiques impositives justes –ingressos– i no solament disciplina pressupostària entesa únicament com a austeritat en les despeses. El pressupost, com a instrument de previsió i classificació dels ingressos i despeses del sector públic per a un temps concret i com a traducció en xifres de la política del govern, es formalitza a través d’una llei de característiques especials i de singularitats notables. És també una de les modalitats més importants de control i d’impuls polític que té tot Parlament. Demà comença al Consell General.

La nova Europa?

blocs — Wed, 30 Nov 2011 06:25:39 +0000

Enmig de la greu crisi del projecte europeu, enmig de la disjuntiva d’una “Alemanya europea” o d’una “Europa alemanya”, la celebració fa 15 dies a Leipzig del congrés federal de la CDU, la Unió Demòcrata Cristiana, el partit d’Angela Merkel, ha donat peu a una polifonia amb música atonal: “la tasca que ens queda és completar la unió econòmica i monetària a Europa i crear, pas a pas, una unió política”, digué Merkel en l’acte inaugural. Res a dir. Però Volker Kauder, el seu líder parlamentari, a l’acte de clausura va rematar –insuportablement– que “ara tots parlen alemany a Europa, no de paraula, sinó per mitjà de l’acceptació dels instruments pels quals Angela Merkel fa molt de temps que lluita…” No. No és aquest el camí. Ni de fons ni de forma. Em sona aquesta superioritat i arrogància. I entenc la raó: si Alemanya no intervé, no es compromet amb Europa; si ho fa, vol tornar a ser el capatàs… Sí, però el projecte europeu sembla perdre la direcció, el destí i el rumb. Les institucions europees, Consell, Comissió i Parlament, estan missing, perdudes en combat. Londres, com sempre, al seu aire. Els porcs, Lisboa, Dublín, Roma, Atenes i Madrid, ja no existeixen. I París? Arrapat al directori amb Berlín, intentant suavitzar-lo i endolcir-lo, cercant la quadratura del cercle en un Nou Pacte d’Estabilitat de l’euro que entraria en vigor per pactes bilaterals entre els estats i no ja de forma consensuada per tots els membres de la UE, com fins ara. Sembla que el directori vol anar cap a aquest nou pacte pel mateix camí que s’arribà fa 25 anys a l’Acord de Schengen. Òbviament és més ràpid, prescindeix de la unanimitat i de la lentitud de l’aprovació parlamentària de tots els estats. Ara bé, per aquest camí les institucions europees grinyolen, cruixen i poden espetegar. Tindrem països que firmaran el nou pacte, altres dins l’euro que no ho faran i aquells que no tenen l’euro. Una Europa amb tres cercles i amb tres velocitats. La major integració fiscal portarà una nova Europa, “una nova època”, segons Merkel. Ja no hi ha constants. Ja no ho és ni la velocitat de la llum. Caldrà estar molt atents a la reunió del proper Consell Europeu de la UE a Brussel·les el dia 9 de desembre.

Estimat Pau

blocs — Wed, 16 Nov 2011 06:24:17 +0000

T’has fet esperar uns dies. La lluna plena i l’11 de l’11 de l’11 hi han ajudat. N’estic segur. I ja ets entre nosaltres. Benvingut! Sé que l’Aran i el Xavi t’han explicat que, efectivament, a fora existeix una Europa política amb capacitat per decidir el seu propi destí. Que no tinguis por, tot i l’horitzó de recessió, ens adonarem que no podem salvar l’euro només retallant el dèficit a qualsevol preu… Però ho entenc. Has volgut esperar que marxés Berlusconi i que els grecs –pobres– assagessin encara la democràcia, després de 26 segles. També que Andorra tingui un projecte de pressupost, mirant ja més enllà del marc polític immediat i contemplant el futur. Que, tot plegat, mirem ja la lluna més enllà del dit. No ho sé. Ja en parlarem aviat. Tindrem temps, em jubilo al març.
Et portes 15 dies amb la filipina Danica May, nascuda a Manila, el bebè 7.000 milions, segons l’ONU. Som molts ja damunt la Terra. En naixen 5 cada segon. Diuen, però, que no hi ha problema d’espai a la Terra per acollir tanta gent. Sí que haureu de fer grans equilibris amb l’aigua, els aliments i l’energia, per les greus conseqüències del canvi climàtic. Com sempre, a petita o gran escala, és qüestió d’igualtat, oportunitat i justícia social. No et serà fàcil, mai ho ha estat. Totes les generacions són sempre un crit, un plany i una esperança. Tu tens tota la vida al davant!
Al teu honor porto ara a la memòria Palabras para Julia, uns versos, dedicats a la seva filla, de José Agustín Goytisolo, poeta d’un gran compromís moral i polític. Un poema ple d’esperança i un formidable himne a la vida. Musicat per Paco Ibáñez, l’han cantat Raimon, Joan Manuel Serrat i molts altres. Molt present a la generació dels teus avis, ara, que l’escolto, em cauen les llàgrimes: “Tú no puedes volver atrás/ porque la vida ya te empuja/ como un aullido interminable./ …La vida es bella, tú verás/ como, a pesar de los pesares,/ tendrás amor, tendrás amigos./ Por lo demás, no hay elección,/ y este mundo tal como es/ será todo tu patrimonio./ Perdóname, no sé decirte/ nada más, pero tú comprende/ que yo aún estoy en el camino./ Y siempre, siempre, acuérdate/ de lo que un día yo escribí/ pensando en ti como ahora pienso.”

Per què Mahler?

blocs — Wed, 02 Nov 2011 06:23:08 +0000

No volia deixar passar aquest 2011 sense escriure tres ratlles sobre el gran compositor simfònic Gustav Mahler (1860-1911). Morí a Viena el 18 de maig del 1911 i en complir-se ara els 100 anys de la seva mort és completament viva la seva música. Ha superat Beethoven com el músic més interpretat en auditoris i tots els directors més importants l’han fet seu. No fou així en la seva vida. Freud, Klimt, Zweig…, la societat dual austrohongaresa, anava a l’Òpera de Viena a veure Mahler com dirigia pel seu rigor, entrega i obsessió perfeccionista, però mai per escoltar les seves obres. La seva música fou menystinguda pels crítics del seu temps. Era un outsider. “El meu temps arribarà”, deia sempre. Fou després de la seva mort. I és avui encara un músic viu. Ho és la seva música des de la segona meitat del segle XX. 2.000 gravacions.
Alianza Editorial fa poc acaba de traduir, en ocasió del centenari, el brillant Why Mahler?, del musicòleg i crític de la BBC Norman Lebrecht, que hi ha dedicat mitja vida. El recomano als mahlerians. L’heu de llegir. El seu títol és ja tota una declaració d’intencions: ¿Por qué Mahler? Cómo un hombre y diez sinfonías cambiaron el mundo. 400 pàgines i 24 euros. Es llegeix bé. Amè i erudit. Dóna llum i pistes al boom Mahler i al fet que la seva música ens afecti tant, al fet que Mahler, des dels primerencs i existencials Lieder eines fahrenden Gesellen (Cançons d’un camarada errant), expressi encertadament les enyorances i ansietats dels nostres dies, els estats d’ànim del moment, la nostàlgia, el dubte, l’amor, la ruptura, la tristesa, la solitud, la mort… En aquest sentit la música de Mahler és una música flexible, postmoderna, líquida. Dues versions d’una simfonia poden ser molt diferents, segons el director i segons la situació particular del nostre esperit just en aquell moment precís. Dic més –passa sempre amb la música, però més amb Mahler– busco certa simfonia o cert lied perquè en aquell instant interactuï amb els meus sentiments. Mahler com a remei, com a excusa i justificació de recerca de nosaltres mateixos. Pots estar amb tres mil persones en un concert –diu Lebrecht–, però sempre estem sols quan escoltem Mahler. Exacte. És això.

L’Any Maragall

blocs — Wed, 19 Oct 2011 05:26:02 +0000

A casa dels meus pares hi havia pocs llibres, però avui tinc present encara un recull molt fullejat de poesies de Joan Maragall, que ma mare em llegia i recitava després de berenar. “Topant de cap en una i altra soca,…” de La vaca cega m’era una imatge coneguda i viscuda en veure les vaques de Casa Carrera a Esterri d’Àneu anar i tornar de la quadra als prats i d’aquests a l’estable. Sempre he pensat que Joan Maragall fou un autor molt popular amb una petjada molt fonda, present en l’espai públic i recordat en tots els racons de Catalunya. Hi ajudaren els valors de la seva obra i el seu testimoni personal i públic. Com a homenatge alhora a ma mare i a un dels grans de la nostra literatura vaig pujar de bon matí a Núria un divendres de juny de l’any passat amb familiars del poeta a celebrar i commemorar els 150 anys del seu naixement i el centenari de la seva mort. Una doble efemèride celebrada amb joia i amistat, tot i fer un dia rúfol i inclement, que feia més present encara aquell final dels Goigs a la Verge de Núria: “A l’hivern, quan neva i plou,/ i la ciutat se remou/ brillant d’insomnis i fúria,/ nostres ulls enlluernats/ veuran, allà en la foscúria,/ la immòbil Verge de Núria/ voltada de soletats.”
No tinc espai aquí –és inacabable– per citar els actes institucionals, acadèmics, conferències, exposicions, edicions, espectacles, rutes, activitats educatives, lectures públiques, concursos, premis,… que s’ha organitzat en aquest Any Maragall que acabarà oficialment pels volts de Nadal. Una gran iniciativa impulsada per la Institució de les Lletres Catalanes i l’Associació Família de Joan Maragall i Clara Noble, a la qual s’han adherit més de 250 entitats. Un gran èxit. L’encertà Josep Pla en definir Maragall com una simfonia. La natura, el mar, els animals, la muntanya, el país,… ens són sempre propers i familiars. Voldria citar, només citar, la seva correspondència cordial, fecunda i sincera amb Unamuno i la seva gran voluntat d’entendre’s, tan actual! També la seva admiració i traducció de Goethe i Novalis, així com de Nietzsche, que introduí per primera vegada a Espanya. Que l’Any deixi empremta! Llegim-lo! L’escriptura és una forma de vida. La paraula viva.

Variacions

blocs — Wed, 05 Oct 2011 05:38:00 +0000

Fa dies que hi faig tombs. Començo a escriure aquestes ratlles en tornar d’una caminada el primer diumenge d’octubre. Un dia magnífic de tardor i de colors esplèndids! Amb Glenn Gould al piano i les Variacions Golberg de Bach –on Gould ja no solament interpreta sinó que compon–, els tombs giren sobre el procés d’obertura de l’economia andorrana i sobre la idea d’exportar la democràcia en el discurs del ministre Saboya a l’ONU, des del pensament de Woodrow Wilson, rector de Princetown i president dels Estats Units a principi del segle XX. Des d’aquí parla el ministre de la primavera àrab i del conflicte israelianopalestí. De la petitesa d’Andorra al món mundial. Aquesta és també la nostra grandesa i el nostre compromís amb els valors de la pau i la democràcia, compromís entès com a voluntat de diàleg i capacitat d’entesa. Ja Òscar Ribas, el dia de l’ingrés d’Andorra a l’ONU, va citar Aristòtil i Protàgores davant l’Assemblea. Un per preguntar-se pertinentment per la talla ideal d’un Estat i l’altre per citar oportunament que “l’home és la mesura de totes les coses”. Petits i en plena crisi, també demanant dins de casa, per sortir-ne –des de l’avís d’Antoni Martí–, voluntat de diàleg i capacitat d’entesa. Al món tot va molt de pressa, fins i tot els neutrins –i els mercats– més que la llum! No així a Europa, on el mes de juliol es pren una decisió i fins a l’octubre no es pot executar, veient ara que la decisió del juliol ja no és suficient! Potser la saviesa ens persegueix i els europeus correm més. L’euro és una militància a un i altre costat de l’Atlàntic. Ahir a Luxemburg –Obama colla– l’Ecofin, preparant les pròximes cites internacionals del G-20 i dels caps d’Estat i de Govern de la UE dels propers dies a Brussel·les, va començar a revisar l’estratègia fiscal. Ja era hora. L’austeritat esclafa el creixement econòmic. Un desastre impecable,va escriure fa dies Paul Krugman. El pare i padrí Roubini continua insistint en la fi de l’euro, ajudat per les agències de desqualificació. Hi ha, però, una esperança. També l’oracle de Delfos, subornat, va recomanar renunciar a tota resistència contra els perses, però els grecs no el cregueren i se n’anaren a lluitar a Marató.

Audàcia i coratge

blocs — Wed, 21 Sep 2011 05:48:04 +0000

La Diada de Meritxell ha marcat sempre l’inici del curs polític. En anys electorals marca la política, ras i curt. Aquest és el pretext, el text i el context del discurs del síndic Mateu a Casa de la Vall dirigit ja a l’Andorra dels hereus, lluny de l’Andorra dels pioners. Hereus a qui demana aixecar el vol ras, mirar a mitjà i llarg termini i deixar d’estirar més el braç que la màniga. Encertada és la seva referència a la metafòrica orquestra del Titànic. Situada –diuen– al saló de primera classe i després a coberta interpretava Nearer, my God, to Thee, presumint de calma i esperança inútils. Vivim temps difícils de renovació del compromís polític i ètic envers la pàtria. Caldrà esforços i sacrificis. Als de primera classe i als de portells inferiors. Som en plena crisi i a alta mar. Per governar la nau són necessàries unitat, fermesa i urgència en prendre mesures. També, per tant, audàcia i coratge, valors que no són idèntics, com m’ensenyà Umberto Eco. (Per besar una dona maca cal audàcia; per besar una dona lletja cal coratge, deia.)
Aquest estiu ens hem perdut per Croàcia, en ple debat per entrar a la UE, molt dividida amb les exigències comunitàries. En visitar el bell Palau del Rector a Dubrovnik, residència, des del segle XIV fins a Napoleó, de l’Estat sobirà de la República de Ragusa, em cridà l’atenció la màxima escrita a la pedra superior de la porta que, al primer pis, duu a la Sala del Consell: OBLITI PRIVATORUM PUBLICA CURATE (“oblideu els afers privats; procureu el bé general”). Em ressonà i reenvià als pensaments i ensenyaments que Ciceró, a les darreries de la seva vida i a l’exili, va dirigir al seu fill Marc en l’escrit Dels Deures com a educació de la conducta moralment exigible i dels deures d’un home d’Estat. En el seu discurs ens deia el síndic que, gràcies a la mida del nostre país i com a fet que ens singularitza, tots els andorrans som –podem ser– homes d’Estat. Cert! És ara el temps del compromís. I res més modern que els clàssics! Llàstima que no es llegeixin! Diumenge passat, però, el diari Ara entregava els dos primers llibres dels clàssics de la Bernat Metge. L’Antígona, de Sòfocles, i els 2.639 Aurea Dicta. Ànim! Poden ajudar-nos!