Felipe González deia a Ciutat de Mèxic: “La austeridad hasta la muerte va efectivamente a conducir a la muerte. Quien no crece no paga”, i al mateix temps Hollande basava la seva campanya a parlar de creixement, amb l’eslògan creixement-esquerra, austeritat-dreta. La política d’austeritat ha posat Europa al límit: un 25 per cent de les famílies gregues viuen al llindar de la pobresa i Espanya arriba al 25 per cent d’atur.
Els conservadors europeus han fet patir la població fins al ressorgiment, a Grècia, d’un grup neonazi que acull els que sense altres recursos defensen la seva supervivència amb violència. El punt positiu és una nova extrema esquerra amb propostes transgressores que enriqueix el debat polític. De fet, l’austeritat per se no és bona ni dolenta, igual que el creixement. Tot depèn de les circumstàncies i de com s’apliquin, i una vegada més l’equilibri és la solució.
Els extrems es tornen a tocar. Passar d’un creixement i un consum descontrolat a una austeritat que ofega l’economia ens ha portat al col·lapse. Amb aquest panorama François Hollande ha guanyat unes eleccions de gran transcendència a Europa defensant la igualtat com “l’ànima de França”: és per la igualtat pel que França va fer la seva Revolució, és per la igualtat pel que es va instaurar l’escola obligatòria, els impostos sobre els beneficis i la seguretat social, deia en la seva campanya. Mentre, la candidata Arthaud encertava dient que en aquesta societat on tot es compra i es ven, per ser lliure s’ha de ser ric. Per això la importància de la igualtat d’oportunitats i de l’Estat del benestar com a base de la llibertat i la pau social.
Per arribar a controlar políticament el poder financer era interessant la proposta de Cheminade de controlar l’especulació del sector i crear un Banc Nacional al servei d’un gran projecte creador de treball. Mentre Merkel, davant la probabilitat d’haver de formar el nou duet Merkollande, començava a suavitzar el seu discurs.
Avui és difícil pensar en una Andorra aïllada d’Europa. Malauradament necessitem recomanacions europees per avançar, com la del GRECO, que ha animat a promoure una llei sobre el finançament dels partits polítics. Impossible que no sigui rellevant per Andorra un Copríncep o un altre.
Els usos perversos del llenguatge en política permeten manipular la informació i transmetre una realitat tergiversada segons la conveniència, fins arribar a controlar la població.
En un moment històric es va utilitzar el terme guerra de l’Iraq per anomenar el que en realitat va ser una invasió. En els nostres codis mentals una invasió comporta una agressió de l’invasor, en canvi una guerra permet utilitzar tota la violència necessària per guanyar, més si és per evitar la utilització d’armes de destrucció massiva i alliberar el poble d’un dictador…
I així sentim els polítics dir despesa pública al diner invertit en salut, en educació o en guarderies, afegint el tòpic de l’impossible cafè per a tots quan la ciutadania reclama proteïnes per sobreviure. En canvi qualifiquen com a inversió qualsevol pressupost utilitzat en infraestructures, encara que sigui tan inútil com la rotonda que hi ha a l’entrada de Canillo, a la qual no arriba més carretera que la mateixa general.
A Espanya retallen 10.000 milions en sanitat i educació mentre asseguren que no disminuirà la qualitat ni la igualtat d’oportunitats, introduint el terme del copagament per anomenar el ja denunciat per moltes veus com repagament d’una sanitat ja pagada a través dels impostos.
Al nostre país els canvis afectaran la qualitat a les escoles de sistema espanyol, i la disminució del reemborsament dels medicaments o serveis sanitaris provocarà una penalització al malalt, sent un impost indirecte més que gravarà la malaltia i augmentarà les possibilitats de negoci de les assegurances privades, que per cert no tenen cap regulació específica.
Mentrestant durant anys els consells d’administració de la CASS han fet inversions ruïnoses –de vegades d’alts vols– i s’han fet càrrec de prestacions socials que hauria d’haver assumit l’Estat amb un sistema fiscal just. Però tenim túnels que travessen muntanyes, i en comptes d’una útil rotonda a FEDA, un Scalextric amb dues rotondes superposades.
Sense ser monàrquica, crec que molts polítics haurien de seguir l’exemple del rei d’Espanya i demanar perdó. I la societat amb l’experiència prèvia, hauríem d’exigir una llei que els obligui a depurar responsabilitats, ajudant a controlar la demagògia.
Defensar la transparència és defensar la nostra qüestio-nada democràcia. L’opacitat genera recel i sospita, i provoca la desafecció política de la ciutadania en guanyar poder els grups de pressió o lobbies. Per això semblava interessant la proposta d’Esquerra-Verds rebutjada pel parlament espanyol, d’intentar aclarir la relació d’aquests col·lectius amb els partits polítics. Plantejaven que el Congrés controlés els grups de pressió i que el Govern creés un registre similar a l’existent a més de 90 països del món, (entre els quals els EUA, Alemanya, Canadà o França), i en el Parlament Europeu, on els grups declaren els interessos que representen i constaten les seves reunions amb membres de l’executiu, diputats i càrrecs de confiança.
Tota empresa, associació o grup de persones que defensen uns interessos pot arribar a ser un lobby; una gran multinacional o una petita associació de veïns. En principi la tasca d’aquests grups d’interès o lobbies no és il·legal per se, llevat que concorrin en pràctiques corruptes, però el problema és que la indústria del lobbisme és avui dia un dels pilars de la política.
Uns 15.000 lobbistes operen diàriament a les institucions europees i influeixen en reglaments i normatives. Es reuneixen amb els eurodiputats –n’hi ha sis per cada un d’ells–, consellers nacionals, ministres, i col·loquen els seus experts a les agències europees i els comitès consultius. Advocats, economistes, científics, relacions públiques i activistes socials. D’esquerres i de dretes. Cobreixen tots els sectors d’activitat i d’interessos, i estan al servei d’empreses, organitzacions professionals, grups de reflexió o ONG. Més de 4.400 grups de pressió estan inscrits al Registre de Transparència de la UE, fet que facilita saber quins col·lectius intenten influir en les decisions i permet fixar unes normes de conducta. El poder de les farmacèutiques va quedar patent quan els països de la UE van adquirir medicaments i vacunes innecessàries per fer front a les grips aviària i A .
I aquí a Andorra? Sovint el partit de l’oposició acusa el govern de servir els interessos dels poders fàctics. Potser és el moment d’una acció a favor de la transparència en línia amb Europa, i regular l’activitat dels nostres lobbies.
Quan es va formar el govern de DA molts vam dir que tenia un excessiu perfil econòmic que podia desequilibrar les decisions, però dir que la integració depèn més dels drets econòmics que dels de participació política, és qüestionar el sistema democràtic.
Sabíem que DA no tenia un projecte polític comú i era d’esperar que els més conservadors s’imposessin després de com es van formar les llistes comunals, però el cost polític serà alt.
A més d’obrir l’economia caldria perdre la por a obrir mentalitats. La llei d’obertura econòmica igualarà els drets dels nous residents amb els de prop de 14.000 de més de 20 anys que formen part del país però renuncien a adquirir la nacionalitat, potser perquè és massa tard per a ells o per no voler renunciar a uns legítims drets que tenen per nai- xement.
L’Estat hauria de facilitar i no retallar drets, i considerar els seus nacionals el seu principal actiu i riquesa. Alguns andorrans diuen que estarien en desigualtat amb la doble nacionalitat, però això seria fora d’Andorra, ells no han viscut en un país durant anys sense plens drets, i a més gaudeixen del privilegi de pertà-nyer a un sector social arre- lat profundament al país. Tampoc té sentit entendre el sentiment de pertinença com exclusiu; cal superar l’infantilisme de, a qui estimes més al papa o la mama?.
Al nostre país té drets polítics al voltant del 30% de la població, els observadors europeus de les darreres eleccions van dir que tenia un dèficit democràtic greu, i paradoxalment els que s’anomenen demòcrates diuen que la integració no s’ha de vincular al fet de ser andorrà sinó a la qualitat dels serveis públics (el bus exprés fa estar més integrats els de Sant Julià que els de Canillo?), o el caràcter solidari del nostre model de Seguretat Social, model avui qüestionat i en un procés de canvi més a prop de la inseguretat que de la seguretat social.
El debat, diuen que formarà part de la negociació amb la Unió Europea. Potser una vegada més els de fora ens diran que no fem bé les coses i novament els conservadors ofesos apel·laran al patriotisme. Però patriotisme és defensar la viabilitat del nostre país, que passa per un desenvolupament econòmic i social equilibrat, i em preocupa que anem pel camí equivocat.
El lingüista Noam Chomsky ha identificat les deu estratègies de manipulació de la població a través dels mitjans de comunicació. Els mitjans històricament han ajudat a crear i destrossar moviments socials, justificat guerres, matisat crisis financeres i incentivat uns corrents ideològics sobre altres, i avui són productors de realitats dins de la psique col·lectiva. La primera estratègia és la distracció de l’atenció dels problemes importants, amb una inundació d’informació sobre altres més trivials. Em ve al cap la malaltia de les vaques boges o la grip A. La segona és crear problemes i després oferir solucions d’efectes negatius: deixar créixer la violència urbana per legislar tot restringint llibertats o no evitar una crisi per després retallar drets i serveis públics. La situació de la CASS avui és el resultat d’una inacció política durant anys i ara ho justifica pràcticament tot. La gradualitat en l’establiment d’una mesura inacceptable d’entrada o parlar de la possible necessitat d’instaurar-la en el futur és la tercera i quarta estratègia, fet que dóna temps a la població a resignar-se. Fallida del sistema de pensions?
La cinquena és dirigir-se al públic de manera infantil, la qual cosa provoca inseguretat i bloqueja la capacitat de reacció; la sisena, utilitzar les emocions per neutralitzar la raó crítica –fent apel·lacions patriòtiques?– i mantenir la ignorància i mediocritat de la població, la setena. Una deficient qualitat de l’educació pública manté una diferència que es perpetua entre la clase dominant i la dominada. En relació amb l’anterior, l’octava és promoure la mediocritat i el valor i el culte al cos, tot menystenint els valors intel·lectuals. La novena passa per culpabilitzar la ciutadania, tot al·ludint al seu esforç insuficient o a la seva manca de capacitats, tot menyscabant l’autoestima i inhibint les reaccions contra les injustícies. L’acusació d’haver viscut per sobre les pròpies possibilitats podria ser un bon exemple. La desena té a veure amb el gran avenç de la neurobiologia i la psicologia aplicada, que fa que els poders coneguin millor com dominar les reaccions humanes que el mateix individu.
Intento buscar deu solucions però només se m’acut dir com la Mafalda: “que pare el mundo que yo me bajo”.
Miro el diari del Carnaval patrocinat pel comú d’Encamp, que organitza la comissió de festes amb col·laboració del jovent. La benvinguda és prometedora, començant amb un llenguatge inclusiu amb les dones: benvolgudes encampadanes, benvolguts encampadans. Segueixen dient que alguns poden pensar que el jovent se sent identificat amb el Carnaval per la festa i l’alcohol, però que per ells és la possibilitat de fer una crítica política a través de la sàtira i el sarcasme, sense prejudicis i en igualtat per a tots i totes. Denuncien que en el panorama polític del país prolifera l’amiguisme, el valor del cognom enfront del treball i mèrits i la demagògia, amb una manca de consciència social i un buit de moral i ètica. Es proposen desemmascarar els polítics i reivindiquen el dret a manifestar-se d’aquesta manera que no perjudica ningú.
Llàstima que més endavant comprovem que els motius d’humor no han estat la crítica política, sinó l’intent de ridiculitzar les persones. La dona exposada en un fotomuntatge concebut per seduir primitivament els mascles, i l’home per tenir una condició sexual diferent. I contràriament als seus propòsits d’igualtat, els dos consellers de l’oposició emplenen la major part del diari. El cos de les dones en la nostra societat s’utilitza per vendre cotxes, motos o altres productes, i sembla que també les dones polítiques poden ser exhibides com a mers objectes de desig, intentant així menysprear implícitament el seu intel·lecte i les seves idees.
L’extrema manca de respecte a les persones és l’oferiment d’una malalta de Parkinson per complaure sexualment un baró manualment. No sé què sentirien els autors –sorprenentment la colla de jovent semblen tots del sexe masculí– si la seva àvia patís aquesta malaltia.
Una crítica basada en idees fent visibles incoherències, amiguismes i els tractes de favor que denuncien al principi hauria divertit tothom, a més de servir de contenció a certes pràctiques polítiques a eradicar.
El Carnaval d’Encamp podria ser un referent al país i un atractiu turístic, però cal una festa amb un humor més madur i respectuós, integradora, amb la qual tothom es pugui sentir identificat. Llavors els diners públics invertits estarien ben justificats.
S’ha dit que era una de les promotores d’un nou partit polític, però al seu moment ja havia dit que no m’interessava. Els partits avui s’han distanciat de la ciutadania i no donen les solucions que la majoria necessita. Haurien de ser internament més democràtics, guiar-se sempre per principis i no per fins, i no fer partidisme defensant interessos o quotes de poder, que no deixa de ser una utopia. A més, els líders pateixen fàcilment un sobredimensionament de l’ego desconnectant-se de la ciutadania i són difícils de controlar pel mateix partit.
Uns exemples actuals són demostratius –n’hi ha hagut d’altres i a tots els partits–: els cònsols d’Escaldes s’apugen el sou després d’autovalorar-se i concloure que la seva productivitat futura serà un 16% superior a la de l’actual cap de Govern, i la cònsol major de Sant Julià també s’autovalora i resulta que la feina que farà serà un 22% superior a la del cònsol sortint, però no la del cònsol menor, que malgrat no reduir-se el sou a la meitat ara sabem que només treballarà de cònsol mitja jornada. UL no es pronuncia i DA diu que no ho aprova però que els càrrecs comunals són independents.
I la ciutadania sabem que no és il·legal –i potser d’això ens queixem–, però no sembla ètic ni decent. El que sí que caldria fer és una avaluació continuada dels polítics, tenint en compte al final les promeses acomplertes del seu programa electoral.
La part positiva és que la societat s’ha mobilitzat per primera vegada a Andorra aconseguint una rectificació i que el cap de Govern parli de legislar sobre incompatibilitats i retribucions de càrrecs públics, que fins ara no havia estat prioritari per cap partit.
La veritable resposta a la crisi econòmica i política actual és més i millor democràcia, i les xarxes socials en són la via. Les possibilitats d’organització i d’emetre opinió de manera immediata estan provocant un canvi en la política que ja està en marxa, donant la possibilitat a la ciutadania d’incidir en les decisions diàries, controlant els prepotents abusos de poder a l’estil Juan Palomo: yo me lo guiso y yo me lo como, amb les típiques excuses de nivell Schettino: “Vaig caure i per allà passava una llanxa.”
Les opinions sobre els abusos de les baixes mèdiques han estat sovint subjectives però categòriques: “Les baixes mèdiques amaguen un atur encobert.” I repetint excepcions s’ha afavorit una opinió pública per la qual malalts i metges estem sota sospita permanent de ser defraudadors de la CASS. El tema no es mereix un tracte trivial i s’hauria d’abordar de manera rigorosa amb dades concretes, consensuant decisions entre els metges implicats. També urgeix controlar les possibilitats d’abús que ofereix el sistema, com ara que el pacient a qui se li nega una baixa pot canviar de metge tantes vegades com li convingui.
Cal parlar també de les baixes mèdiques que no es realitzen, com les dels treballadors per compte propi i molts assalariats que darrerament no accepten la baixa per por a perdre la feina, fet que pot agreujar les patologies. Aquí el metge d’empresa jugaria un paper important, ajudant a controlar els abusos i en la preservació de la salut dels treballadors.
Però avui molts malalts amb cognom desconegut tenen por d’anar a la CASS perquè s’han sentit tractats com abusadors en comptes de com a malalts, i és que l’opinió pública formada pot condicionar actituds i decisions tant del personal mèdic com administratiu o de direcció.
Cal pensar que un malalt està en situació de debilitat física i sovint econòmica, i un conflicte amb l’organisme que hauria de representar la seva seguretat li provoca por i neguit, havent llavors de contractar un gestor o advocat i fer un recurs al consell d’administració –que s’assessora pels mateixos que han pres la decisió–, per intentar recuperar uns drets que de moment li han suspès.
El corrent d’opinió Esquerra Socialista, dintre del PS, va proposar el juny del 2010 crear un sistema arbitral per resoldre els problemes sorgits entre assegurats i CASS per diferències de criteri mèdic, intentant evitar la vulneració de drets que suposa la judicialització a vegades d’anys d’un problema de salut, que al final ha de resoldre un batlle assessorat per altres metges. No es va donar opció tan sols a debatre la proposta, però encara es podria valorar un treball que es va fer a favor dels nostres malalts i del nostre sistema de Seguretat Social.
Vull fer-me ressò de l’article publicat pel Jordi Borja a El Periòdic titulat Recuperar la dignitat de la política.
Seria injust dir que tots els polítics són iguals, però és evident el descrèdit dels polítics i dels partits, fet que desvincula la ciutadania de la política i augmenta la vulnerabilitat de les institucions als poders fàctics. Per reforçar la democràcia és necessari recuperar la dignitat de la política i implicar la ciutadania, que depèn del comportament i la reputació de les persones que es dediquen a ella i per tant la representen.
La dignitat de la política és una qüestió de moral pública. Amb aquesta convicció van organitzar un homenatge al dirigent del PSUC Miguel Núñez, mort fa tres anys, tot destacant en ell sis qualitats que fan de la política una activitat digna.
La primera és el coratge per defensar les seves conviccions, i sense considerar-se l’únic portador de la veritat, mantenir la seva defensa en circumstàncies adverses.
La segona és la responsabilitat. El polític ha de ser coherent i conseqüent, però defungint de dogmatismes s’ha d’esforçar també a entendre els altres i buscar aliances.
La tercera qualitat és l’honradesa, una qualitat bàsica de convivència i en la política una condició sine qua non. Honradesa respecte als béns materials i als privilegis, i també honradesa intel·lectual, tot renunciant a utilitzar la calúmnia i la mentida. Una opinió pública sana i els mateixos partits haurien d’excloure de la vida pública els polítics irresponsables i indecents.
La quarta virtut és entendre la política com a instrument de progrés, d’avançament social i cultural. La cinquena és l’internacionalisme en la defensa de l’autodeterminació dels pobles, i l’última és la defensa de la felicitat. L’objectiu seria una societat lliure, justa i solidària, en la qual totes les persones puguin trobar els mitjans per assolir la seva pròpia felicitat.
Molts polítics confonen la dignitat amb el protocol, la vestimenta, o el discurs retòric. Miquel Núñez basava la seva dignitat en les qualitats abans esmentades i una actitud fraternal, optimista, sincera.
La dignitat de la política es manifesta en les persones. La política és digna quan les persones que la representen són persones dignes.
Mentre menjàvem més del compte llegim que Standard and Poor’s manté el ràting d’Andorra tot fent les recomanacions per conservar-lo. La qualificació condiciona la de les empreses i l’interès del deute del país, fet pel qual el nostre govern s’haurà d’aplicar perquè l’agència li renovi la confiança. És indecent que es permeti internacionalment que les mateixes agències que van falsejar valoracions ajudant a caure en la crisi financera, condicionin els governs dels països. I els nostres polítics comunals tornen a jurar el dia dels Sants Innocents malgrat que preferiríem ho fessin un dia que les mentides no siguin tolerables. Penjo al Facebook que ara les agències qualificaran les famílies en classes socials alta, mitjana o baixa, segons el seu deute, fet que condicionarà els seus crèdits. Quan dic que era una innocentada m’avisen que no doni males idees, que pot haver-hi algú disposat a aprofitar-les.
Un article d’opinió alerta que les grans fortunes estan utilitzant vies legals per pagar menys impostos, fet que desperta la preocupació de si el nostre govern serà capaç de regular un sistema fiscal just i equitatiu. Si no es controlen les possibles trampes legals la majoria del pes impositiu recauria en la classe mitjana, provocant un just rebuig del sistema.
L’assumpte Vallnet ens posa els pèls de punta. Sembla que un magistrat incomplia la llei, que el govern anterior també, que si aquest govern no la incompleix 140 persones es quedaran sense feina, i que el propietari n’informarà els Coprínceps. I la ciutadania, aspectant, ens preguntem si podrem seguir parlant d’Estat de dret o si el terme “república tabaquera” ens servirà per atreure inversió estrangera.
I fomentar l’esperit del cooperativisme donant a les 140 persones una oportunitat? Podrien existir agències que mesurin la felicitat social i exposin propostes per augmentar-la? Motivaria els nostres governants a realitzar altres tipus d’accions, i una societat més feliç és més productiva i pròspera. Un ràting alt en felicitat seria un bon atractiu turístic i de captació de capital estranger.
Tots vam veure ahir com la màgia d’Orient va arribar a Andorra, repartint caramels i joguines per als infants i il·lusions de justícia i felicitat per als més grans.
