Júlia Martínez-Illescas

Els usos perversos del llenguatge en política permeten manipular la informació i transmetre una realitat tergiversada segons la conveniència, fins arribar a controlar la població.
En un moment històric es va utilitzar el terme guerra de l’Iraq per anomenar el que en realitat va ser una invasió. En els nostres codis mentals una invasió comporta una agressió de l’invasor, en canvi una guerra permet utilitzar tota la violència necessària per gua­nyar, més si és per evitar la utilització d’armes de destrucció massiva i alliberar el poble d’un dictador…
I així sentim els polítics dir despesa pública al diner invertit en salut, en educació o en guarderies, afegint el tòpic de l’impossible cafè per a tots quan la ciutadania reclama proteïnes per sobreviure. En canvi qualifiquen com a inversió qualsevol pressupost utilitzat en infraestructures, encara que sigui tan inútil com la rotonda que hi ha a l’entrada de Canillo, a la qual no arriba més carretera que la mateixa general.
A Espanya retallen 10.000 milions en sanitat i educació mentre asseguren que no disminuirà la qualitat ni la igualtat d’oportunitats, introduint el terme del copagament per anomenar el ja denunciat per moltes veus com repagament d’una sanitat ja pagada a través dels impostos.
Al nostre país els canvis afectaran la qualitat a les escoles de sistema espanyol, i la disminució del reemborsament dels medicaments o serveis sanitaris provocarà una penalització al malalt, sent un impost indirecte més que gravarà la malaltia i augmentarà les possibilitats de negoci de les assegurances privades, que per cert no tenen cap regulació específica.
Mentrestant durant anys els consells d’administració de la CASS han fet inversions ruïnoses –de vegades d’alts vols– i s’han fet càrrec de prestacions socials que hauria d’haver assumit l’Estat amb un sistema fiscal just. Però tenim túnels que travessen munta­nyes, i en comptes d’una útil rotonda a FEDA, un Scalextric amb dues rotondes superposades.
Sense ser monàrquica, crec que molts polítics haurien de seguir l’exemple del rei d’Espanya i demanar perdó. I la societat amb l’experiència prèvia, hauríem d’exigir una llei que els obligui a depurar responsabilitats, ajudant a controlar la demagògia.

Defensar la transparència és defensar la nostra qüestio-nada democràcia. L’opacitat genera recel i sospita, i provoca la desafecció política de la ciutadania en guanyar poder els grups de pressió o lobbies. Per això semblava interessant la proposta d’Esquerra-Verds rebutjada pel parlament espanyol, d’intentar aclarir la relació d’aquests col·lectius amb els partits polítics. Plantejaven que el Congrés controlés els grups de pressió i que el Govern creés un registre similar a l’existent a més de 90 països del món, (entre els quals els EUA, Alemanya, Canadà o França), i en el Parlament Europeu, on els grups declaren els interessos que representen i constaten les seves reunions amb membres de l’executiu, diputats i càrrecs de confiança.
Tota empresa, associació o grup de persones que defensen uns interessos pot arribar a ser un lobby; una gran multinacional o una petita associació de veïns. En principi la tasca d’aquests grups d’interès o lobbies no és il·legal per se, llevat que concor­rin en pràctiques corruptes, però el problema és que la indústria del lobbisme és avui dia un dels pilars de la política.
Uns 15.000 lobbistes operen diàriament a les institucions europees i influeixen en reglaments i normatives. Es reuneixen amb els eurodiputats –n’hi ha sis per cada un d’ells–, consellers nacionals, ministres, i col·loquen els seus experts a les agències europees i els comitès consultius. Advocats, economistes, científics, relacions públiques i activistes socials. D’esquer­res i de dretes. Cobreixen tots els sectors d’activitat i d’interessos, i estan al servei d’empreses, organitzacions professionals, grups de reflexió o ONG. Més de 4.400 grups de pressió estan inscrits al Registre de Transparència de la UE, fet que facilita saber quins col·lectius intenten influir en les decisions i permet fixar unes normes de conducta. El poder de les farmacèutiques va quedar patent quan els països de la UE van adquirir medicaments i vacunes innecessàries per fer front a les grips aviària i A .
I aquí a Andorra? Sovint el partit de l’oposició acusa el govern de servir els interessos dels poders fàctics. Potser és el moment d’una acció a favor de la transparència en línia amb Europa, i regular l’activitat dels nostres lobbies.