El llenguatge i la política
Els usos perversos del llenguatge en política permeten manipular la informació i transmetre una realitat tergiversada segons la conveniència, fins arribar a controlar la població.
En un moment històric es va utilitzar el terme guerra de l’Iraq per anomenar el que en realitat va ser una invasió. En els nostres codis mentals una invasió comporta una agressió de l’invasor, en canvi una guerra permet utilitzar tota la violència necessària per guanyar, més si és per evitar la utilització d’armes de destrucció massiva i alliberar el poble d’un dictador…
I així sentim els polítics dir despesa pública al diner invertit en salut, en educació o en guarderies, afegint el tòpic de l’impossible cafè per a tots quan la ciutadania reclama proteïnes per sobreviure. En canvi qualifiquen com a inversió qualsevol pressupost utilitzat en infraestructures, encara que sigui tan inútil com la rotonda que hi ha a l’entrada de Canillo, a la qual no arriba més carretera que la mateixa general.
A Espanya retallen 10.000 milions en sanitat i educació mentre asseguren que no disminuirà la qualitat ni la igualtat d’oportunitats, introduint el terme del copagament per anomenar el ja denunciat per moltes veus com repagament d’una sanitat ja pagada a través dels impostos.
Al nostre país els canvis afectaran la qualitat a les escoles de sistema espanyol, i la disminució del reemborsament dels medicaments o serveis sanitaris provocarà una penalització al malalt, sent un impost indirecte més que gravarà la malaltia i augmentarà les possibilitats de negoci de les assegurances privades, que per cert no tenen cap regulació específica.
Mentrestant durant anys els consells d’administració de la CASS han fet inversions ruïnoses –de vegades d’alts vols– i s’han fet càrrec de prestacions socials que hauria d’haver assumit l’Estat amb un sistema fiscal just. Però tenim túnels que travessen muntanyes, i en comptes d’una útil rotonda a FEDA, un Scalextric amb dues rotondes superposades.
Sense ser monàrquica, crec que molts polítics haurien de seguir l’exemple del rei d’Espanya i demanar perdó. I la societat amb l’experiència prèvia, hauríem d’exigir una llei que els obligui a depurar responsabilitats, ajudant a controlar la demagògia.
Hola Júlia, tens tota la raó. Cada dia veiem com la gent procliu al pensament dominant utilitza el llapis i la calculadora molt discrecionalment. Pels negocis ruïnosos, sobredimensionats, insostenibles, però que poden aportar beneficis ben tangibles als amics no cal fer càlculs: “no ve d’aquí”, diuen. El seu criteri es ben clar: es bo i no cal fer números per tota despesa que incrementa les desigualtats; pel que fa les despeses i les inversions destinades a reduir les desigualtats (sanitat, educació, transport públic,…) s’ha de filar molt prim. Són així de cínics.
Bon dia, la llei de responsabilitats polítiques hauria de ser retroactiva!!!!!!!
Gràcies Ferran per completar la reflexió. A Catalunya es va dir un dia que el problema era el 3%, però és que no hi han moltes més explicacions pel sobredimensionament que s’ha fet d’infraestructures…. I a sobre ens hem acostumat i acceptem l’inacceptable…..Gràcies pel comentari també a tu Marta. Estic d’acord amb la retroactivitat… tots tenim una responsabilitat a la feina i els polítics i sobre tot els partits a qui pertànyen també s’haurien de ser responsables. Així els partits vigilarien més a qui possen i què fan….